Àlbum de cromos (VI): la dama del paraigua

Estàndard

dama_del_paraguas_8883_570x

Al meu poble hi ha una dama del paraigua. No corona cap font amb rocalla ni se situa al mig d’un estanyet artificial; aquesta dama del paraigua se situa al costat d’una rotonda, plena carretera, i de tant en tant es recolza a la tanca, descansant de la fatiga de viure.

La dama del paraigua era també de marbre blanc, però ara ni el paraigua la salva d’aquest sol inmisericorde, marbre colrat, marbre que ja no és marbre. Un cos ratllat d’una intempèrie que no cessa, encara que tregui la mà una i altra vegada fora del paraigua, per comprovar que el xàfec de ple sol i és igual que ahir i igual que demà. Aquest xàfec de sol que segueix una tempesta de perdre la feina, quedar-se sola, acabar-se l’atur, no pagar l’aigua, una maltempsada de joquèsémés que l’han situat amb el paraigua a la rotonda.

La dama del paraigua no pot ni portar uniforme de feina, en aquesta empresa no en donen a les operàries. Uns pantalons més arremangats del normal.Un vestit d’estiu de floretes. Unes espardenyes amb sola d’espart. Cabells mal cuidats a l’aire. Unes ungles mossegades sense pintar. És una escultura de caire realista que diries que es mou, només de tant en tant, quan un cotxe se li para dos metres més enllà.

La dama agafa el paraigua i l’obre, per parar aquesta pluja de sol que cau com una desgràcia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s