Category Archives: em treu de polleguera

D’imitació

Estàndard

feliz falsedad

 

Abans fumava. No gaire, però fumava. Quan sortíem a la nit, te’n recordes?, desmuntava totes les meves particularíssimes estadístiques del màxim cinc cigarrets al dia. Ara, ja, res de res. Ni un cigarret, ni tan sols una pipada d’aquesta mena de bolígraf amb aigua que tothom porta penjat al coll per fumar a tot arreu i que fa treure aquell punt de genuí d’un cigarret amb el cafè. Fumar, que ja m’està bé que estigui restringit, ha passat a ser una cosa d’imitació, de còpia barata, estrafeta. Però és el negoci del segle: a Reus, local buit, local on s’hi posa una botiga d’aquestes aprofitant un buit legal que, quan s’ompli, impedirà que la gent fumi de mentida.

Bé, hi ha alguna excepció: han deixat tres o quatre locals per a comerços d’imitació de perfums. Colònia a granel, com si anéssim a la bodega a omplir la garrafa de vi o de vermut. I colònia d’aquesta que saps de pacotilla, que fa un primer efecte bastant endreçadet però que acaba volatilizant-se en poc temps en el millor dels casos, perquè si es queda, ai, rancieja. El glamour es perd a marxes forçades: t’imagines l’Audrey Hepburn fumant un artilugi d’aquests amb dibuixos de la Hello Kitty? O la Sara Montiel cantant el “fumando espero” mentre xuclava aigua i treia vapor com una planxa? O la Marilyn, amb una ampolla de litre i mig de Chanel n. 5 al lavabo? Mmmmmm… no!

I això és una mica el que li passa ara en aquesta ciutat: que és una mala imitació d’ella mateixa, que es plagia perquè hi ha un buit no legal, sinó d’idees. L’exemple que més ho corrobora és, sense dubte, les columnes de l’antic cine Kursaal plantificades a la plaça de la Llibertat, amb la gosadia d’anomenar-lo “espai expositiu”. Es pot ser més vanitós? Absolutament despullades, descontextualitzades, inútils, que encara fa més l’efecte de ser aquella rampoina vella que s’ha aprofitat del traster; i petites, insignificants, desenfocades. Però és bonic perquè és el que hi havia a Reus fa anys, i això ja és motiu suficient perquè ho considerin interessant, i així ens posem nostàlgics del que va ser la ciutat intentant-ho imitar. I encara algú ho justifica dient que són una reproducció (o sigui, una imitació) de les columnes del Puig i Cadafalch… Qui ha vist les unes i qui ha vist les altres! Però quan no hi ha marge per ser original, genuí, autèntic, innovador i creatiu, només et queda el calc, la recreació i, en el pitjor dels casos, la falsificació. O sigui, la Belén Esteban fumant-se un puro. D’aigua, clar.

Anuncis

Vés a la merda

Estàndard

 

Hola, Gallardón,

Permet-me que no comenci per un “benvolgut”, però sincerament no te’n vull cap, de bé. Exactament igual que tu a mi, que com a dona, mare, treballadora i catalana tampoc no deus desitjar-me gaires èxits. Anem al gra, doncs.

T’escric per donar-te la meva opinió en relació amb la llei que has impulsat i que aviat s’aprovarà; hi tinc tot el dret del món, perquè com que a partir d’ara les decisions en relació amb el meu cos ja no depenen de mi per culpa teva, em considero plenament legitimada per dir-te que ets un impresentable. Però no parlaré en termes de dret al propi cos, ni de la dignitat de les dones, perquè crec que estaríem parlant en llenguatges diferents: no deus saber exactament ni de què t’he parlat. No, et parlaré des de la meva perspectiva de mare d’un fill amb  una discapacitat per una malformació congènita no detectada durant l’embaràs però que l’acompanyarà durant tota la seva vida, i la nostra.

En el nostre cas, es tracta d’una malaltia rara que fins fa poc més de dos anys s’ha descobert que té un component genètic; que és fruit d’una mutació d’un gen, el MLL2, no detectable en proves prenatals ordinàries. El grau d’incidència en el cas del nostre fill és lleu, però hi és, malgrat tot. Hi és i hi serà tota la vida. Les esperances, t’imagines?, podrien venir per la investigació en cèl·lules mare, però parlar d’això amb tu deu ratllar el sacrilegi més ferotge: infern, feu-me un lloc per quan toqui. Evidentment, no et donaré la satisfacció de saber què hauríem fet en el cas d’haver sabut durant la gestació aquesta complicació tan seriosa, perquè aquesta decisió forma part del nostre cercle més íntim, del tu i el jo, d’un mariscal en cap i una capitana general. Hauria sigut un alliberament, o una tortura, o un conformar, què sé jo, però hauria sigut nostre estrictament, com nostre és l’amor infinit vers el nostre fill.

Ja et deus imaginar que no et permeto que em donis cap lliçó del valor de la diferència, perquè la teva lliçó de paper de bíblia estaria construïda sobre la beneficiència i sobre la compassió. La meva està construïda sobre la realitat que, tossuda, incessant, obstinada, s’imposa dia a dia. Que t’avantatjo en aquest aspecte amb escreix; ni mitja paraula, doncs. La valoro tant que tampoc no ho entendries, perquè la valoro com un instrument d’equivalència. Però aquesta diferència es forja a partir de molta tristor, molta soledat, moltes hores en sales d’espera, moltes comparacions odioses, molts diners en teràpies, moltes reunions; es forja a partir d’un dol quan saps que se t’ha mort la idea de fill que t’esperaves. I sé que puc parlar amb aquesta duresa perquè el nostre amor, els nostres esforços, la nostra tenacitat, fan fruit a cada segon.

En resum, només et puc dir una cosa quan he llegit,esfereïda, que eliminaves el que per a tu és un supòsit però que per a nosaltres és un fet, la malformació fetal, per a la interrupció de l’embaràs: vés a la merda.

Y te lo diré en español, por si no te ha quedado claro: véte a la mierda.

Ester

“Original”, no “orinal”!

Estàndard

 

 

orinal

N’hi ha que, enlloc de posar una tarifa determinada per entrada, conviden el públic a traduir en diners la satisfacció que els ha aportat l’obra que acaben de veure i, oh sorpresa, els espectadors paguen més del que en principi es tenia previst per assistir a tal o qual funció. També n’hi ha que, per evitar l’IVA astronòmic amb què les espanyes han volgut gravar a les entrades de teatre, venen un bròquil, o una pastanaga, o qualsevol altre producte de primera necessitat a un preu generós però amb el regal afegit d’una entrada al teatre, com quan amb les galetes “Damitas” de la casa Virginias et regalaven un ganivet. Els més normalets malden per omplir la programació d’espectacles a taquilla, i procuren fer mans i mànigues per omplir amb dignitat les cartelleres i les platees. Tot són maneres de mantenir l’activitat teatral en moments de crisi galopant, de malentendre la cultura com un pur divertiment i de vint-i-unspercent difícils de suportar, perquè ja fa temps que es diu que s’ha d’innovar en gestió cultural, que s’ha d’explotar la imaginació, que cal ser original; però potser per un problema de comunicació alguns han confós “original” amb “orinal”, i aquesta síl·laba perduda està fent estralls al Teatre Fortuny de Reus.

De ser plaça imprescindible en l’exhibició i la producció del panorama teatral a Catalunya, en un tres i no res (dos anys escassos: cal reconèixer-ho, un temps rècord!)  el Fortuny ha passat a ser un teatre de poble, amb una ambició migrada i amb una perspectiva de no veure-hi més enllà del nas. Una temporada sencera, la d’hivern, sense programació, amb una cartellera que clamava un vergonyant “En preparació”, com els rètols d’aquestes botigues que tanquen indefinidament per un presumpte inventari interminable. L’abandonament de la participació de la Generalitat de Catalunya en el Consorci, que era ni més ni menys que el soci majoritari de l’assumpte i el que li donava el caire nacional que tenia amb un orgull que la genteta de Reus ara ens podem menjar amb patates; un abandonament del qual només hem vist la representació però que hauríem desitjat veure, encara que fos per un espiell, com van anar les batusses als camerinos. El fet de prescindir de les dues persones que en portaven la gestió, les quals, malgrat tots els malgrats, sabien de què parlaven en relació amb les arts escèniques (i repeteixo els malgrats…), i de substituir-les per un perfil estrictament administratiu i comptable. I ara, per acabar-ho d’adobar, el fet d’acomiadar cinc persones que deixen el teatre completament infradotat de tècnics i, sobretot, de memòria i de background. Ep, i a quinze dies del Festival Trapezi, perquè el funambulisme també sigui present a les oficines i no només al carrer. Que si ho hem de convertir en un orinal, fem-ho amb tots els ets i uts, tu! Com? Que era “original”? No ve d’una síl·laba, dona! Que originals tampoc se’ns pot negar que ho haguem sigut!

 

 

Si un sol alumne ho demana

Estàndard

si un alumne ho demana

 

Si un sol alumne ho demana, s’haurà d’introduir l’espanyol a les aules de l’alumne la família del qual hagi demanat per via judicial d’estudiar en espanyol, però si un sol alumne de la classe té necessitats educatives especials, potser haurà d’anar a l’altra punta de la ciutat per acudir a una escola amb els recursos adequats per fer que el seu rendiment escolar sigui l’òptim en base a les seves condicions.

Si un sol alumne ho demana, sembla que l’atenció individualitzada no és suficient, però l’atenció individualitzada esdevé residual quan les heroiques professionals de l’educació especial passen dues estones (dues!) a la setmana amb un nen amb una discapacitat reconeguda i malden per treure cinc minutets més, perquè si bé no hi ha menys professionals a la USEE sí que hi ha més canalla per atendre i, comptat i debatut, ve a ser el mateix.

Si un sol alumne ho demana, hem de canviar la llengua vehicular de tot el grup-classe, però si un sol alumne ho requereix la tutora ha de fer mans i mànigues per fer adaptació curricular perquè amb les poquetes hores de les mestres de la USEE, sort en tinc de la noia de pràctiques que pot estar més per ell quan no tinc altres suports, que el que és realment important és que continuï seguint el grup-classe i que no perdi la motivació, immensa, que té per tirar endavant.

Si un sol alumne ho demana, l’opinió d’una família passa per damunt de la qualitat d’un sistema d’immersió i de cohesió, però si un sol alumne encara no pot escriure la lletra lligada perquè la hipotonia muscular no li ho permet, haurem d’anar treballant coordinadament amb les mestres en altres espais privats fora de l’horari escolar i insistir-hi fins a l’extenuació perquè no es pot desaprofitar, malgrat tot, l’enorme interès que hi demostra.

Si un sol alumne ho demana…

Mandonguilleta meva

Estàndard

mandonguilleta

 

Abans de posar-lo a dormir, m’encanta posar-me al llit al costat del Macià i fer-li dos mil petons mentre li dedico parauletes dolces per expressar-li una mil·lèsima part del que representa per a mi. El repertori pertany gairebé tot al món de la gastronomia: cucurutxet, melindro, ametlleta, xocolateta… Un vespre, tota acaramel·lada, li vaig dir que li tocava a ell de dir coses boniques, i després de rumiar-s’ho una estona, tot convençut, m’etziba un contundent i inesperat “Mandonguilleta meva!”, amb petó inclòs. Primer em vaig quedar molt sorpresa, perquè les mandonguilles, per bones que siguin, no pertanyen en l’imaginari de “coses que pots dir a una persona que t’estimes”, però després ho vaig trobar la mar de divertit. Com a bona mare, ja li explicaré més endavant que s’estigui de dir a l’amor de la seva vida “mandonguilleta meva”, perquè no deixa de dir-li “bola de carn”, i això podria portar a algun infeliç malentès.

Passen aquestes coses, i no només en el món de la canalla. Últimament, a Reus ha passat un fenomen semblant, però que trascendeix bastant les quatre parets domèstiques de casa meva mentre poso el xiquet a dormir. Reus, que de fa dècades es podia vantar de ser una ciutat de teatres i de teatre, que disposava d’un equipament nacional, amb un centre de producció teatral, on hi havia una programació estable més que consolidada, ha passat amb ben poc temps a ser una més entre tantes. El cas del Consorci del Teatre Fortuny és el paradigma del declivi cultural que vivim a Reus; 175 anys d’aniversari d’una institució que se celebren, en primer lloc, amb una posada en escena carpetovetònica i classista a més no poder i, en segon lloc, amb la liquidació de l’òrgan que el gestionava i que li donava el caire nacional. Jo n’hi dic cucurutxet, tu n’hi dius mandonguilla; jo n’hi dic consorci nacional, tu n’hi dius contracte-programa a l’ús com tants altres de tot el país; jo n’hi dic estructura de país, tu n’hi dius localisme exacerbat, i encara gràcies que no t’hi poso una franquícia amb un nom ben castellà, que potser encara hi faríem la primera pela, tu!

I aquest és el panorama: hem passat de ser referència, qualitat, innovació, el brioixet del panorama teatral del país, a ser una mandonguilleta entre tantes que hi ha a la cassola, un poti-poti, una barreja, una amalgama amb força pa ratllat perquè no es noti la migradesa de la carn. Per la meva banda, jo continuaré dient-li coses boniques al Macià abans de posar-lo a dormir, i ell continuarà sortint-me amb alguna altra cosa xalada; li ho perdono tot: té cinc anys.

 

 

Reus, París… i Silicon Valley

Estàndard

silicon valley

 

No he sigut mai gaire de Carnaval: ni a casa dels pares ni a casa nostra hem viscut el Carnaval amb gaire intensitat. De fet, les estampes domèstiques que em vénen al cap de la festa de Carnestoltes és la mame cosint a contrarellotge disfresses dels meus nebots, arreplegar quatre coses a última hora per poder-nos fer alguna disfressa-express (sovint poc identificables, com la de Mohammed Jordi l’any passat) o, d’uns anys ençà, tenir unes samarres negres amb uns esquellots rondant per casa per fer de comparsa del Cantaval. Ah, i també d’uns anys ençà, maleir que cada matí de la setmana de Carnaval m’he de barallar amb el Macià perquè es nega en rodó a anar amb llacet a l’escola, a portar el pijama, a pintar-se la cara o qualsevol altra animalada. Això no obstant, em sembla la mar de bé que hi hagi un període de l’any en què xalar, fotre’s del personal i riure’s del mort i del qui el vetlla siguin el pa de cada dia: endavant les atxes, i tant! I transformar-se, disfressar-se, assumir rols que habitualment no s’assumeixen, transgredir… ho trobo extraordinari. Fins aquí, tot normal.

Tampoc he sigut mai gaire de tenir calendaris del Pirelli a la cuina de casa. Què vols que et digui, ho deixo per a altres registres i ambients que concorro poc, o gens, o gens de gens. I es veu que uns quants homenots que deuen ser cosins germans del Torrente (sí, sí, el de “nos hacemos unas pajillas”) han considerat que la millor manera de promocionar el Carnaval de Reus és estampar unes lletres delirants sobre uns pits de silicona horribles, com horrible és la imatge de la dona que representen. El resultat: un cartell ofensiu, indignant, barroer, groller, insultant, injuriós, denigrant, vexatori, vulgar, ordinari… no acabaríem els adjectius, poc edificants, per qualificar-lo. Les reaccions no s’han fet esperar, perquè no tothom vol que la ciutat es converteixi en la capital del piticuixa. Però lluny de fer una reflexió, atesa la contundència de la reacció, resulta que el retiren perquè sembla que és un plagi i, ai las, podrien tenir problemes relatives a drets d’autor i noses semblants, que amb això sí que podem tenir merders, nen! Perquè tant els fot que amb aquest cartell es puguin sentir ofeses les dones i molts homes que el troben insultant, els importa un rave que redueixin el cos de la dona a un tros de carn que, a més, s’ha d’operar i plastificar. El que pot ser molest és que ens busquin les pessigolles pel tema dels drets d’autor, perquè escolta, escolta, d’on vau treure aquesta foto d’aquest mamellam? Ves, per la internet; fots “tetes” al gúguel i patam, et surt aquest bédedéu! A què? Que no són maques?! Collons, qui tingués vint anys menus!

PS: quan sentena parlar de “Silicon Valley”, què s’imaginen?? Ai, mare…

Ni amb oli d’ametlles dolces

Estàndard

caspa

 

Aix, la crosta làctia! Ja ha aparegut al caparró del Pep, i ara cada dia l’hi untem d’oli d’ametlles dolces perquè li vagi marxant, tot i que els intents són en va. Al cap i a la fi, això de la crosta làctia és un eufemisme per no haver de dir que aquests nens tan petitets i tan bonicons tenen caspa; sí, acceptem-ho: és caspa! Una caspa que ja anirà marxant, a mesura que la pell aprengui a absorbir greixos i altres excrecions. Mentrestant, per tenir la consciència tranquil·la que hi fem alguna cosa, continuarem amb la dosi diària d’oli d’ametlles dolces, fins que vagi marxant per ella sola.

Tant de bo totes les caspes marxessin per elles soles! O que en tinguéssim prou amb una miqueta d’oli! Però no: n’hi ha que es resisteixen encara que hi posis un cofí ben untat al damunt. I a Reus, últimament, n’hauríem de gastar a contenidors plens. Ahir vaig veure com instal·laven, al capdamunt del carrer Ample, l’estàtua dels dofins, rescatada de l’oblit i dels magatzems de les Brigades. Sí, dona, aquella que hi havia a la plaça d’Antoni de Villarroel, sota el cine Palace! Ah, caaaalla, ja me’n recordo… Allò??! Sí, xiqueta, sí; allò! No m’ho podia creure, després d’haver-me refet del balconet que han  posat al mig de la plaça de la Llibertat per dir que els skaters són persona non grata en aquesta ciutat i per destrossar una miqueta l’estètica contemporània de la plaça, que tanta modernor no es pot suportar. Però em sembla que tot plegat no serà res comparat amb les columnes del Kursaal que volen col·locar-hi: ja tremolo de pensar-hi…

És així: a Reus, els últims mesos, es gasta més energia i més recursos a reconstruir el passat que a construir un futur. Aquests bolets al mig de la via pública en són un exemple, com també ho és la recreació del 130è aniversari del Teatre Fortuny, en què, com em va dir un bon amic, no va suposar només posar-se vestits d’època, lligacames de broma i pentinats d’antic, sinó que va recuperar la tan poc democràtica consigna que els rics van al teatre i els pobres s’ho miren. I aquesta premissa, tal com estan les coses ara mateix, és d’una frivolitat exagerada. N’és també una mostra que els grans projectes encarrilats per la política cultural municipal siguin la commemoració dels anys que van néixer el Prim i el Fortuny, amb l’organització d’un viatge a Itàlia i que aixequi el dit qui de vosaltres hi pot anar. Ah, sí, els de sempre. Potser aviat tornarem a veure el “llímpie” de la plaça del Prim, el carret de les ametlles garrapinyades o el quiosc del mig del Mercadal. Ja posats, unes unces de nata del Picó…

És clar que a Reus hi ha hagut personatges i efemèrides que han respost a un  cert caràcter emprenedor, a una genialitat; sí, podem dir que tenim un passat honorable. Però donar-hi voltes com una sínia sense ni tan sols treure’n un gram d’interpretació o d’esperit crític no l’honora ni el commemora, sinó que el fa carrincló i distant. Converteix el passat en l'”antes”. Algú s’ha parat a pensar quin missatge de talent, esperança, esperit, energia i vitalisme es dóna fent aquestes mostres d’intel·ligència d’aparador? M’atreveixo a dir que cap. “Tu, vailet nou, confia en anys futurs”, deia Gabriel Ferrater: ai las!

La caspa no marxa sola, i a Reus podem quedar-ne colgats. És el que té reviure dia sí dia també l’any de la picor, de la Maria Castanya i del més enllà dels enllàs, i no posar-hi remei; ni amb oli d’ametlles dolces.