Un no subtil

 

La padrina Emília la vaig conèixer poc. Es va morir quan jo era petita, i l’he conegut amb els records i amb el que me n’explica la mame. Al primer cop d’ull, és un monyo, unes arracades senzilles de tanca catalana, un cafè amb llet fort de cafè sucant-hi pa asseguda la cadira de sota de la finestra de la cuina. Després és una dona ferma, disposada a donar un cop de mà sempre que calgués, treballadora i de paraula clara i directa. A vegades m’agrada pensar que alguna cosa me’n deu haver quedat.

A casa seva eren de la Selva. Pagesos sempre, son pare ofegava sovint les misèries en el joc i en el bar, que si llavors es deia bar s’acabava amb te final. Es jugava si el dia següents seria una mica més miserable, i sempre li sortia que sí. Davant d’això, la padrina va agafar les quatre coses que devia tenir i se’n va anar a servir a cases de senyors, a Tarragona, a Barcelona. On calgués.

En una d’aquestes cases la padrina hi feia de cambrera i, com que li agradava remenar les cassoles, també hi feia de cuinera de reserva quan la cuinera titular no hi era. Un dia, al vespre, estava fent una truita amb una paella, i el senyor de la casa -que potser es deia Ramon i empaitava les criades- se li va posar al darrere mentre ella era de cara al foc i li va posar les mans als pits: li pertanyien, com li pertanyia el cos d’aquella desgraciada de no sé quin poble, que per alguna cosa era el senyor de la casa. La padrina, que era una desgraciada de poble i que no era una senyora, no ho va veure exactament de la mateixa manera, i se’l va treure del damunt tirant-li la truita de carxofa, albergínia o de pataca, ceba i carabassó al cap d’aquell senyor. Que ja diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Aquests dies que ens donen lliçons a les desgraciades de poble i de ciutat sobre què és un sí i què és un no, he pensat que algun malànima potser entendria una truita roent a la calva com una insinuació de sopar romàntic a la llum de la lluna amb una maliciosa caiguda d’ulls sense mica de maquillatge. A casa hem pensat sempre que aquella truita va significar un no clar, rotund i definitiu. I per això, el senyor, segurament un donjoan de cap a peus, la va fer fora del servei.

Pilar

Hi ha noms que semblen una premonició, però ves què havien de saber el padrí Josep i la padrina Emília que posant Pilar a aquella seva xiqueta després de dos xicots, quan ja ni s’ho esperaven i quan ja tiraven a grans, li marcarien una vida de puntal, de columna, de referent. Com podia ser que aquella nena més aviat tímida, sempre amb aquella sensació de fer nosa, amb uns ulls de gris bohemi i amb un rínxol rebel al mig del front, acabaria convertint-se en un contrafort, mentre anava al col·legi de monges amb dues Pilars més pels carrers de l’Aleixar amb espardenyes i un rosegó de pa.

Com podia saber-ho, mentre deixava el poble i anava a Reus a costura, a entrenar els dits i els ulls a fils, betes, botons i roba blanca, mentre dormia a ca la tia Encarnación, una tia que no era tia, a la porteria de cal Llopis, i aprenia a fer dinars, que la tia Encarnación en sabia molt, de fer cassoles. Què carai s’havia de pensar, una mica ànima de càntir que es marejava en veure aquell greix tan groc quan una vegada la van enviar a comprar carn de cavall. I encara menys mentre undostresundostres ballava a la Festa Major amb el Josep de cal Tito, amic de son germà i set anys més gran, set!

Inimaginable d’escatir-ho quan abandonava el seu somni de viure despatxant metres de dent de rata, sedalines de fil i botons nacaradets per netejar les granotes del pape després de passar pels corrals dels porcs i de vacunar lletons acabats de néixer. Què t’has de pensar quan pareixes i cries i cries i pareixes, i al final sis criatures, cinc xiquetes i un xiquet, i haver-te de sentir baixant pel passeig, amb un to de malícia, mira, la lloca i els seus pollets.

Però sí, setanta-cinc anys després es confirma que, mame, no et podien posar millor nom: Pilar. Un pilar fet d’aquell amor sense abraçades però sí de confiança plena, de ser-hi sempre i de no fallar mai, de donar consell sense entrar a casa, de plegar aquella pila de roba que totes tenim i d’agrair-t’ho no sabent com. D’aquell amor de pedra picada però de poques exclamacions, de vida discreta i abnegada, de sacrifici constant i etern. Columna, balustra, suport. Pilar.

L’herència

 

La generació del baby boom que tenim com a meta de vida acabar de pagar la hipoteca a trenta anys que vam signar en aquella època que érem tots classe mitjana sabem que el llegat que deixarem als nostres fills i filles tendeix a ser bastant desgraciadet. Mariscal en cap i capitana general ens hem conjurat contra els elements i tenim com a repte deixar per llegat al nostre batalló d’infanteria créixer amb criteri i amb llibertat de decidir. No és tasca fàcil, però procurem posar-hi tots els ets i uts, convençuts que ens en sortirem.

Hi ha una altra herència, que no són rendes, ni un compte al banc, ni les joies de la besàvia, que acompanya tota la vida a qualsevol persona, i aquí sí que volem ser generosos  a fer-la créixer. Són els records de la infantesa, aquella àlbum de fotos mental, en blanc i negre, en color, amb olors, gustos i textures. Són el primer dia d’anar amb bici sense rodetes, aquell regal dels angelets de la primera dent, o la primera vegada d’anar de colònies. I el Macià i el Pep tenen la sort que podran posar en aquest àlbum una foto que es repeteix any rere any però que canvia com canvien ells. Tenen la sort de viure, com jo vaig viure quan era petita, la màgia d’anar a esperar el rei Melcior a ca la Maria Rosa, una experiència indeleble en la memòria.

Després de la cavalcada de Reis, en un pis de Reus, nens i nenes de diferents edats canten a la llum del fanalet passadís amunt passadís avall per invocar els Reis de l’Orient, que vénen de la muntanya i porten coses per a la canalla, atents perquè no se’ls apagui l’espelmeta mentre plouen caramels del sostre. Més tard, arriba el Rei, que no parla la nostra llengua però ho entén tot, amb l’ajuda inestimable d’un intèrpret d’alçada com el Francesc, i tothom diu el seu vers de Nadal, la seva cançó o el que li vingui de gust al Rei. Després, marxa, que té tota una nit de feina, i l’acomiaden cantant una nadala. El fumfumfum acostuma a ser el hit de cada any.

Aquesta escassa hora i mitja és de les que marquen una infància, una felicitat, una il·lusió. Són d’aquelles històries de les quals no cal foto ni gravacions matusseres al mòbil, perquè està gravat amb ferro roent en aquella capseta que es diu “records”. És una herència sense notari.

El Dia

 

El 29 de juny commemorem que el Macià és el nen fan de la Festa Major de Sant Pere. Ho celebrem amb una samarreta dels Gegants, o dels Nanos, o de la Mulassa, que han precedit altres samarretes temàtiques al llarg de la setmana. Anem a la plaça del Mercadal, a veure les ballades de lluïment, i arribant a tal i quina hora a dinar a ca la padrina, o ara que es fa més gran al restaurant. Al matí o a la tarda cau una bossa de ruedes del Laurie, o un gelat, mentre espera el pare que baixa carrer Monterols avall fent ballar el Carrasclet.

L’11 de setembre ens posem de gala amb el Macià fent d’independentista precoç. Al matí anem a la plaça del Baluard, amb els de l’Esquerra, a posar flors per als que van caure lluitant per les llibertats personals i col·lectives. Surt a totes les fotos que ens hem fet cada any, mentre els adults cantem Els Segadors; primera fila. Després de dinar, ho hem celebrat en diferents formats. Abans, amb el Bou a la manifestació de Reus; d’altres, a la manifestació de Barcelona, a la Via per la Independència o a la V.

El 22 d’agost no ens estem per punyetes i celebrem que el Macià és al món. Aquí no hi ha matisos, ni res de res. Anem al tros al migdia a preparar la festa per a totes les persones que l’estimem i que estima. Els avis, tiets i tietes, una cosinada de por, amics i amigues; enguany som trenta-un! Banderoles, entrepans, triangles de nocilla. Després de bufar les espelmes de la il·lusió, li fem un regal que mai podrà arribar a la sola de la sabata del regal que ens va fer ell en néixer.

I el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, festegem que el Macià és mestre. El petit savi que ens ensenya cada dia que amb la seva discapacitat és, per damunt de tot, un nen feliç. I constant. I que això no li impedeix ser un fanàtic de la Festa Major, un independentista de soca-rel, una criatura dolcíssima, un timbaler en construcció, un lector lent però àvid. Que ha capgirat l’ordre de les coses i que no és el fill que aprèn dels pares sinó els pares que aprenen del fill.

No us hi dediqueu

 

Aquesta tarda hem anat al cementiri. Avui, el pape hauria fet 81 anys, i hem anat a portar-li flors, a passar la baieta pel vidre, a reunir-nos tots amb ell, a ensenyar a dir “adéu, padrí” a una llosa de marbre. El pape, pobre, sempre ens deia que no ens poséssim en política: va ser un producte-tipus de cal floridopensil, i va ser un producte-tipus de la repressió cap al seu pare, el padrí Anton, roig de cap per dintre i per fora.

Doncs resulta que no li hem acabat de fer cas, a la seva màxima. Resulta que després d’un temps llarg d’exili, arriba un moment que la política no és que la vulguis fer, sinó que te la fas a sobre, per dir-ho col·loquialment. I te la fas gràcies, potser, a aquest temps d’exili. Aquest temps que t’ha permès reflexionar sobre tu mateixa, sobre el teu entorn, sobre la teva vida. Que t’ha permès veure que la batalla que realment es lliura, aquesta sí, cada dia, és la batalla quotidiana, de la qual et reconeixes plenament capitana general. I que precisament per a aquesta batalla quotidiana és que decideixes, de bracet del mariscal en cap, posar-te també l’uniforme d’infanteria, perquè es mereixen que intentis donar el millor de tu.

I les conseqüències, només d’uns quants dies, són terribles, perquè això passava mentre la vida continua i vas a treballar, portes els nens al Casal d’Estiu, vas a visites del metge, fins i tot planifiques unes vacances. Les baixes mèdiques es calculen amb una pansa que sembla infinita i una torçada de peu, aix, quin mal; la gola també es fa notar. Els problemes d’intendència han provocat tenir una nevera pròpia d’un pis d’estudiants (sense carmanyoles del diumenge), ni una trista peça de fruita per postres i una pila de roba per planxar… que és igual. Implica que els peus necessiten xapa i pintura de manera urgent i sense més dilació, perquè les ungles ja ploren de llàstima que es fan. I implica que quan el Macià et veu per la tele amb un tall en el qual t’has encallat, et mira emocionat i et diu: “Que bé, mama!”.

Una empresa d’èxit

 

A les 9 ja ha agafat el tren amb el seu soci: tenen reunions importants a Barcelona, a diversos llocs i amb diversos professionals,  i encara un negoci mal tancat que s’ha d’acabar de gestionar; un contratemps havia impedit que s’acabés la negociació amb èxit i que s’hagués de dilatar l’última decisió quinze dies més. Cap problema, hi estan més que preparats.

Les seves habilitats comunicatives havien aconseguit canviar agendes impossibles per fer-les encaixar amb la seva i, així, optimitzar recursos de cara a l’empresa: perfecte. Abans de sortir, tots dos socis havien preparat la documentació amb cura i durant el trajecte en tren la revisarien amb detall. Així ha sigut: no s’han deixat ni una coma. Malgrat tot, el soci ha tingut moments de debilitat i de decaïment durant el viatge, però ella se n’ha sortit airosa amb unes bones dosis de motivació i d’intel·ligència emocional.

Primera trobada, primera encaixada de mans. El reputat professional amb qui s’han trobat dominava molt la matèria en la teoria, però no controlava prou la pràctica, i es notava, però ells s’han abstingut de fer-ho avinent. Els ha felicitat, perquè tot i la incertesa immensa en la qual s’ha mogut l’empresa dels seus inicis se n’han sabut sortit amb èxit, amb un èxit rotund. Els ha fet confiança i s’han acomiadat amb una nova encaixada de mans. Poc afectuosa però sí molt efectiva. Segona trobada, segona encaixada de mans. I en aquesta s’ha d’anar a la directa, sense preàmbuls, perquè és la victòria a l’agenda impossible guanyada amb constància. Noves felicitacions, i nous consells. La professional creu cegament en el capital humà de l’empresa i ha aportat quatre pinzellades de les novetats en el sector, així com els ha convidat a fer networking amb ens semblants. De fet, la professional s’ha predisposat com a facilitadora d’aquest networking: ella té contactes valuosos, i li interessa compartir-los. El comiat, en aquest cas, han sigut dos petons a la porta de l’ascensor al qual els ha acompanyat, com a gest de deferència. Falta tancar la gestió: s’han  trobat amb el responsable i després d’haver fet un DAFO de la situació present, acorden de trucar-se al cap de tres setmanes per acabar de posar fil a l’agulla.

Han tancat  la jornada amb un dinar de socis, valorant pros i contres i posant al corrent de totes les novetats la resta dels inversos de l’empresa: bé tenen dret a ser informats amb rigor dels ingents progressos del seu projecte. I aquestes opinions tan satisfactòries no són menors, perquè precisament provenen dels dos headhunters que els van introduir en el sector i que els van indicar quines línies havien de traçar com a empresa. Han tornat en tren, acabant de repassar la documentació de cara a properes escomeses, amb la satisfacció d’estar fent bé les coses i d’una perspectiva de creixement incert però apassionant.

Mare i fill han agafat el tren a les 9 del matí: visites a metges perquè el fill té una malaltia minoritària i tot sovint visiten l’Hospital. Avui han decidit anar en tren, i han preparat contes, retoladors, quadernets per resseguir, cartes, per distreure’s durant el viatge. Sort que han pogut canviar una hora d’una doctora, perquè, si no, haurien hagut de tornar el dia següent, sabent que tornaran sí o sí al cap de quinze dies a una altra metgessa i que, a més, no li han pogut fer una operació lleu per culpa d’una otitis inoportuna. El viatge es fa llarg, però se saben distreure l’una a l’altre.

Amb els dos metges hi ha una relació de fa anys: van ser qui van determinar el diagnòstic, ara ja fa cinc anys. El primer se sorprèn dels enormes progressos del fill, i veu que està en unes condicions excepcionals malgrat la malaltia. Amb l’altra doctora passa si fa o no fa el mateix, i això que la pobra els ha visitat amb una sabata i una espardenya perquè avui no tenia visites, però la constància a vegades té premi. No hi ha noves investigacions que conegui, o sigui que estan més o menys igual, però els diu que estan engegant un  projecte multidisciplinar des del departament per a malalties com la seva: al·leluia! Després, aprofiten per reprogramar aquella operació no produïda: d’aquí tres setmanes ja en parlarem, i queden entesos amb el doctor.

Amb tants metges, tants passadissos i tants ascensors s’ha fet tard: s’han de quedar a dinar al restaurant de l’Hospital. El fill treu faves d’olla: li encantat perquè no cal ni que et portin la carta a la taula, ja està tot llest. L’imperi de l’enciam iceberg i de les patates fregides congelades és un malson per a l’una i una delícia per a l’altre. Mengen i parlen per telèfon amb el pare i amb els avis, que tenen l’altre fill a casa, i vinga, rapidet, que així podrem agafar el tren de dos quarts de quatre. Repassen un examen per demà: vivípars, cicle de l’aigua, éssers vius…

L’empresa té beneficis, però no cotitza a la borsa.

 

 

Orelletes i menjarblanc

A casa, per setmana santa, sempre s’han fet orelletes (llegiu “aurelletes”, si us plau). Orelletes i menjarblanc, que és bo menjat una mossegada d’una i una cullerada de l’altre i barrejar-ho tot a la boca, fent una delícia atàvica de textures i de sabors. Ara que l’Enric no hi és, la mame aprofita les ametlles que li ha donat la M. Cinta o, si no, les compra, ves què hi farem. Però fer el menjarblanc és una feina solitària, de passar l’ametlla per l’undostrespicadoramoulinex una i altra vegada perquè quedi una llet ben fina, i de remenar i remenar perquè el menjarblanc, nena, no es pot parar de remenar que, si no, s’aferra. I si té gust d’aferrat, no val per a res.

Fer les orelletes és tota una altra cosa. És trobada i xerroteig, l’un feinejant sense parar, l’altra revellant amunt i avall fent veure que treballa però ajudant només a caure, l’altra portant la canalla perquè no els he pogut deixar amb ningú, nens! abaixeu la tele, carai! Ja fa algun any que la mame no té prou força per amassar la pasta de les orelletes, i el Josep, després de dinar, la hi amassa havent fet el volcà de farina, i ous, i llevat, i matafaluga i celiandre, que és el que hi dóna el gust principal. Enguany, un whatsapp anunciava que a les cinc havia acabat de treballar-la: dues hores més tard, quan la massa hagués pujat, tots a ca la mame a allisar, a fregir, a escórrer, a posar sucre. I a xerrar, a parlar d’aquell d’aquí i d’aquell d’allà, a fotre’s de l’un i de l’altre. Jo no n’he sabut mai gaire de fer anar el corró, ni la canya, que és el que va millor, nena: no pesa gens i zis-zas, zis-zas, ja la tens feta. Però també s’han de fregir, escórrer, posar-les al ribell, posar-hi el sucre, estar per la canalla, donar tema de conversa, mentre la mame no diu gaire cosa i zis-zas, zis-zas, zis-zas, i posa una mica de farina perquè no s’enganxi. Oh, doncs, encara hem fet prou via, enguany, mentre el rellotge de la cuina marca les nou del vespre. Després, amb la cassola encara calenta, marxem tots a casa amb el corresponent paquetet d’orelletes  i aquella pudor d’oli refregit enganxada a la roba i al nas.

Fer les orelletes és que em vinguin al cap els records que mai no he pogut tenir de la padrina Emília. És un trosset de vida retratada amb color sèpia, és les agulles del monyo i aquelles arracades d’or de tanca catalana. I poca cosa més, mentre sucava pa a la llet amb molt de  nescafè a la cadira de sota de la finestra.

 

 

Els rarets

Avui la família ens disfressem de rarets. Per als que no ho sabeu, els rarets són els membres de la Família del Super 3 que, sortits dels dibuixos animats, han passat al món dels humans i intenten adaptar-s’hi com poden. Sempre, ai las!, amb l’amenaça persistent del senyor Pla i del tòtil del Rick, el seu ajudant. Els rarets, però, sempre se n’acaben sortint. L’un farà de Pau; l’altre, de Roc; el petit, de Mic, amb sospir inclòs; i ella, és clar, d’Àlex, la sorruda. Amb una família amiga mirarem de completar la família de rarets, perquè la Lila, la Pati Pla o el Biri-biri també tenen dret a ser-hi present. Sort de les famílies amigues que ajuden a completar les nostres mancances.

El nom de rarets els ha donat el senyor Pla, l’humà refotudament avar i limitat que no entén que hi hagi personatges que no acaba d’entendre, que no entren dintre dels seus paràmetres mentals. Com que no n’ha trobat gaires casos, els troba això, rarets. Perquè ho són, tot i que malden per no ser-ho. I això de rarets, a casa, ens va com anell al dit. No en va cada 28 de febrer tenim un pensament més, si pot ser, pel Macià, el nostre fill que té una malaltia rara. Sí, és raret, perquè com ell n’hi ha pocs, tot i que segurament més del que es pensa i es registra. És raret perquè té els ulls així, perquè té les orelles aixà, perquè sembla més petit de l’edat que té, perquè és maldestre com ell sol. És raret perquè té un cor immens i una joia de viure que es contagia a cada minut.

És raret com el Pol, que s’esforça per jugar a futbol tot i que no compleix cap dels requisits físics imprescindibles per fer-ho amb certes garanties. Raret com l’Álvaro, que té en els avions la seva obsessió i la seva alegria setmanal en la visita a l’aeroport. Raret com la Nara, que diu a través dels ulls allò que no diu a través de la paraula. Raret com la Itziar, que saboteja constantment unes plaquetes ineficients. I com tants i tants altres nens i nenes que omplen una miqueta més un percentatge amb tants zeros que no surt ni a les estadístiques.

Tenim les disfresses  a punt, perquè avui farem de rarets; de més rarets. A la nit arribarem a casa i ens traurem pintures i perruques; posarem els nens al llit, que segurament s’hauran adormit al cotxe. Però el Macià no es podrà treure la seva màscara de Kabuki que li marca l’expressió i la vida. Una vida de raret.

Vés a la merda

 

Hola, Gallardón,

Permet-me que no comenci per un “benvolgut”, però sincerament no te’n vull cap, de bé. Exactament igual que tu a mi, que com a dona, mare, treballadora i catalana tampoc no deus desitjar-me gaires èxits. Anem al gra, doncs.

T’escric per donar-te la meva opinió en relació amb la llei que has impulsat i que aviat s’aprovarà; hi tinc tot el dret del món, perquè com que a partir d’ara les decisions en relació amb el meu cos ja no depenen de mi per culpa teva, em considero plenament legitimada per dir-te que ets un impresentable. Però no parlaré en termes de dret al propi cos, ni de la dignitat de les dones, perquè crec que estaríem parlant en llenguatges diferents: no deus saber exactament ni de què t’he parlat. No, et parlaré des de la meva perspectiva de mare d’un fill amb  una discapacitat per una malformació congènita no detectada durant l’embaràs però que l’acompanyarà durant tota la seva vida, i la nostra.

En el nostre cas, es tracta d’una malaltia rara que fins fa poc més de dos anys s’ha descobert que té un component genètic; que és fruit d’una mutació d’un gen, el MLL2, no detectable en proves prenatals ordinàries. El grau d’incidència en el cas del nostre fill és lleu, però hi és, malgrat tot. Hi és i hi serà tota la vida. Les esperances, t’imagines?, podrien venir per la investigació en cèl·lules mare, però parlar d’això amb tu deu ratllar el sacrilegi més ferotge: infern, feu-me un lloc per quan toqui. Evidentment, no et donaré la satisfacció de saber què hauríem fet en el cas d’haver sabut durant la gestació aquesta complicació tan seriosa, perquè aquesta decisió forma part del nostre cercle més íntim, del tu i el jo, d’un mariscal en cap i una capitana general. Hauria sigut un alliberament, o una tortura, o un conformar, què sé jo, però hauria sigut nostre estrictament, com nostre és l’amor infinit vers el nostre fill.

Ja et deus imaginar que no et permeto que em donis cap lliçó del valor de la diferència, perquè la teva lliçó de paper de bíblia estaria construïda sobre la beneficiència i sobre la compassió. La meva està construïda sobre la realitat que, tossuda, incessant, obstinada, s’imposa dia a dia. Que t’avantatjo en aquest aspecte amb escreix; ni mitja paraula, doncs. La valoro tant que tampoc no ho entendries, perquè la valoro com un instrument d’equivalència. Però aquesta diferència es forja a partir de molta tristor, molta soledat, moltes hores en sales d’espera, moltes comparacions odioses, molts diners en teràpies, moltes reunions; es forja a partir d’un dol quan saps que se t’ha mort la idea de fill que t’esperaves. I sé que puc parlar amb aquesta duresa perquè el nostre amor, els nostres esforços, la nostra tenacitat, fan fruit a cada segon.

En resum, només et puc dir una cosa quan he llegit,esfereïda, que eliminaves el que per a tu és un supòsit però que per a nosaltres és un fet, la malformació fetal, per a la interrupció de l’embaràs: vés a la merda.

Y te lo diré en español, por si no te ha quedado claro: véte a la mierda.

Ester

La pitjor mare del món

Volent ser la millor mare del món he passat a ser la pitjor mare del món. Diumenge de la setmana passada teníem cita amb un somni per a la canalla i un malson per als pares i mares: la Festa dels Súpers. Després d’un intent fallit l’any passat per un moltperòquemotlmaltemps que no es va complir, enguany no ens en podíem ni volíem escapar-nos-en. Al Macià li encanta la música, sentir-se que forma part d’un grup, hauria al·lucinat amb el Dani Jiménez del Dynamiks o hauria volgut participar en el set de notícies de l’InfoK. Ho teníem claríssim: enguany anàvem a la Festa dels Súpers. Només ho vam supeditar, sense importància, a la condició que controlés els esfínters a l’escola tan bé com ho havia fet des de principis de curs. Res, per posar un estímul a un tema que ja teníem controlat.

Controlat… fins el divendres abans del dia D. Quan el vam anar a buscar a l’escola el divendres a dos quarts de cinc i el vam veure amb els pantalons de la bossa del recanvi, ens va caure l’ànima als peus. La pregunta “Macià, què ha passat?”, amb cara d’horror, era retòrica. El nen, amb una calma infinita, ens va fer avinent que, per motius obvis, no podia anar a la Festa dels Súpers. Els horroritzats érem nosaltres; el de la temperança, el xiquet. I ho tenia tan assumit, tan clar, que no era ni tan sols plantejable. No va recórrer a la rebequeria, al xantatge emocional, a la negociació… Era d’aquella manera, i prou, perquè no s’havia complert el silogisme que li havíem marcat. I ja està.

El neguit amb el qual vam estar el Marc i jo va ser immens. “I si hi anem igualment?”. “Pobret, tan bon  nen que és”. “Per què se’ns va acudir aquesta rucada?”. Però finalment vam voler ser coherents: quin missatge li donaríem al xiquet? I si hi anàvem, quina consciència calmàvem? La nostra estava feta pols; la d’ell, impecablement resignada. Fins a l’extrem que el diumenge al vespre ens va demanar, tan tranquil, de veure la peça que en feien a les notícies, petició a la qual vam accedir sense vacil·lar. I l’InfoK, per fer-ho fàcil, va emetre durant tota la setmana un resum de la Festa, que ell mirava estoicament i nosaltres patíem fent-nos petits per acabar-nos ficant dins d’una closca de nou.

En resum, volent ser la millor mare del món vaig acabar sent la pitjor. Perquè ser coherent és importantíssim, vital, necessari, imprescindible. Però viure experiències singulars, xalar, regalar que la vida és meravellosa i que el Macià és un nen magnífic, encara ho és més.