A tu

A tu, que t’ha sigut impossible ascendir a la feina.

A tu, que t’han fet casar sense ganes amb qui no volies.

A tu, que no suportes que el teu xicot et miri sempre el mòbil.

A tu, que t’has hagut de resignar a la mitja jornada.

A tu, que et van dir que netejaries pisos i només trepitges asfalt.

A tu, que et fan posar el mocador encara que no vulguis.

A tu, que aguantes mirades obscenes.

A tu, que caus massa vegades per les escales.

A tu, que et valoren pel que portes i no pel que dius.

A tu, que no vas poder estudiar perquè van preferir que estudiés el teu germà.

A tu, que no has entès mai què volia dir fer vacances.

A tu, que a l’última entrevista de feina et van preguntar si volies tenir canalla.

A tu, que et pregunten senyora o senyoreta.

A tu, que et van tocar el cul a la discoteca i se’n reien.

A tu, que vídua no pots pagar la llum.

A tu, que et van fer creure que no sabies alletar la teva criatura.

A tu, que no et deixen estimar una altra dona.

A tu, que no pots dormir perquè fa dos anys et van violar i encara ho somnies.

A tu, que cansada fins a l’infinit et tracten de boja.

A tu, que t’han fet creure que només ets una quota.

A tu, que vas treballar sempre en negre i no tens pensió.

A tu, que no reps des de fa cinc mesos la pensió alimentària per a la canalla.

A tu, que t’insulten al pati perquè portes la 42.

A tu, que no et deixen envellir.

A tu, que volies un part natural i te’l van robar.

A tu, que et sents culpable per no arribar a tot.

A tu, que tens el caràcter massa fort per ser una dona com cal.

A tu, que ets massa bleda per ser una dona com cal.

A tu, que et penses que la violència masclista és una anècdota.

Torna a començar.

El Dia

 

El 29 de juny commemorem que el Macià és el nen fan de la Festa Major de Sant Pere. Ho celebrem amb una samarreta dels Gegants, o dels Nanos, o de la Mulassa, que han precedit altres samarretes temàtiques al llarg de la setmana. Anem a la plaça del Mercadal, a veure les ballades de lluïment, i arribant a tal i quina hora a dinar a ca la padrina, o ara que es fa més gran al restaurant. Al matí o a la tarda cau una bossa de ruedes del Laurie, o un gelat, mentre espera el pare que baixa carrer Monterols avall fent ballar el Carrasclet.

L’11 de setembre ens posem de gala amb el Macià fent d’independentista precoç. Al matí anem a la plaça del Baluard, amb els de l’Esquerra, a posar flors per als que van caure lluitant per les llibertats personals i col·lectives. Surt a totes les fotos que ens hem fet cada any, mentre els adults cantem Els Segadors; primera fila. Després de dinar, ho hem celebrat en diferents formats. Abans, amb el Bou a la manifestació de Reus; d’altres, a la manifestació de Barcelona, a la Via per la Independència o a la V.

El 22 d’agost no ens estem per punyetes i celebrem que el Macià és al món. Aquí no hi ha matisos, ni res de res. Anem al tros al migdia a preparar la festa per a totes les persones que l’estimem i que estima. Els avis, tiets i tietes, una cosinada de por, amics i amigues; enguany som trenta-un! Banderoles, entrepans, triangles de nocilla. Després de bufar les espelmes de la il·lusió, li fem un regal que mai podrà arribar a la sola de la sabata del regal que ens va fer ell en néixer.

I el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, festegem que el Macià és mestre. El petit savi que ens ensenya cada dia que amb la seva discapacitat és, per damunt de tot, un nen feliç. I constant. I que això no li impedeix ser un fanàtic de la Festa Major, un independentista de soca-rel, una criatura dolcíssima, un timbaler en construcció, un lector lent però àvid. Que ha capgirat l’ordre de les coses i que no és el fill que aprèn dels pares sinó els pares que aprenen del fill.

Una poma i tres préssecs

Un cap de setmana llarg vam anar a un alberg, tota la família. Tots quatre. Vam xalar, ens ho vam passar molt bé, i vam estar ben atesos. Repetirem, n’estem segurs. Al Macià li va encantar això de tenir el menjar preparat en aquestes safates immenses i poder-se’n posar la quantitat desitjada. Patata i pèsols, tall rodó. I postres. Pomes, peres, algun  plàtan massa verd, préssecs, iogurts. Per triar i remenar. El Macià va voler triar una poma; la resta vam agafar un préssec.El recompte era clar: hi havia una poma i tres préssecs.

A mig sopar, el Macià, solemne, para de pescar els pèsols rebels amb la forquilla i ens diu: “Mira, tots menys vosaltres tres hem triat una poma!”. Aixequem les celles, parem de menjar, ens mirem divertidament i arronsem les espatlles. I li expliquem que en part té raó, però que la seva perspectiva és esbiaixada, que la perspectiva que més s’ajusta a la realitat és que tots hem triat un préssec menys ell que, de gust, ha agafat una poma. Ho va entendre perfectament, ah, vale!, va continuar menjant-se els pèsols i la carn, i després li vam pelar la poma, la hi vam trossejar i se la va menjar més content que unes castanyoles.

Ahir una gran part del país vam menjar préssecs, de postres. Dolcets, sucosos, alguns de grocs, d’aquells que tenen poc suc però que són com una mossegada de mel; alguns de vermells, més tovets, que els mossegues mentre se’t regala canell avall una gota de fada. De pell peluda, obligats de pelar-los, de treballar-los, provocants d’algunes al·lèrgies. Una altra, prou més petita, va triar les pomes. N’hi ha de reinetes, de bicolores… I ja sabem tots que per a la descomposició, almenys per a la de panxa, són un gran remei. També té aquella reminiscència antiga de l’olor a la roba blanca de la calaixera d’abans. Però a la taula, de la varietat que siguin, ahir hi havia tres préssecs i una poma. Que cadascú es mengi el que vulgui, però hi havia tres préssecs i una poma.

 

 

No us hi dediqueu

 

Aquesta tarda hem anat al cementiri. Avui, el pape hauria fet 81 anys, i hem anat a portar-li flors, a passar la baieta pel vidre, a reunir-nos tots amb ell, a ensenyar a dir “adéu, padrí” a una llosa de marbre. El pape, pobre, sempre ens deia que no ens poséssim en política: va ser un producte-tipus de cal floridopensil, i va ser un producte-tipus de la repressió cap al seu pare, el padrí Anton, roig de cap per dintre i per fora.

Doncs resulta que no li hem acabat de fer cas, a la seva màxima. Resulta que després d’un temps llarg d’exili, arriba un moment que la política no és que la vulguis fer, sinó que te la fas a sobre, per dir-ho col·loquialment. I te la fas gràcies, potser, a aquest temps d’exili. Aquest temps que t’ha permès reflexionar sobre tu mateixa, sobre el teu entorn, sobre la teva vida. Que t’ha permès veure que la batalla que realment es lliura, aquesta sí, cada dia, és la batalla quotidiana, de la qual et reconeixes plenament capitana general. I que precisament per a aquesta batalla quotidiana és que decideixes, de bracet del mariscal en cap, posar-te també l’uniforme d’infanteria, perquè es mereixen que intentis donar el millor de tu.

I les conseqüències, només d’uns quants dies, són terribles, perquè això passava mentre la vida continua i vas a treballar, portes els nens al Casal d’Estiu, vas a visites del metge, fins i tot planifiques unes vacances. Les baixes mèdiques es calculen amb una pansa que sembla infinita i una torçada de peu, aix, quin mal; la gola també es fa notar. Els problemes d’intendència han provocat tenir una nevera pròpia d’un pis d’estudiants (sense carmanyoles del diumenge), ni una trista peça de fruita per postres i una pila de roba per planxar… que és igual. Implica que els peus necessiten xapa i pintura de manera urgent i sense més dilació, perquè les ungles ja ploren de llàstima que es fan. I implica que quan el Macià et veu per la tele amb un tall en el qual t’has encallat, et mira emocionat i et diu: “Que bé, mama!”.

Una empresa d’èxit

 

A les 9 ja ha agafat el tren amb el seu soci: tenen reunions importants a Barcelona, a diversos llocs i amb diversos professionals,  i encara un negoci mal tancat que s’ha d’acabar de gestionar; un contratemps havia impedit que s’acabés la negociació amb èxit i que s’hagués de dilatar l’última decisió quinze dies més. Cap problema, hi estan més que preparats.

Les seves habilitats comunicatives havien aconseguit canviar agendes impossibles per fer-les encaixar amb la seva i, així, optimitzar recursos de cara a l’empresa: perfecte. Abans de sortir, tots dos socis havien preparat la documentació amb cura i durant el trajecte en tren la revisarien amb detall. Així ha sigut: no s’han deixat ni una coma. Malgrat tot, el soci ha tingut moments de debilitat i de decaïment durant el viatge, però ella se n’ha sortit airosa amb unes bones dosis de motivació i d’intel·ligència emocional.

Primera trobada, primera encaixada de mans. El reputat professional amb qui s’han trobat dominava molt la matèria en la teoria, però no controlava prou la pràctica, i es notava, però ells s’han abstingut de fer-ho avinent. Els ha felicitat, perquè tot i la incertesa immensa en la qual s’ha mogut l’empresa dels seus inicis se n’han sabut sortit amb èxit, amb un èxit rotund. Els ha fet confiança i s’han acomiadat amb una nova encaixada de mans. Poc afectuosa però sí molt efectiva. Segona trobada, segona encaixada de mans. I en aquesta s’ha d’anar a la directa, sense preàmbuls, perquè és la victòria a l’agenda impossible guanyada amb constància. Noves felicitacions, i nous consells. La professional creu cegament en el capital humà de l’empresa i ha aportat quatre pinzellades de les novetats en el sector, així com els ha convidat a fer networking amb ens semblants. De fet, la professional s’ha predisposat com a facilitadora d’aquest networking: ella té contactes valuosos, i li interessa compartir-los. El comiat, en aquest cas, han sigut dos petons a la porta de l’ascensor al qual els ha acompanyat, com a gest de deferència. Falta tancar la gestió: s’han  trobat amb el responsable i després d’haver fet un DAFO de la situació present, acorden de trucar-se al cap de tres setmanes per acabar de posar fil a l’agulla.

Han tancat  la jornada amb un dinar de socis, valorant pros i contres i posant al corrent de totes les novetats la resta dels inversos de l’empresa: bé tenen dret a ser informats amb rigor dels ingents progressos del seu projecte. I aquestes opinions tan satisfactòries no són menors, perquè precisament provenen dels dos headhunters que els van introduir en el sector i que els van indicar quines línies havien de traçar com a empresa. Han tornat en tren, acabant de repassar la documentació de cara a properes escomeses, amb la satisfacció d’estar fent bé les coses i d’una perspectiva de creixement incert però apassionant.

Mare i fill han agafat el tren a les 9 del matí: visites a metges perquè el fill té una malaltia minoritària i tot sovint visiten l’Hospital. Avui han decidit anar en tren, i han preparat contes, retoladors, quadernets per resseguir, cartes, per distreure’s durant el viatge. Sort que han pogut canviar una hora d’una doctora, perquè, si no, haurien hagut de tornar el dia següent, sabent que tornaran sí o sí al cap de quinze dies a una altra metgessa i que, a més, no li han pogut fer una operació lleu per culpa d’una otitis inoportuna. El viatge es fa llarg, però se saben distreure l’una a l’altre.

Amb els dos metges hi ha una relació de fa anys: van ser qui van determinar el diagnòstic, ara ja fa cinc anys. El primer se sorprèn dels enormes progressos del fill, i veu que està en unes condicions excepcionals malgrat la malaltia. Amb l’altra doctora passa si fa o no fa el mateix, i això que la pobra els ha visitat amb una sabata i una espardenya perquè avui no tenia visites, però la constància a vegades té premi. No hi ha noves investigacions que conegui, o sigui que estan més o menys igual, però els diu que estan engegant un  projecte multidisciplinar des del departament per a malalties com la seva: al·leluia! Després, aprofiten per reprogramar aquella operació no produïda: d’aquí tres setmanes ja en parlarem, i queden entesos amb el doctor.

Amb tants metges, tants passadissos i tants ascensors s’ha fet tard: s’han de quedar a dinar al restaurant de l’Hospital. El fill treu faves d’olla: li encantat perquè no cal ni que et portin la carta a la taula, ja està tot llest. L’imperi de l’enciam iceberg i de les patates fregides congelades és un malson per a l’una i una delícia per a l’altre. Mengen i parlen per telèfon amb el pare i amb els avis, que tenen l’altre fill a casa, i vinga, rapidet, que així podrem agafar el tren de dos quarts de quatre. Repassen un examen per demà: vivípars, cicle de l’aigua, éssers vius…

L’empresa té beneficis, però no cotitza a la borsa.

 

 

Javier, 24-03-2010

Abans es portaven molt els nomoblidis, aquelles polseres amb una placa en què hi havia gravats els noms dels teus fills i filles. Ara potser també es porten, però no tant, em sembla. O, almenys, vull que m’ho sembli. També sovintegen els frontals de les cabines dels camions: Cristina, Carla, Alex. Així el que està en ruta potser no se’n recorda, però els que se’l troben de cara pensen calla, que aquest fa dies que no veu la canalla. Per al cotxe, a la guantera, van tenir un cert èxit el “pare, no corris”, amb les fotos de carnet de xiquets i xiquetes demanant al seu progenitor que vetllés pel seu esdevenir tenint la delicadesa de no tenir un accident per l’autopista. A casa en vam tenir un d’aquests, però no hi cabíem tots. I sort que la mame sortia amb un de nosaltres als braços, però es veu que no va ser possible trobar un “papá, no corras” de talla XXL, per a famílies nombroses dignes d’un lloc d’honor.

Els reis del màrqueting es van inventar, i s’inventen, una sèrie de gàdgets per fer-te avinent una vegada i una altra que tens canalla. L’altre dia, al parc, vaig veure que una noia portava amb lletra refistolada i amb ornaments parabarrocs els noms dels seus fills tatuats als canells. Javier, 24-03-2010, a l’un; Andrea, 05-05-2012, a l’altre. Jo em vaig mirar els meus canells, immediatament, i vaig arribar a la conclusió que potser és l’única part del cos que no porten tatuada la meva maternitat, perquè la resta del cos ha notat amb escreix l’embat del fenomen: la panxa, els pits, els malucs (ui, els malucs!), el cabell, la pell, el cul, les potes de gall… I si ho extrapolem a la resta de la vida, doncs encara més: ha canviat els nostres horaris, les nostres preocupacions, els nostres moments d’oci, els nostres espais, la nostra relació amb els amics, els amics mateix, el saldo del compte corrent, la contrasenya de l’ordinador, la tolerància pel desordre, el rebost i la nevera, les habilitats, les debilitats. Tot, ho ha canviat tot. I un espai verge, com els canells, encara sembla que pot ser temptat per un tatuatge. He decidit posar-m’hi una calcomania, a veure si serveix.

El cassó del Gerard

A vegades passa que altres han parlat abans i millor que tu. N’hi ha que parlen amb paraules, amb gestos, amb dibuixos, amb música. I si ho han dit molt i molt bé, el més intel·ligent que pots fer és parafrasejar-los, o cedir-los el teu espai.

És per això que avui, que és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats, l’espai de la batalla quotidiana se l’ha guanyat el Gerard, un nen amb un cassó. Mireu, calleu, observeu… i ploreu si us ve de gust.

 

El cassó del Gerard és un conte escrit i il·lustrat per la Isabelle Carrier i que ha publicat l’Editorial Joventut. El títol original és La petite casserole d’Anatole.

Tot bé que s’acaba

Tot bé que s’acaba, sobretot les coses bones. I aquests últims dies hem acabat amb la lactància materna del Pep, perquè ja feia setmanes que s’hi posava més per la meva insistència que perquè ell ho demanés. Que s’havia desvirtuat molt allò del “a demanda”, o com a mínim era més a demanda meva que a demanda seva, quan al cap i a la fi n’era presumptament el màxim beneficiari. Però jo em resistia a aquell momentet, abans de començar amb el tràfec matinal de vesteix l’un, vesteix l’altre, prepara els esmorzars, potser el teu dinar i tot, fes-te un talladet amb dues galetes, l’Actimel del Macià, preparar les coses, Macià! la carpeta!, vinga les jaquetes, amor, que anem a l’escoleta, seu al cotxet, baixa al pàrquing, asseu-los i cap a l’escola, amanit amb un vaaaaaquearribarem tard!; abans d’aquest tràfec concentrat en una píndola de realitat màxima de mitja hora, deia, m’encantava aquella estona de tu a tu, de contacte total, que em posava la maneta a la boca perquè li fes petons mentre mamava tranquil·let… fins que va deixar d’interessar-li. Així mateix, ras i curt: mama, deixa’m estar, crec que hauria dit si hagués pogut.

Enteneu-me: hi ha totes les probabilitats del món (o almenys posarem mitjans suficients perquè així sigui, amèn) que aquestes últimes xuclades fossin les últimes definitivament. Ja ho sabem que no es pot dir mai d’aquest mai d’aquesta aigua no en beuré, però ho procurarem amb vehemènica. I és normal que volgués allargar aquest moment dolcet, irrepetible, caduc, finit. O no? Perquè no em vaig deixar entabanar en el seu moment d’aquells martiris del “potser no tens prou llet”, “la teva llet no és prou bona”, “vols dir que no l’agafes massa?”, “si cada vegada que plora te’l poses al pit aquest nen es malacostumarà”, “encara mama???”, aquests comentaris que volen ser benintencionats però que amaguen una d’aquestes miniviolències envers les dones. Bé, mini, no gaire, però és per dir-ho d’alguna manera…

I és que aquests comentaris, que ens desposseeixen de les nostres capacitats biològiques i innates, són un altre tipus de violència contra les dones; subtil, inconscient, estructural, solapada, muda però que se sent. Una violència que et diu, d’alguna manera o altra, que com a dona ets tan inútil que no saps ni ser femella; que et fa petita, insignificant, que no et fa creure en tu i en les teves capacitats innates, instintives, animals. Ahir va ser el Dia Internacional de la Violència envers les Dones; avui, també. I demà. I passat demà. I l’altre. Fins que això també s’acabi.

El meu cos

 

Hi havia una vegada una dona que sabia que era una dona. Ho sabia, ho reivindicava, ho mostrava amb orgull. N’exercia amb tots els ets i uts i en totes les ocasions. A alguns els agradava; a d’altres, no tant. A ella li era igual: es reconeixia com a dona i sabia el que això comportava.

Un bon dia, li va tocar encarar-se a un dels episodis més apassionants que una dona pot viure: parir un fill. Ella ja tenia experiència en el tema, i com marca la tradició el segon part tenia tota la pinta de no assemblar-se gens al primer. Almenys amb el segon part s’havia arribat a terme, cosa que no havia passat amb l’anterior. I el desencadenant també era completament diferent: d’unes contraccions prematures en el primer a trencar les aigües i desvetllar-li la son. Dutxa tranquil·la; desperta’t, amor meu, que hem d’anar a cals avis: aviat tindràs un germanet;  al cotxe a l’hospital sense pressa però sense pausa. Durant les sis hores següents les contraccions havien sigut de riure, mentre sentia altres dones com portaven al món les seves criatures; malgrat tot, ja s’havia començat un camí sense marxa enrere que volia viure amb la plenitud que es mereixia ella, el seu fill, el seu home. Un protocol hospitalari, sense dubte eficaç però amb un deix d’arbitrarietat, va estar a punt de robar-li un part. Va voler decidir sobre el seu part, sobre el seu cos. Va voler respectar un procés fisiològic natural per damunt d’un protocol basat en mitjanes, rendibilitats i probabilitats. I a un preu alt, no cal dir-ho: estrès, mala consciència, mirades de reüll, esbufecs, que plasta la tia! Va aguantar fins que l’esgotament i la por la van rendir, contenta d’haver prioritzat el seu cos, la seva vida, la del seu fill, que encara eren un en dos i dos en una. Va portar el dret al propi cos del discurs al fet, de la potència a l’acte, de l’aire a la terra.

Ahir va ser 28 de setembre, dia del dret al propi cos. El meu cos, la meva vida, la meva llibertat.

Tornem-hi!

 

A vegades estàs fluixeta, fluixa o molt fluixa. Tant, que no ets ni tu mateixa. Que no et reconeixes en res del que dius, del que fas, del que penses. Que sense saber ben bé com ni quan ets una espiral de desastres sense porta de sortida. I estàs malament perquè no estàs bé, i no estàs bé perquè estàs malament. I tot són llàgrimes, i tristor, i cares llargues, i mals pensaments, tota conscient que el malestar ve de tu mateixa, però que et veus incapaç de desempallegar-te’n, motiu més gran encara per estar pitjor. Clarament: a vegades has estat a punt de fer una encaixada de mans a una senyora que es diu depressió.

Però un dia, també, sense saber quan ni com, els pensaments bons vencen els dolents. El tu pots, ets valenta, te n’has de sortir, són més forts que els sóc una merda, sóc una inútil, no em mereixo res  de bo. Ets la capitana general de la batalla quotidiana, i això no es pot deixar en mans de pusil·lànimes. El mariscal en cap, amb un paper primordial, s’empassa les seves males estones perquè t’ha d’ajudar a sortir del pou. El batalló d’infanteria, amb la seva constància i tenacitat, exigeixen que continuïs rendint al cent per cent, al mil per mil. I altres generals, tinents i càrrecs diversos de les seves pròpies batalles quotidianes et passen efectius perquè surtis airosa: mare, germans i germanes, amigues, companyes de feina. Alguna que no sabies que hi era i que també es preocupava.

Al final te’n surts, i penses que han passat tantes coses bones però que ni te n’has adonat: voldries haver escrit d’aquesta festa major que ha passat com un sospir, de l’aniversari de casats, de l’aniversari d’anar a viure en parella, de l’aniversari de la mort de la Maria-Mercè Marçal… I ja és tard per fer un homenatge a l’home meravellós que va triar tenir una vida en comú amb tu el dia que va fer deu anys que vau passar la clau per primera vegada de la porta de casa vostra. O potser no, ja ho veurem, perquè s’ho mereix tot i no hi ha calendaris que marquin un amor conegut. I que has tingut un bloc oblidat durant un mes! Neta de papers, tornem-hi!