Category Archives: batalletes que esdevenen batalles

365 dies, 365 nits

Estàndard

365

La del quart segona té una trentena d’anys, i es desperta cada nit dues, tres o fins i tot quatre vegades perquè el deure la reclama: té una criatura molt petita, fa poc que torna a treballar i allò que la criatura troba a faltar durant el dia ho recupera a la nit. Llet, escalforeta, batec, olor.Com que ja és el segon fill, això de passar nits en vetlla ja forma part de la seva vida. Ves què hi farem! Per sort, el nen es torna a adormir de seguida després d’haver mamat, i ella va tan morta que també es rendeix altra vegada a la son amb facilitat, tot i el munt de cabòries que li ronden les orelles.

La del primer primera acaba de fer-ne seixanta, i té els fills casats. Els tres. Està contenta de les joves i el gendre, però tots tenen les seves coses, no et pensis! Fins i tot té néts: tres i mig, que el quart està a punt d’arribar. La son, però, li treu la seva mare. És molt gran, i fa més d’un any que és al llit, escrivint sense paraules ni gestos un epíleg massa llarg. Sap que no pot fer res i que no li pot fer res, però potser es desperta dues vegades per nit a veure si està tot en ordre. Silenci, foscor, vida en penombra, arrossegar les espardenyes cap al llit i esperar a tornar-se a aixecar, a veure si està bé.

La de l’àtic està a punt de no res de fer-ne cinquanta, i ja fa mitja vida que és mare. Xicotots grans i grossos, guapots, corpulents. El segon, una mica tarambana. Li agrada molt això de sortir a la nit, massa. Tant és si és cap de setmana com un dia de cada dia: ell surt i ningú no sap a quina hora tornarà. Ni ell, moltes vegades. I ella pateix, pateix molt, i no només es desperta moltes vegades sinó que sovint ni s’adorm. Una becaineta de no res fins que sent un soroll que la desperta, amb l’esperança que siguin les claus fent la volta al pany… No, és un crec de quan les cases grinyolen a la nit.

La de l’entresòl dorm a cor què vols tota la nit… fins que el dolor del braç, o el del genoll, la desperta. Una setantenta d’anys, cinc embarassos i cincparts, cinc criances de canalla, quatre criances de filla i jove, i ara els néts, que quan no en té un, en té dos. I una edat que sovint li recorda que descansi, que estigui més tranquil·la, que ha treballat el que li tocava i més, però ella és escarràs de mena, i si ho he fet per a un nét, ho he de fer per tots, encara que el cos se li queixi en forma d’artrosi i de fiblada impertinent.

Els del Corte Inglés es van inventar això del dia de la mare: flors, bombons, una colònia. Abans una medalla amb un “másqueayermenosque mañana”. Fins que se n’adonin que les mares, a més de 365 dies a l’any, ho som, sobretot, 365 nits.

Dones

Estàndard

8març

 

Pilar. Natàlia. Nuri. Magda. Núria. Sílvia. Montse. Coia. Empar. Marta. Maria. Mireia. Pili. Carme. Iolanda. Mariona. Laura. Una altra Maria. Rosa Mari. Marina. Gemma. Anna. Susanna. Raquel. Houria. Montserrat. Sandra. Rosa. Àngels. Victòria. Margarida. Una altra Mireia. Júlia. Meritxell. Mercè. Emília. Ariadna. Mar. Sònia. Betlem. Tessa. Noemí. Conxa. Mare. Amiga. Germana. Cunyada. Sogra. Padrina. Cap. Mestra. Tieta. Neboda. Companya. Cosina. Col·lega.

La meva vida, com la de tothom, està traspassada per dones, moltes dones. Dones que han tingut, tenen i tindran un paper important en allò que he sigut, que sóc  i que seré. Dones que formen part de la meva quotidianitat, del qui dia passa anys empeny, que cada dia surt el sol per a tothom, també per a nosaltres. Dones que m’han ensenyat a ser, com a mínim, tan bona amiga, mare, filla, cosina, companya, col·lega, tieta, neboda com elles ho han sigut amb mi (haurem de deixar per més endavant les categories “sogra” i “padrina”, per raons òbvies). Dones que han donat sentit a les grans donasses de la història en majúscules, i que es converteixen en les meves particularíssimes Clara Campoamor, Maria-Mercè Marçal, Marie Curie, Violant d’Hongria, perquè aquestes dones referents prenen cos en cadascuna de nosaltres. Dones que m’han ensenyat que el feminisme és present en totes les accions en les que ens reivindiquem davant del món com a dones que, desacomplexades, volem exercir com a tal en tots els àmbits de la vida. Dones que encara demostrem que les estructures no estan fetes ni per ni per a nosaltres, i que caldria fer una bona sotragada als fonaments d’aquesta casa que es diu societat occidental. Dones que som lluitadores de mena perquè posem llum a l’evidència que no hi ha respecte pels nostres temps vitals i pels temps vitals dels que depenen de nosaltres.

Tothom té la seva llista particular de dones, i poques vegades els donem les gràcies, els reconeixem la seva feina; fins i tot, poques vegades els reconeixem que són una part important, imprescindible, de les nostres vides. 8 de març, doncs, és dia de donar les gràcies a les dones que ens han fet el que som.

Cordó umbilical

Estàndard

nomeloquitodelacabezax

 

Ha començat la meva última setmana de fer de mare el 100% del temps, de dedicar les meves 24 hores del dia als meus fills, especialment al meu fill nounat, que amb quatre mesos recentment  fets haurà de passar unes hores fora  de la falda d’aquella que l’ha gestat, l’ha parit, l’ha alletat, l’ha consolat, l’ha fet créixer estimant-lo sense parar.

Ara, 16 setmanes escasses després de parir, sí que comença, de veritat, la jornada partida: la que fa que em parteixi en l’Ester-mare, l’Ester-treballadora, l’Ester-atabalada, l’Ester-amiga, l’Ester-amant, l’Ester-germana, l’Ester-filla. Ara, només 16 setmanes després , he d’abandonar el que em dicta el cos i tornar a ser una persona polièdrica i polivalent. Ara és quan maleeixo haver nascut en aquest tros de món que no respecta els temps vitals del bé més preuat que li garanteix la subsistència. Que no respecta els sis mesos de lactància exclusiva que recomana l’Organització Mundial de la Salut. Que no estima aquells que necessiten, després dels nou mesos d’embaràs, els nou mesos de postembaràs. Que veu que amb quatre mesos les criatures ja són prou grans i madures per poder desentendre’s durant unes hores de la seva mare, al cap i a la fi, la seva seguretat. I ara és quan m’hauré de sentir allò tan odiós que tranquil·la, que ells no s’assabenten de res, com si no notessin que uns braços són els de la mare i uns altres, benintencionats, no ho són. Que aquestes mares d’avui en dia som unes bledes de voler-los tenir tant amb naltros, que al final fem nens malcriats i emmarats.

I també maleeixo haver parit en aquest temps en què aprofita el que et vingui, perquè la cosa està molt xunga, que t’ho dic jo que l’atur és un angoixant compte enrere cap a la misèria. Que sort que t’ha sortit alguna cosa, i que ves què hi farem, s’han de prendre les coses tal com vénen. Que el cor i el cap van en direccions oposades, i que les hormones te les has de posar no saps com a la capsa dels béns preuats, al costat de quatre fotos, la cinta de l’hospital i del dibuix que l’Oriol li va fer al Pep tot just néixer.

Que he de tallar el cordó umbilical. Definitivament.

#EncénlaFlama

Estàndard

encén la flama, de fèlix chabrera

 

He encès la flama per tu, que a les teves velleses t’has adonat que ets una independentista de soca-rel. Tant d’escoltar la ràdio mentre treies la pols, triaves faves o cosies aquella cremallera espatllada t’han convertit en una persona informada i amb criteri, que es posa frenètica escoltant Alícies, Marianos i Sorayes. Que, anys enrere, et vas aixecar de la butaca de casa a les deu, o a quarts d’onze, veient un debat electoral per la tele després de sentir els arguments impresentables de la impresentable Dolors Nadal: “que ets una mala bèstia, osti!”.

He encès la flama per tu, que estàs ficat en mil històries i mil batalles, que si ERC, que si Reus Decideix, que si Reus per la Independència, que si el Bou, que si el Carrasclet. Que hem crescut com a parella i com a independentistes i d’esquerres l’un al costat de l’altra, l’un fent costat a l’altra, arribant tard a casa perquè la reunió s’ha allargat, perquè no funcionava aquell ordinador, perquè he de passar pel Casal a mirar que a la tele es puguin veure bé el seguiment electoral, perquè estic esllomat de carregar el pes del Bou, del gegant o de la pròpia responsabilitat d’aquest petit país que és casa nostra.

He encès la flama per tu, que vas néixer al Marroc però que als quatre anys ja eres per terres catalanes i que ets, esplèndida, una catalana més. Que lluites contra el teu propi destí un dia i un altre, un destí que et van escriure a contracor i al qual busques dreceres per arribar a aquella felicitat que somnies sense dormir, en la qual, segur, viureu instal·lades tu i la teva filla, alliberades ja de dogmes antics. Que quan et pintes els ulls, amb un perfilador negre gairebé tallant i una ombra trasbalsadora, pintes el que serà el teu horitzó.

He encès la flama per tu, nascuda en un poble de Córdova però que has fet arrels a Reus, amb un marit i uns fills i uns néts, que què més cal per ser d’un lloc. Que tens família aquí i allà, i que t’enfades una cosa de no dir quan sents que els catalans som garrepes i estereotips absurds semblants. Que tens molt clara aquella frase que no et canses de repetir “no eres de donde naces, sino de donde paces”, i que amb la boca petita dius que allà on vas néixer n’hi ha que tot s’ho tiren a l’esquena mentre la teva jove ja fa temps que és a l’atur i amb unes ganes de treballar que no s’ho acaba.

He encès la flama per tu i per tu, llavoretes meves d’aquest país que germina.

El club gurmet

Estàndard

01_Club Gourmet logo

Són una colla que es troben una vegada a la setmana, en un espai adequadament equipat per a l’ocasió. L’objectiu de la trobada és sempre el mateix: menjar i beure del bo, de qualitat contrastada i de quantitat interminable. Que mengen i beuen a cor què vols, vaja, però no qualsevol cosa, no: són tots i totes del morro fi, que se’n diu, llepafils i primmirats; que no queden tips amb qualsevol cosa, sinó que volen del bo i millor. Alguns són de vida: els agrada afartar-se fins que el cor els ha dit prou, i fins i tot una mica més i tot, de propina, que m’ha quedat un raconet aquí i em noto un rau-rau. D’altres són de menjar poc i pair bé, perquè saben que després d’una mica en pot venir una altra mica.

El grup fundacional era reduït, però no han fet el lleig a noves incorporacions, ans al contrari. El Roger i la Martina són els veterans del grup: ja porten molta més experiència acumulada, i es nota. Fins i tot diries que hi ha alguna llambregada acaramel·lada entre l’una i l’altre. Tot i que no encara no té la categoria de sènior, el Marcel aporta el posat del seny, de la temperança. El Teix, en canvi, és l’aventurer de la colla; li agrada pujar i baixar muntanyes, fer senderisme i descobrir nous racons: aquest esperit natural deu venir amb el nom. El Pep, espaviladot, és dels que s’afarta dins que ja no pot més, tant que a vegades es passa un pèl i tot. S’hi han anat incorporant nous socis, al club gurmet: la Dàlia, de galtes molsudes; el Carlos, inquiet de mena; la Isona, la més estilitzada; les dues Mars, l’Oriol…

Estovalles de fil, cristalleria de la bona, porcellana fina i coberteria de plata. La taula sempre està parada, i quan arriben al local social no se’ls pot fer esperar: tan bon punt entren per la porta, reben totes les atencions possibles, perquè amb uns socis tan selectes no s’hi val a badar. Cadascú porta la seva pròpia cuinera, no fos cas que els donessin gat per llebre. Són de poques paraules, però comparteixen aquest delit irrefrenable de gaudir amb la més deliciosa de les teques, de sabors infinits. Les cuineres són les que porten el tràfec, amunt i avall, però no necessiten gaires cassoles ni cullerots de fusta; això sí, coneixen a la perfecció els gustos de cadascun dels gurmets, i els satisfan amb el millor àpat que et puguis imaginar. Són les que expliquen les xafarderies i, fins i tot, les intimitats dels socis del club; es passen trucs, secrets i confidències, sempre amb l’objectiu de perfeccionar la menja excel·lent. I l’orquestra de cuineres està amablement conduïda per una xef i una subxef que desfan tots els dubtes que poden tenir les cuineres a l’hora de preparar la vianda plaent.

Trobareu el club obert cada dimarts, a partir de 2/4 de 10, al soterrani del CAP Llibertat. Només cal un requisit: teta, teta i teta.

És capaç

Estàndard

discapacitat

 

Potser té un 23,5% més de capacitat d’estimar que la resta de nens i nenes de la seva edat: ha rebut sempre molt d’amor, dels adults i dels nens i nenes que l’han envoltat des del dia que va néixer, i aquest afecte el torna amb una miqueta més de propina, és inevitable. Petons, abraçades, “t’estimo molt”, “carinyeta meva”… són una part del seu repertori, que el converteixen en un superdotat de l’afecte. Deu ser per això que, tenint en compte que té només cinc anys, té un 15% més de capacitat d’empatia que molta altra canalla, que molts grans i tot; no li costa posar-se a la pell de l’altre i de consolar-lo quan la situació ho requereix. Així mateix, és un 32% més capaç de ser sociable, de ser atent, de ser educat, de ser bon nen. No li costa dir “bon dia” quan ens trobem els veïns a l’ascensor; no es fa estrany en companyia de gent que coneix poc o gens, pot anar a tot arreu que sempre rebrà un somriure d’aprovació i d’orgull per part dels pares.

Oscil·la entre el 7% i el 8% l’increment de capacitat de recordar-se de les coses i de verbalitzar que se’n recorda; i tant, que se’n recorda! Sense dubte, fa bona la frase aquella que afirma que als sants i als minyons no els promets el que no els dons, perquè la seva memòria d’elefant et pot fer quedar en evidència en un tres i no res. Aquell episodi que va passar fa uns mesos, aquell desig que s’havia de materialitzar setmanes més tard, torna amb una naturalitat esfereïdora gràcies a la seva enorme capacitat de rememorar. Amb un contundent 28% per damunt de la mitjana, és perfectament capaç de seguir ritmes musicals des de ben jovenet. Però destacant entre les altres, cal assenyalar dues capacitats que ultrapassen qualsevol llindar: la seva mirada neta i, per tant, la felicitat que viu i que projecta. Sense prejudicis, sense problemes de fer-se amic d’aquest, d’aquell i del de més enllà, no viu amb recel ni amb desconfiança gratuïta, i això li permet estar tranquil i, en conseqüència, enormement feliç.

Malgrat tot, malgrat totes aquestes capacitats innates, al Macià li costa entendre algunes coses, agafar el llapis amb destresa, és poc àgil, parla amb alguna dificultat… Tot això li resta un 33% les seves capacitats funcionals, i sembla que les altres referides més amunt, que supera amb escreix, no compensen perquè ens quedem a zero. Avui és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, però la resta de l’any, a casa, gaudim, i molt, de les seves hipercapacitats.

Amb el mono

Estàndard

 

Quan tens el mono, tens el mono, i naltros, a casa, teníem el mono de míting. No havíem pogut anar a veure com Esquerra omplia el Bartrina d’estelades, d’il·lusions i de crits d’in-, inde-, independència; el Pep feia un meset exacte aquell dia, i ho vam trobar descabellat. La veritat és que quinze dies més no són gran cosa, però és que ja ens fèiem un míting a sobre i no ens vam poder aguantar quan una bona amiga ens va suggerir amb vehemència d’anar-hi.

Tal dit tal fet: ahir a la tarda, vam anar tots quatre cap a Tarragona, a veure com el Metropol es veia, una miqueta més si és possible, com una closqueta de nou, i encara sort que vam trobar lloc per seure. Mentre ens esperàvem per entrar, perquè no volíem haver de marxar amb la cua entre les cames, hi havia gent que ens mirava i que, internament, devia pensar si giràvem gaire rodons, de portar una criatureta tan petita a un lloc tan inhòspit, hostil i incòmode com un míting! Al final, van ser més discrets el Pep i el Macià que molts d’altres adults que anàvem fent de crítics i de comentaristes de manera simultània a l’acte: “Sí, sí”, deien uns; “Té tota la raó”, d’altres; “Això s’allarga massa”, els més avorrits. Però qui eren els protagonistes de totes les sospites eren, és clar, els nens.

Ep, que no eren els únics: al pis on érem, vaig comptar fins a sis criatures, i la mar de bé. És normal: els pares, avis o tiets ens hem cregut això que vivim un moment històric i volem fer partíceps d’aquest punt d’inflexió els nostres fills. No hi haurà un abans i un després? Doncs que puguin dir, més endavant, “Jo hi vaig ser, jo ho vaig veure, jo vaig participar en un míting quan Esquerra va fer que el Mas no s’acoquinés quan el van amenaçar amb el foc de l’infern, les set plagues d’Egipte i la fi del món mundial.” Veure clatellets de criatures en el míting d’Esquerra -a diferència de molts altres que s’omplen de clatells nevats, i d’altres plens de caps amb pot i mig de laca-, ho vaig trobar bonic, però sobretot esperançador, i més ara que sembla que podem escriure el seu futur aquest 25 de novembre.

Crec que repetirem l’experiència de portar les criatures en mítings, perquè no és qüestió que el futur espatlli el present. De fet, el Pep s’hi va trobar tan a gust que va mamar mentre parlava el Junqueres. Fins i tot, no ho digueu a ningú, es va fer un rotet; salut!

Panxetes per a la indepedència

Estàndard

 

De vegades, no gaires, la història et crida, però la batalla quotidiana és massa forta, massa evident, i t’impedeix viure el relat en primera persona del singular. És el que té haver abandonat durant una època el singular per un plural íntim i intransferible, però no deixa de saber-te greu, és clar.

És el que ens va passar a mi i a unes quantes més el passat Onze de Setembre, que pel que m’han xerrat a cau d’orella, va ser espectacular. Com abans, les mares de família no vam abandonar la batalla quotidiana i vam enviar els hòmens a la batalla històrica, la que sortirà als llibres i que posarà nom a places i carrers. M’ha arribat que, en alguna banda del recorregut de la manifestació, hi havia un espai adequat per a embarassades, amb dret a una miqueta més de pam quadrat per no moure-te’n durant dues hores per evitar cops i empentes a la panxeta. Per acabar-ho d’arrodonir, hi hauria hagut d’haver cadires amb bons respatllers que aguantin la ronyonada i poliklins a tort i a dret (nets i polits, si us plau). També he vist que la web www.socpetit.cat va engegar una mani virtual per a persones com nosaltres, que volíem de totes totes viure des de la distància aquesta gesta èpica.

Així doncs, conformades amb els dies que ens ha tocat viure, tres panxudes eixerides vam sortir de casa i vam anar a la manifestació de consolació que es feia a Reus. Ens vam pintar sengles estelades a la panxeta, per estampar-les també d’alguna manera a les galtes dels xiquets que ens habiten, i vam fer un tomet, curt, per la mani que sortia del Mercat Central. D’alguna manera havíem de dir “jo també hi vaig ser”, encara que no pogués ser estrictament in situ… Durant una estona, doncs, vam fer el lobby, reduït però poderós, “Panxetes per a la independència”. Perquè naltros, tingueu-ho per segur, treballem 24 hores al dia i 7 dies a la setmana per al futur del nostre país. Si no, pregunteu-ho als nostres ronyons…

Do not disturb!

Estàndard

 

Divendres passat vaig començar les classes de preparació al part. Malgrat que serà el segon fill, el segon part i el segon postpart, ja estava convençuda que havia d’assistir-hi, però una visita a la llevadora encara me’n va convèncer més: “aquest, tot i que sigui el segon, també s’ho mereix”, em va dir. I així ho vaig viure divendres a la tarda, amb la tovallola de platja, els mitjons i la roba còmoda que m’havien prescrit.

Si faig honor a la veritat, aquest embaràs m’està passant com una exhalació: no me n’adonaré que tindré la criatura en braços. Era abans-d’ahir que ens fèiem la prova del predíctor, i ahir que sabíem que era un xiquet. Les circumstàncies un punt hostils i, sobretot, el fet de tenir una altra criatura per atendre les 24 hores del dia fan que l’embaràs sigui un estat i no una experiència, com va ser en el cas del primer. Ja no m’he llegit amb fruïció el clàssic dels clàssics Què es pot esperar quan s’està esperant, sinó que el tinc a la tauleta de nit més aviat per atenuar la meva mala consciència i fullejar-lo de tant en tant, amb una mica de melangia. Ja no hem mirat amb la boca oberta el meravellós documental En el vientre materno, que en el primer embaràs ens va fer sortir del xoc en el qual ens havia introduït les ratlletes rosa no previstes, però tan estimades.

I per primera vegada en les 29 setmanes de gestació divendres passat vaig sentir-me que connectava de veritat amb el Pep, amb aquesta petita criatura que d’aquí a no res pariré i alletaré. Que hi mantenia un vincle fort i infinit, que ens situàvem, cadascú en la seva individualitat, en un mateix estadi. Que som un i dos a la vegada.

Cada divendres a la tarda, doncs, cita obligada amb el meu petit futur nadó. Do not disturb!

Coses de família

Estàndard

Aquesta tarda me la passaré, durant una bona estona, enganxant adhesius a Cal Massó per donar un  cop de mà a unes quantes famílies reusenques que, juntament amb els Perejil’s, organitzen Nins, un nou esdeveniment ludicocultural que, us ho confesso, no sé exactament de què consta però és igual: xalarem segur! M’han dit que hi trobarem tallers, música electrònica… tot per gaudir en família. La cita és demà a la tarda, de les 17 a les 22 h.

El cap de setmana vinent també tenim l’agenda plena: a Tarragona, un grup de mares eixerides que s’autoanomenen Tecletes organitza, per segon any consecutiu, el Festival Minipop, amb música i tallers per a petits i grans. Ja hi vam anar l’any passat, perquè volíem escoltar un Marc Parrot que tot just recollia els trastos quan entràvem al passeig de les Palmeres: vaja! Ens vam emportar, de record, un conte signat pel Marc Parrot i per la il·lustradora, que va escriure, tota segura ella, “per al MaÇià”, amb una ce trencada que em va fer sortir els ulls de les conques.

I si n’hi ha, de coses per fer en família! També sé que hi ha un grup, que es diu Xarxa Explora Tgn, que és una associació de famílies excursionistes, i que quasi cada cap de setmana organitza una excursió per fer amb canalla. Entre una cosa i l’altra, les opcions no ens les acabarem.

La meva reflexió, però, ve per una altra banda: tant hem apartat la canalla de la nostra vida ordinària que, expressament, s’han d’organitzar esdeveniments concrets per fer conjuntament? Tanta nosa fan als esdeveniments adreçats a un públic generalista? Són els únics que poden molestar quan tots al teatre hem trobat la senyora que no para de tossir, el caramel que mai no s’acaba de desembolicar o un mòbil insistent fins a l’infinit? Entenc perfectament que hi ha productes que no són aptes per a la canalla, ho comparteixo. Però crec que, a grans trets, hem apartat els nostres fills i filles de les nostres afeccions (ja no cal dir dels nostres treballs) i, per por a ves què diran, ja hi anem sense ells o bé deixem d’anar-hi. Això sí: cal fomentar la música, la lectura, el teatre, el cinema i totes les coses boniques d’aquest món entre la canalla perquè siguin els consumidors del futur, però ens fa nosa que siguin els consumidors del present.

Per sort, doncs, perquè puguin escoltar música mentre riuen, ploren, diuen que tenen gana, s’adormen o fins i tot baden i callen; perquè puguin conèixer les arts d’avantguarda; perquè puguin descobrir la natura parant a fer pipí quan els convé, hi ha famílies amb iniciativa que, forçades per un “no us volem” tàcit però efectiu s’han buscat la vida i han fet més fàcil la vida dels altres.

Per si de cas, apunta-t’ho a l’agenda, al costat de l’hora de la pediatra: dissabte 26 a la tarda, a Cal Massó de Reus; dissabte 2 de juny, al passeig de les Palmeres de Tarragona!