La padrina Emília la vaig conèixer poc. Es va morir quan jo era petita, i l’he conegut amb els records i amb el que me n’explica la mame. Al primer cop d’ull, és un monyo, unes arracades senzilles de tanca catalana, un cafè amb llet fort de cafè sucant-hi pa asseguda la cadira de sota de la finestra de la cuina. Després és una dona ferma, disposada a donar un cop de mà sempre que calgués, treballadora i de paraula clara i directa. A vegades m’agrada pensar que alguna cosa me’n deu haver quedat.
A casa seva eren de la Selva. Pagesos sempre, son pare ofegava sovint les misèries en el joc i en el bar, que si llavors es deia bar s’acabava amb te final. Es jugava si el dia següents seria una mica més miserable, i sempre li sortia que sí. Davant d’això, la padrina va agafar les quatre coses que devia tenir i se’n va anar a servir a cases de senyors, a Tarragona, a Barcelona. On calgués.
En una d’aquestes cases la padrina hi feia de cambrera i, com que li agradava remenar les cassoles, també hi feia de cuinera de reserva quan la cuinera titular no hi era. Un dia, al vespre, estava fent una truita amb una paella, i el senyor de la casa -que potser es deia Ramon i empaitava les criades- se li va posar al darrere mentre ella era de cara al foc i li va posar les mans als pits: li pertanyien, com li pertanyia el cos d’aquella desgraciada de no sé quin poble, que per alguna cosa era el senyor de la casa. La padrina, que era una desgraciada de poble i que no era una senyora, no ho va veure exactament de la mateixa manera, i se’l va treure del damunt tirant-li la truita de carxofa, albergínia o de pataca, ceba i carabassó al cap d’aquell senyor. Que ja diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.
Aquests dies que ens donen lliçons a les desgraciades de poble i de ciutat sobre què és un sí i què és un no, he pensat que algun malànima potser entendria una truita roent a la calva com una insinuació de sopar romàntic a la llum de la lluna amb una maliciosa caiguda d’ulls sense mica de maquillatge. A casa hem pensat sempre que aquella truita va significar un no clar, rotund i definitiu. I per això, el senyor, segurament un donjoan de cap a peus, la va fer fora del servei.