Un no subtil

 

La padrina Emília la vaig conèixer poc. Es va morir quan jo era petita, i l’he conegut amb els records i amb el que me n’explica la mame. Al primer cop d’ull, és un monyo, unes arracades senzilles de tanca catalana, un cafè amb llet fort de cafè sucant-hi pa asseguda la cadira de sota de la finestra de la cuina. Després és una dona ferma, disposada a donar un cop de mà sempre que calgués, treballadora i de paraula clara i directa. A vegades m’agrada pensar que alguna cosa me’n deu haver quedat.

A casa seva eren de la Selva. Pagesos sempre, son pare ofegava sovint les misèries en el joc i en el bar, que si llavors es deia bar s’acabava amb te final. Es jugava si el dia següents seria una mica més miserable, i sempre li sortia que sí. Davant d’això, la padrina va agafar les quatre coses que devia tenir i se’n va anar a servir a cases de senyors, a Tarragona, a Barcelona. On calgués.

En una d’aquestes cases la padrina hi feia de cambrera i, com que li agradava remenar les cassoles, també hi feia de cuinera de reserva quan la cuinera titular no hi era. Un dia, al vespre, estava fent una truita amb una paella, i el senyor de la casa -que potser es deia Ramon i empaitava les criades- se li va posar al darrere mentre ella era de cara al foc i li va posar les mans als pits: li pertanyien, com li pertanyia el cos d’aquella desgraciada de no sé quin poble, que per alguna cosa era el senyor de la casa. La padrina, que era una desgraciada de poble i que no era una senyora, no ho va veure exactament de la mateixa manera, i se’l va treure del damunt tirant-li la truita de carxofa, albergínia o de pataca, ceba i carabassó al cap d’aquell senyor. Que ja diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Aquests dies que ens donen lliçons a les desgraciades de poble i de ciutat sobre què és un sí i què és un no, he pensat que algun malànima potser entendria una truita roent a la calva com una insinuació de sopar romàntic a la llum de la lluna amb una maliciosa caiguda d’ulls sense mica de maquillatge. A casa hem pensat sempre que aquella truita va significar un no clar, rotund i definitiu. I per això, el senyor, segurament un donjoan de cap a peus, la va fer fora del servei.

A tu

A tu, que t’ha sigut impossible ascendir a la feina.

A tu, que t’han fet casar sense ganes amb qui no volies.

A tu, que no suportes que el teu xicot et miri sempre el mòbil.

A tu, que t’has hagut de resignar a la mitja jornada.

A tu, que et van dir que netejaries pisos i només trepitges asfalt.

A tu, que et fan posar el mocador encara que no vulguis.

A tu, que aguantes mirades obscenes.

A tu, que caus massa vegades per les escales.

A tu, que et valoren pel que portes i no pel que dius.

A tu, que no vas poder estudiar perquè van preferir que estudiés el teu germà.

A tu, que no has entès mai què volia dir fer vacances.

A tu, que a l’última entrevista de feina et van preguntar si volies tenir canalla.

A tu, que et pregunten senyora o senyoreta.

A tu, que et van tocar el cul a la discoteca i se’n reien.

A tu, que vídua no pots pagar la llum.

A tu, que et van fer creure que no sabies alletar la teva criatura.

A tu, que no et deixen estimar una altra dona.

A tu, que no pots dormir perquè fa dos anys et van violar i encara ho somnies.

A tu, que cansada fins a l’infinit et tracten de boja.

A tu, que t’han fet creure que només ets una quota.

A tu, que vas treballar sempre en negre i no tens pensió.

A tu, que no reps des de fa cinc mesos la pensió alimentària per a la canalla.

A tu, que t’insulten al pati perquè portes la 42.

A tu, que no et deixen envellir.

A tu, que volies un part natural i te’l van robar.

A tu, que et sents culpable per no arribar a tot.

A tu, que tens el caràcter massa fort per ser una dona com cal.

A tu, que ets massa bleda per ser una dona com cal.

A tu, que et penses que la violència masclista és una anècdota.

Torna a començar.

Per als molt entesos

El juny de 2009 a casa nostra va entrar un terme nou: kabuki. Per als entesos, el kabuki és un tipus de teatre japonès; per als molt entesos, el kabuki és una malaltia minoritària entre les minoritàries, d’ordre genètic, amb unes característiques facials determinades, amb hipotonia associada, amb possibles problemes renals, digestius, dermatològics. Vam passar al camp dels molt entesos en dècimes de segon, perquè el nostre fill Macià, de llavors 21 mesos, el van diagnosticar a l’Hospital de la Vall d’Hebron amb la síndrome de Kabuki.

Després d’un embaràs amb amniocentesi d’urgència incoporada, un part prematur i uns primers mesos d’infern (no sabia mamar, estava molt irritable, no fixava la mirada), una visita de rutina als dos primers mesos de vida ens va fer començar un peregrinatge de metges i especialistes que va tenir el seu punt d’inflexió a la visita en què ens van donar un diagnòstic clar, però llavors encara només sustentat per l’aparença i la simptomatologia. Més endavant es va confirmar amb l’anàlisi genètica que detectava una mutació en el gen MLL2. La visita a metges, terapeutes i especialistes serà una constant en la vida del nostre fill, i celebrem que l’Hospital de la Vall d’Hebron hagi engegat una unitat especial de malalties minoritàries.

Com a família, però, el zoom l’hem de posar en la construcció de la persona, més enllà de la malaltia. I en la construcció d’una família diferent a les famílies del nostre entorn més immediat. És clar que vam haver de passar un dol, que de tant en tant encara treu el cap, maliciós, però teníem un futur per edificar en base a l’estimulació precoç, la teràpia ocupacional, la psicomotricitat… Però sobretot en base a l’acceptació de la diferència com a valor fonamental en la pràctica de les nostres vides.

La solitud que comporta una malatia minoritària la supleix una família excepcional i uns amics de luxe, que acompanyen en aquest viatge ple d’incerteses a què ens va conduir la síndrome de Kabuki. La capacitat de resiliència, de superar les dificultats, està acompanyada per la capacitat de reflexionar serenament i des d’una òptica quotidiana sobre aspectes que els professors de bioètica ensenyen a les seves classes. Pensar sobre tenir un altre fill, les proves que hem hagut de fer, l’ús de les dades mèdiques per a estudis, l’efecte de possibles teràpies, han format part del nostre dia a dia. Però el que tenim al cap amb més força és la construcció d’una vida en llibertat, amb criteri i amb capacitat de poder triar per ell mateix quan en tingui la necessitat. O sigui, com qualsevol pare i mare.

Àlbum de cromos (VI): la dama del paraigua

Al meu poble hi ha una dama del paraigua. No corona cap font amb rocalla ni se situa al mig d’un estanyet artificial; aquesta dama del paraigua se situa al costat d’una rotonda, plena carretera, i de tant en tant es recolza a la tanca, descansant de la fatiga de viure.

La dama del paraigua era també de marbre blanc, però ara ni el paraigua la salva d’aquest sol inmisericorde, marbre colrat, marbre que ja no és marbre. Un cos ratllat d’una intempèrie que no cessa, encara que tregui la mà una i altra vegada fora del paraigua, per comprovar que el xàfec de ple sol i és igual que ahir i igual que demà. Aquest xàfec de sol que segueix una tempesta de perdre la feina, quedar-se sola, acabar-se l’atur, no pagar l’aigua, una maltempsada de joquèsémés que l’han situat amb el paraigua a la rotonda.

La dama del paraigua no pot ni portar uniforme de feina, en aquesta empresa no en donen a les operàries. Uns pantalons més arremangats del normal.Un vestit d’estiu de floretes. Unes espardenyes amb sola d’espart. Cabells mal cuidats a l’aire. Unes ungles mossegades sense pintar. És una escultura de caire realista que diries que es mou, només de tant en tant, quan un cotxe se li para dos metres més enllà.

La dama agafa el paraigua i l’obre, per parar aquesta pluja de sol que cau com una desgràcia.

Deu

Te’n recordes? Deu anys, ja, d’aquell casament de calor per fora i de calor per dintre. Deu anys que vam enviar unes piruletes amb forma de cor i que les padrines de l’Aleixar trucaven a la mame que no entenien res del que hi deia. “On diu que es casen? A l’institut? Jovent…” Deu anys que xalaves enredant-me quan em deies que et casaries amb un vestit de color daurat, i que te’l faries tu, i jo patia perquè no fos veritat fins al punt que dies abans hi somniava.

Deu anys que tornàvem a dormir, per una nit, cadascú a casa seva i a esperar que arribessin les sis de la tarda d’aquell calorós dissabte dos de juliol amb ànsia i neguit. Deu anys que entrava al claustre, de la mà del Josep, mentre la mame, la Pili, la Magda, ploraven recordant un pape absent i tan present a la vegada. Deu anys que quan ens van portar les aliances vam riure dels anells de broma que hi havia a la panereta que portava la Laura, tan petita, llavors.

Deu anys que vam fer parada al cementiri de Vandellòs a portar unes flors per a l’avi Cisco, t’estimo, avi, vas dir. Deu anys que vam saludar tothom, taula per taula, xalant i rient i tornant a passar i no sopar, que avui és igual i no em passa res amb aquest nus a la gola. I deu anys que vam ballar fins que va sortir el sol, amb un esquinç al turmell que em vaig emportar de regal al viatge de noces, a aquella Síria que ja només existeix a les fotos.

Deu anys, amor. Deu anys sobre deu anys més. I deu més encara. Que no pari, el vals.

Pilar

Hi ha noms que semblen una premonició, però ves què havien de saber el padrí Josep i la padrina Emília que posant Pilar a aquella seva xiqueta després de dos xicots, quan ja ni s’ho esperaven i quan ja tiraven a grans, li marcarien una vida de puntal, de columna, de referent. Com podia ser que aquella nena més aviat tímida, sempre amb aquella sensació de fer nosa, amb uns ulls de gris bohemi i amb un rínxol rebel al mig del front, acabaria convertint-se en un contrafort, mentre anava al col·legi de monges amb dues Pilars més pels carrers de l’Aleixar amb espardenyes i un rosegó de pa.

Com podia saber-ho, mentre deixava el poble i anava a Reus a costura, a entrenar els dits i els ulls a fils, betes, botons i roba blanca, mentre dormia a ca la tia Encarnación, una tia que no era tia, a la porteria de cal Llopis, i aprenia a fer dinars, que la tia Encarnación en sabia molt, de fer cassoles. Què carai s’havia de pensar, una mica ànima de càntir que es marejava en veure aquell greix tan groc quan una vegada la van enviar a comprar carn de cavall. I encara menys mentre undostresundostres ballava a la Festa Major amb el Josep de cal Tito, amic de son germà i set anys més gran, set!

Inimaginable d’escatir-ho quan abandonava el seu somni de viure despatxant metres de dent de rata, sedalines de fil i botons nacaradets per netejar les granotes del pape després de passar pels corrals dels porcs i de vacunar lletons acabats de néixer. Què t’has de pensar quan pareixes i cries i cries i pareixes, i al final sis criatures, cinc xiquetes i un xiquet, i haver-te de sentir baixant pel passeig, amb un to de malícia, mira, la lloca i els seus pollets.

Però sí, setanta-cinc anys després es confirma que, mame, no et podien posar millor nom: Pilar. Un pilar fet d’aquell amor sense abraçades però sí de confiança plena, de ser-hi sempre i de no fallar mai, de donar consell sense entrar a casa, de plegar aquella pila de roba que totes tenim i d’agrair-t’ho no sabent com. D’aquell amor de pedra picada però de poques exclamacions, de vida discreta i abnegada, de sacrifici constant i etern. Columna, balustra, suport. Pilar.

L’herència

 

La generació del baby boom que tenim com a meta de vida acabar de pagar la hipoteca a trenta anys que vam signar en aquella època que érem tots classe mitjana sabem que el llegat que deixarem als nostres fills i filles tendeix a ser bastant desgraciadet. Mariscal en cap i capitana general ens hem conjurat contra els elements i tenim com a repte deixar per llegat al nostre batalló d’infanteria créixer amb criteri i amb llibertat de decidir. No és tasca fàcil, però procurem posar-hi tots els ets i uts, convençuts que ens en sortirem.

Hi ha una altra herència, que no són rendes, ni un compte al banc, ni les joies de la besàvia, que acompanya tota la vida a qualsevol persona, i aquí sí que volem ser generosos  a fer-la créixer. Són els records de la infantesa, aquella àlbum de fotos mental, en blanc i negre, en color, amb olors, gustos i textures. Són el primer dia d’anar amb bici sense rodetes, aquell regal dels angelets de la primera dent, o la primera vegada d’anar de colònies. I el Macià i el Pep tenen la sort que podran posar en aquest àlbum una foto que es repeteix any rere any però que canvia com canvien ells. Tenen la sort de viure, com jo vaig viure quan era petita, la màgia d’anar a esperar el rei Melcior a ca la Maria Rosa, una experiència indeleble en la memòria.

Després de la cavalcada de Reis, en un pis de Reus, nens i nenes de diferents edats canten a la llum del fanalet passadís amunt passadís avall per invocar els Reis de l’Orient, que vénen de la muntanya i porten coses per a la canalla, atents perquè no se’ls apagui l’espelmeta mentre plouen caramels del sostre. Més tard, arriba el Rei, que no parla la nostra llengua però ho entén tot, amb l’ajuda inestimable d’un intèrpret d’alçada com el Francesc, i tothom diu el seu vers de Nadal, la seva cançó o el que li vingui de gust al Rei. Després, marxa, que té tota una nit de feina, i l’acomiaden cantant una nadala. El fumfumfum acostuma a ser el hit de cada any.

Aquesta escassa hora i mitja és de les que marquen una infància, una felicitat, una il·lusió. Són d’aquelles històries de les quals no cal foto ni gravacions matusseres al mòbil, perquè està gravat amb ferro roent en aquella capseta que es diu “records”. És una herència sense notari.

El Dia

 

El 29 de juny commemorem que el Macià és el nen fan de la Festa Major de Sant Pere. Ho celebrem amb una samarreta dels Gegants, o dels Nanos, o de la Mulassa, que han precedit altres samarretes temàtiques al llarg de la setmana. Anem a la plaça del Mercadal, a veure les ballades de lluïment, i arribant a tal i quina hora a dinar a ca la padrina, o ara que es fa més gran al restaurant. Al matí o a la tarda cau una bossa de ruedes del Laurie, o un gelat, mentre espera el pare que baixa carrer Monterols avall fent ballar el Carrasclet.

L’11 de setembre ens posem de gala amb el Macià fent d’independentista precoç. Al matí anem a la plaça del Baluard, amb els de l’Esquerra, a posar flors per als que van caure lluitant per les llibertats personals i col·lectives. Surt a totes les fotos que ens hem fet cada any, mentre els adults cantem Els Segadors; primera fila. Després de dinar, ho hem celebrat en diferents formats. Abans, amb el Bou a la manifestació de Reus; d’altres, a la manifestació de Barcelona, a la Via per la Independència o a la V.

El 22 d’agost no ens estem per punyetes i celebrem que el Macià és al món. Aquí no hi ha matisos, ni res de res. Anem al tros al migdia a preparar la festa per a totes les persones que l’estimem i que estima. Els avis, tiets i tietes, una cosinada de por, amics i amigues; enguany som trenta-un! Banderoles, entrepans, triangles de nocilla. Després de bufar les espelmes de la il·lusió, li fem un regal que mai podrà arribar a la sola de la sabata del regal que ens va fer ell en néixer.

I el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, festegem que el Macià és mestre. El petit savi que ens ensenya cada dia que amb la seva discapacitat és, per damunt de tot, un nen feliç. I constant. I que això no li impedeix ser un fanàtic de la Festa Major, un independentista de soca-rel, una criatura dolcíssima, un timbaler en construcció, un lector lent però àvid. Que ha capgirat l’ordre de les coses i que no és el fill que aprèn dels pares sinó els pares que aprenen del fill.

Una poma i tres préssecs

Un cap de setmana llarg vam anar a un alberg, tota la família. Tots quatre. Vam xalar, ens ho vam passar molt bé, i vam estar ben atesos. Repetirem, n’estem segurs. Al Macià li va encantar això de tenir el menjar preparat en aquestes safates immenses i poder-se’n posar la quantitat desitjada. Patata i pèsols, tall rodó. I postres. Pomes, peres, algun  plàtan massa verd, préssecs, iogurts. Per triar i remenar. El Macià va voler triar una poma; la resta vam agafar un préssec.El recompte era clar: hi havia una poma i tres préssecs.

A mig sopar, el Macià, solemne, para de pescar els pèsols rebels amb la forquilla i ens diu: “Mira, tots menys vosaltres tres hem triat una poma!”. Aixequem les celles, parem de menjar, ens mirem divertidament i arronsem les espatlles. I li expliquem que en part té raó, però que la seva perspectiva és esbiaixada, que la perspectiva que més s’ajusta a la realitat és que tots hem triat un préssec menys ell que, de gust, ha agafat una poma. Ho va entendre perfectament, ah, vale!, va continuar menjant-se els pèsols i la carn, i després li vam pelar la poma, la hi vam trossejar i se la va menjar més content que unes castanyoles.

Ahir una gran part del país vam menjar préssecs, de postres. Dolcets, sucosos, alguns de grocs, d’aquells que tenen poc suc però que són com una mossegada de mel; alguns de vermells, més tovets, que els mossegues mentre se’t regala canell avall una gota de fada. De pell peluda, obligats de pelar-los, de treballar-los, provocants d’algunes al·lèrgies. Una altra, prou més petita, va triar les pomes. N’hi ha de reinetes, de bicolores… I ja sabem tots que per a la descomposició, almenys per a la de panxa, són un gran remei. També té aquella reminiscència antiga de l’olor a la roba blanca de la calaixera d’abans. Però a la taula, de la varietat que siguin, ahir hi havia tres préssecs i una poma. Que cadascú es mengi el que vulgui, però hi havia tres préssecs i una poma.

 

 

No us hi dediqueu

 

Aquesta tarda hem anat al cementiri. Avui, el pape hauria fet 81 anys, i hem anat a portar-li flors, a passar la baieta pel vidre, a reunir-nos tots amb ell, a ensenyar a dir “adéu, padrí” a una llosa de marbre. El pape, pobre, sempre ens deia que no ens poséssim en política: va ser un producte-tipus de cal floridopensil, i va ser un producte-tipus de la repressió cap al seu pare, el padrí Anton, roig de cap per dintre i per fora.

Doncs resulta que no li hem acabat de fer cas, a la seva màxima. Resulta que després d’un temps llarg d’exili, arriba un moment que la política no és que la vulguis fer, sinó que te la fas a sobre, per dir-ho col·loquialment. I te la fas gràcies, potser, a aquest temps d’exili. Aquest temps que t’ha permès reflexionar sobre tu mateixa, sobre el teu entorn, sobre la teva vida. Que t’ha permès veure que la batalla que realment es lliura, aquesta sí, cada dia, és la batalla quotidiana, de la qual et reconeixes plenament capitana general. I que precisament per a aquesta batalla quotidiana és que decideixes, de bracet del mariscal en cap, posar-te també l’uniforme d’infanteria, perquè es mereixen que intentis donar el millor de tu.

I les conseqüències, només d’uns quants dies, són terribles, perquè això passava mentre la vida continua i vas a treballar, portes els nens al Casal d’Estiu, vas a visites del metge, fins i tot planifiques unes vacances. Les baixes mèdiques es calculen amb una pansa que sembla infinita i una torçada de peu, aix, quin mal; la gola també es fa notar. Els problemes d’intendència han provocat tenir una nevera pròpia d’un pis d’estudiants (sense carmanyoles del diumenge), ni una trista peça de fruita per postres i una pila de roba per planxar… que és igual. Implica que els peus necessiten xapa i pintura de manera urgent i sense més dilació, perquè les ungles ja ploren de llàstima que es fan. I implica que quan el Macià et veu per la tele amb un tall en el qual t’has encallat, et mira emocionat i et diu: “Que bé, mama!”.