August

Amb això de la fal·lera del ganxet, hi ha hagut dues víctimes claríssimes que he passat a desatendre i a les quals no aboco la dedicació que caldria. En primer lloc, la muntanya de roba per plegar, planxar i desar que no para de créixer i que només s’atén a conveniència, ves què hi farem; en segon lloc, i aquesta sí que em sap més greu, és la lectura. No es pot dir que sigui un avidíssima lectora, però sí que forma part de les meves afeccions preferides que ara ha passat, temporalment, en segon terme. Per això estic tan contenta que el llibre que m’ha rescatat de la no-lectura hagi sigut August, de John Williams.

Feia temps que el volia llegir, tant August com Stoner, l’altra novel·la d’aquest autor nord-americà que sembla que feia temps que rodava però que aquí era un autèntic desconegut. N’havia llegit bones crítiques, i per això me’l vaig fer regalar. I quin encert! August és, per damunt de tot, un llibre molt ben escrit, i només això ja et fa oblidar de la resta. I trobar llibres molt ben escrits és sempre un goig, i més quan no n’agafaves un des de feia sis o set mesos. Satisfacció al quadrat, vaja!

El títol és una pista definitiva: sí, el protagonista no pot ser altre que Octavi August, emperador de Roma. Com tothom, amb les seves grandeses i les seves misèries, amb les seves debilitats i les seves fortaleses. Proper i distant, amorós i fred, una figura molt completa que es va saber intel·ligent i amb cops de sort a la vegada. Fins aquí, res extraordinari. La gràcia d’August és que la figura i la seva construcció com a personatge històric ens arriba a partir d’un mosaic de veus, documents, llenguatges, registres, absolutament ric i comprensible a la vegada. Una xarxa de personatges i de gèneres en la qual pots seguir el fil atentament sense que es converteixi en una teranyina laberíntica. Marc Agripa, Ciceró, la seva filla Júlia, Mecenes, Marc Antoni; memòries, cartes, actes del Senat, dietaris; ambició, corrupció, ordre, autoritat, diners. Tot un mèrit fer-se entendre a través d’una polifonia tan variada i arribar a dibuixar una personalitat tan potent i tan humana a la vegada.

Potser ara deixarem espai per a alguna altra novel·la, per algun altre autor o autora. Espero no tardar tants mesos! El que queda clar, claríssim, és que friso per obrir ben aviat Stoner i tornar a tenir a les mans una senyora novel·la.

Km 0

Si ets de Reus, hi ha molts productes que pots degustar de km 0 genuïns i autòctons. Ara que som estiu, les tomaques del Benach, aquesta varietat tan lletja, tan bona, tan perfumada, que te la pots menjar amb una cullera com qui es menja un iogurt i que el pape comprava com qui compra un mantecau. O les albergínies del país, llargues i primes i que agafen menys oli que les altres. Aviat, les avellanes, i passant un parell de pàgines més del calendari, l’oli Siurana, que t’unta els dits i el paladar. I també pots fer, com hem fet enguany, vacances de km 0. Aquest estiu, la crisi ens ha fet repensar les vacances i hem passat quinze dies fantàstics a Alforja, en una caseta tan petita com endreçada a la cantonada de l’escala del Cor amb la plaça del Mercadal. Segur que el Juli Garola la va pintar més d’un camí, i de dos. Les nostres vacances han sigut sentir la font de la plaça rajant nit i dia; despertar-nos amb les campanes de tres quarts de massa aviat; anar a la piscina matí i tarda i tirar-nos-hi sense bracets, que hem de marxar d’Alforja sense que els necessitis per a res, tresor. Han sigut anar a comprar sempre amb diners a la butxaca, que només es pot pagar amb targeta al súper de la cooperativa; o anar a comprar el peix des del camió frigorífic estant, que avui és divendres i puja el camió del peix, i ja han dit al pregó que està instal·lat a la plaça. També participar de les mogudes que es munten al poble, que si el sopar dels jóvens, que si la Festa de la Cervesa, i prendre part de les polèmiques diverses. Ha sigut trobar-se la tieta Roser i la Quimeta assegudes al pedrís fotent-se del mort i del qui el vetlla, així com fer un amiguet amb un hola des del balcó i cridar-lo des de bon matí per anar a jugar a casa seva. Ha sigut anar a fer una hamburguesa i un mojito a l’ermita de sant Antoni, i tenir cada dia el cingle roig com a fons d’escenari.

Ha sigut, sobretot, reconciliar-me amb un poble i amb una casa en la qual no em vaig sentir acollida durant un temps de la nostra vida i que ara, amb només quinze dies, m’han permès posar el compte a zero altra vegada, per tornar a fer quilòmetres a la carretera i al rellotge.

Vapor a l’agenda

 

L’agenda de la batalla quotidiana sempre està plena: a banda de portar la canalla a l’escola, anar a treballar, recordar que el dimarts i el dijous has de portar el Macià al centre de teràpia, que el dimecres fa timbal, que un divendres al mes toca el control del CDIAP, que el dissabte anem a la piscina, que ara toca la vacuna dels 6 mesos, ara el control de pes, més enllà la revisió del pediatra, i que de tant en tant encara t’han d’arreglar aquell còccix que l’embaràs et va deixar fet una coca; a banda de tot això, deia, molt poc sovint, hi ha una mica micona de vida social que et fa tornar al campament base amb les piles un pèl més carregades. Divendres passat, a les 19.30 h, tenia cita a l’agenda: volia anar a veure la presentació del Vaporlab.

I hi vaig anar, i tant! Quin goig veure que encara hi ha projectes vius i acolorits que volen fer-se un lloc en aquesta mena de ciutat en blanc i negre que estem vivint. Un grup d’homes i dones de diferents camps i de diferents generacions estan tirant endavant un espai de treball compartit adreçat a professionals de diferents camps i que ha de ser un xup-xup d’idees, contactes, activitats. I a més, aprofitant un espai tan bonic com infrautilitzat, la seu del Col·legi d’Arquitectes del Vapor.

En l’hivern cultural que viu Reus fa dos anys i amb dos anys més en perspectiva, és gratificant veure que encara hi ha una mica de primavera. I que aquesta primavera suposa una redimensió de la societat civil, una altra manera de veure-la, d’interpretar-la, d’actuar. Ara, en què el treball per projectes i per objectius compartits és molt més vigent que treballar de forma mastodòntica, amb estructures lentes i rígides, és boníssim que surti una iniciativa com aquesta, en què la xarxa supera la institució. De la mateixa manera que la màquina de vapor va ser la condició sine qua non perquè hi hagués la revolució industrial, m’agradaria que el Vaporlab engegués una petita revolució en aquest antic règim de la política cultural reusenca. Almenys, per pietat, tornar a ser revolucionaris en alguna cosa.

Un altre front obert

 

 

Ja se sap que quan una és capitana general de la batalla quotidiana els fronts oberts als quals s’han d’enviar reforços de tant en tant són nombrosos i diversos. Que si l’escola, que si la feina, que si el bloc, que si portar els nens aquí, o allà, o més enllà, o fer funambulisme per trobar una estoneta per abraçar-nos amb el Marc al sofà, o no oblidar-nos de fer-nos un petó de bona nit abans de caure abandonats a la son, aix, encara massa intermitent. Però no n’hi havia prou, no: ara se m’ha obert, a més, el front del ganxet. I

Mai, mai, mai hauria dit que jo podria fer alguna cosa digna amb les mans. Ja em vaig confessar fa temps en aquest bloc, que era molt poc destra, i que admirava profundament les Ganxetes del Pòrtia a la Carta oberta a les Ganxetes del Pòrtia (https://labatallaquotidiana.wordpress.com/2012/04/16/carta-oberta-a-les-ganxetes-del-portia/) que vaig fer mesos enrere. Però resulta que sí, que encara em puc admirar de mi mateixa, i el ganxet m’ho ha demostrat. Des de fa un parell de mesos, doncs, he entrat de ple en el món del ganxet i ara ja parlo d’agulles del 9, de punt baix, de tutorials, d’anells màgics, de patrons, de lanasyovillospuntcom, com si fos un llenguatge habitual. Per ser justes, no hauria sigut possible sense la insistència de la Natàlia, de la Sílvia i de la Maria; sense el taller de la Sara de Llanes de colors (http://llanesdecolorsreus.blogspot.com.es/), i de la Coia, la meva sogra, que em va regalar el taller en qüestió. Coses de dones, ja ho veieu!

I quan faig ganxet, de tant en tant, penso en la padrina Mercè, que es va passar hores, hores, hores i hores de vetllar el padrí mentre feia ganxet: tapets, fundes per a la flauta, bossetes per als llapis, visillos… tot amb un blanc immaculat i amb una agulla i un fil prims com una agulla de vespa. Un altre estil, unes altres aplicacions, però, al capdavall, sabers femenins que es reprodueixen, s’actualitzen, es posen en valor i es reciclen.

 

D’aniversari

 

Un any! Ja fa un any que més o menys cada setmana deixo anar una pinzelladeta de mi mateixa en aquest bloc! Un any i, com diria el tòpic, sembla ahir…

Amb un any al darrere ja puc sentenciar, perdoneu-me la petulància, que és hora de fer balanç, i us confesso que aquest bloc no existiria sense la insistència dos corconets: del Marc, el mariscal en cap d’aquesta meva i seva batalla quotidiana, que em ressegueix de petons i de galons, i també de la Natàlia, i tant!, que em va empènyer a ordenar aquesta meva escriptura en forma de bloc. Gràcies als dos: us estimo! I ara també ho puc dir: gràcies a les lectores i als lectors (més lectores que lectors, ho tinc comprovat) que m’obriu com una finestreta del calendari d’advent cada vegada que feu  “clic” en aquesta pàgina: espero que hi hagueu trobat, almenys alguna vegada com a mínim, una xocolateta dolça.

Un any: me n’han passat, de coses, en aquest any. He estat embarassada, he viscut un judici, he aprovat unes opos sense final feliç, he parit un fill, he començat a aprendre a fer ganxet, he trobat una feina on se’m valora pel que sóc, no per qui sóc; he odiat, he estimat, m’he avorrit, m’he estressat, he rigut, m’he queixat, he plorat, he patit, he gaudit. I amb el bloc, he compartit: he compartit amb tots vosaltres algunes idees que se m’anaven acudint i de les quals tenia aquella necessitat, aquella frisança, de parlar-ne. Gràcies per deixar que les pogués compartir amb algú. M’he intentant mantenir fidel al tema que em va motivar a engegar-lo: a fer-vos participar de la meva batalla quotidiana, que no és ni millor ni pitjor que cap altra, però que és la meva i és l’única de la qual us puc parlar amb un rotund coneixement de causa. Encara mantinc que aquesta batalla quotidiana és la que dóna sentit a totes les coses que fem, perquè si no podem traduir allò trascendental al llenguatge domèstic, habitual, ordinari, genuí, perd la seva trascendència. Estem tots i totes traspassats de discursos: política, pedagogia, història, cultura, prejudicis… que no tenen sentit si no convergeixen en el nostre criteri, que ens anem construint dia a dia a partir de les experiències que hem viscut i que volem viure… o que volem evitar de viure.

En fi, que moltes gràcies, tu! Que avui, que faig 35 anys que visc i 1 que escric, encara us puc dir que la batalla quotidiana encara donarà molta i molta guerra!

Amors d’estiu

 

Es van conèixer un estiu, ara fa cinc anys. Ella estava embarassada; ell, era distant, com sempre. Els va posar en contacte una amiga comuna; sobretot, era amiga d’ella, però també s’havia aproximat a ell amb èxit. Aquell estiu, van passar junts moltes estones a la piscina, on ella s’anava a refrescar si us plau per força, perquè l’embaràs li accentuava la calor.

El que semblava que era un monòleg era un autèntic diàleg, tot i que no ho semblés perquè feia l’efecte que només parlava ell. Ella escoltava, interpretava, però també, d’alguna manera o altra, corresponia amb la seva opinió. Malgrat que procedien de països molt llunyans, de cultures tremendament dispars, de tradicions que no convergien per enlloc, de costums i menjars remots l’un de l’altre, s’acabaven entenent, però ella el trobava excessivament fred, amb un semblant anodí però amb un rerefons inquietant, estrany, tèrbol. Aquesta opacitat va provocar que, acabada la relació, ella se n’apartés durant una bona temporada: li agradaven més la transparència que l’esmerilat. Mesos després hi va haver un intent d’aproximació, però ella va voler deixar terra entre els dos: no ho acabava de veure clar.

Cinc anys més tard, quan ella tornava a gestar, es van retrobar, altra vegada a través d’un amic comú. Tot i que en un principi ella va tenir moltes reticències, finalment va fer el pas engrescada per les referències d’aquest personatge intermediari. I es va llançar als seus braços, deixant-se bressolar per les seves paraules, pels seus personatges poc comuns, per les seves vides aparentment avorrides però intensament potents, per les seves referències poètiques, pel seu te verd i les seves referències a mons imaginaris ja coneguts.

L’Ester i el Murakami es van retrobar, després de l’experiència tan reeixida com esgotada de Tòquio Blues, amb 1Q84. I tot sembla que aquest retrobament, aquest nou diàleg, pot ser l’inici d’una llarga amistat.

En unes noces de setembre

Per a la Natàlia i l’Eneko

 

El setembre, recorda-ho, és època de collita.

És hora d’anar a plegar avellanes, de fer la verema.

Arriben les primeres magranes,

i les figues treuen el coll esvelt d’entre la fruitera.

 

I com les avellanes, la nostra collita pot ser atàvica, terrosa,

que ens lliga a la terra i que ens insisteix que som d’un lloc,

d’un país, d’un trosset de món.

Que ens demostra que tenim avantpassats,

avis i àvies, padrins i padrines,

però també que podem ser una baula del llinatge,

que creem, nosaltres també abocats en terra, genealogia.

Així mateix, pot ser dura, seca, costosa d’obrir, de mastegar,

perquè no tot és tan evident ni tan fàcil ni tan còmode.

Però fet el crec-crec, arribem a la plenitud del sabor,

d’esmicolar-ne la llet

i de fer-nos-en regalimar una gota

gola i coll avall.

 

El raïm,

tal vegada,

és la magnanimitat del cos, del suc, del sucre.

L’abundància es presenta en forma de gotim,

i el sol, desadet en cada gra,

ens omple de l’energia de la luxúria desbocada, d’aturador impossible.

És aquella mossegada aixaropada al lòbul de l’orella,

embriaga dels alcohols i de les menges delicioses.

I ens sabem dadors de nosaltres mateixos,

mentre ens entortolliguem braços i cames

com redoltes d’un cep mediterrani.

 

Plena, curulla, fèrtil, fecunda, femenina, dona:

la magrana, regal de secrets i de robins.

Esquerpa de fora, rica de dintre,

de pinyol dur però de gra generós.

És treball, paciència, tenacitat en la relació, de satisfacció costosa,

perquè la seducció és desgranar la constància i el premi tot a l’ensems.

Al final, obrim els llavis i ens n’omplim la boca

perquè ens exploti la carn al paladar

i ens obsequiï amb tant de gust i tanta mel.

 

No comprenem l’amor com altra cosa

que la feina de fer la confitura dels cossos,

que ens mengem a trossos delitosos

i que fructifica en la nostra vida i en el nostre entorn.

No ens sabem plens d’amor sense la duresa de l’avellana,

el ferment del raïm, la perseverància de la magrana.

 

I aprofitant fins a l’esgotament encara

el raig de sol de l’estiu que s’acaba,

és temps de fer confitura,

d’omplir-ne pots sincers i transparents

i bullir, al bany maria,

les il·lusions, les tendreses i la sensualitat dels bocins

que ens donem l’un a l’altre.

 

El setembre, recorda-ho, és època de collita.

Festa Major

I la Festa Major ja és aquí. I això, a casa nostra, significa moltes coses, que es resumeixen en un cansament de peus dia sí dia també que no es pot aguantar. A casa nostra significa que hem de rentar, estendre i planxar com bojos robes de geganters i de bous, que no podem sortir de qualsevol manera a fer ballar bèsties i gegants d’una senyora festassa. Vol dir, també, que sopem cada dia vés a saber què i vés a saber on, que ens fa peresa posar-nos a fer el sopar  cansats com ascles. Implica, alhora, dinar a tres quarts de quinze per poder anar a veure els concert-vermut de la Casa Rull, i substituir el vermut, en el meu cas, per una Coca-Cola zero o alguna pòcima semblant.

Comporta saludar a tort i a dret gent coneguda: ei!, adéu!, que provi!, bon Sant Pere!, i així anar fent, carrers amunt i avall. Representa que un dia tindrem una nena de l’escola a casa perquè sa mare estava en un atzucac, i que l’haurem de prendre a tallar cebes i pastanagues i tomaques per preparar el bou i arròs de la nit, i que per tant no sé si ens la deixaran més, per fer coses estranyes d’aquests beneits de la Festa Major. També significa que ens anem fent grans, i que ja hem aguantat la primera tronada, la del pregó, aferrats al coll del pare com si ens hi haguéssim de fondre i amb cara de satisfacció plena quan n’hem sortit airosos; però ara em diuen que encara n’hauré d’aguantar tres més..

Que enviem mails amb els amics: qui ve enguany a casa per Sant Pere? Naltros sí!! Naltros enguany no podem: que vagi bé! Que ja hem convertit en tradició que per la revetlla vénen a sopar a casa, i que ells i elles són els primers a arribar mentre que naltros, els amos de la casa, som els últims, quan ja han fet una cerveseta o altra i han obert les bosses de patates de xurro que tenen a punt per matar el cuquet de la gana. Ja ho sabeu: naltros fem el menjar (gaspatxo i bou i arròs), i begudes i postres les porteu valtros; aquests els gintònics, aquells les coques, una mica de gel, si us plau! I una altra Coca-cola zero, o un Nestea, per pietat!!

Olor de pólvora, gust de revetlla. Gorra i cagarada del Bou: que la festa sigui bèstia! Patates del Laurie el 29 al matí. Memòries de quan es feia la rave a la plaça del Mercadal: te’n recordes?

Canviant l’habitació, ens hem topat amb la Blanca Gómez

Hem començat l’operació canvi d’habitació. Ara només estem en la fase preparatòria, és a dir, la de pensar com ens ho haurem de fer perquè haurem d’encabir allò que ens cap en una habitació i mitja en una sola habitació… compartida!! La física i la criança allotgen aquests misteris que es resolen amb imaginació i amb quatre coses de l’Ikea.

Com que ens quedarà poca paret per decorar o posar paper, vaig entretenir-me a buscar per Internet vinils, aquests adhesius que et converteixen una paret en una portada de conte. Hi ha coses molt mones i també coses que no ho són tant, com tot en aquesta vinya d’un senyor que no sé on para. Xafardejant, buscant, investigant, furgant, obrint dues-centes pestanyes alhora, em vaig trobar amb una coseta deliciosa: les il·lustracions de la Blanca Gómez, que bateja com “Cosas Mínimas”.

La Blanca Gómez és un a il·lustradora madrilenya que treballa amb la simplicitat com la seva matèria primera principal. A mercè d’això utilitza llapis, pintures, tintes, papers, textures, traços, línies planes, dues dimensions… però sempre per trobar la simplicitat en el fons i en la forma, per fer que el dibuix i el color es transformi en una carícia. Escenes curtes com un monosíl·lab, gestos evidents i comuns,  energia de llumí, alenada de globus, somriure d’innocent.

Traieu-ne les vostres pròpies conclusions: a mi m’ha encantat.

http://cosasminimas.blogspot.com.es/

http://cosasminimas.com/

Confiteor, verb deponent

Confiteor: feia dies, setmanes, que volia escriure sobre Jo confesso, l’última novel·la del Jaume Cabré, però no gosava: em sentia sacrílega abordant aquesta obra colossal, immensa; aquesta bíblia des del sentit més etimològic del mot, “llibre de llibres”, “novel·la de novel·les”. Finalment, m’hi he llançat després d’haver anat a la xerrada que va oferir dilluns al Centre de Lectura, amb una sala d’actes a mig omplir.

No us parlaré de la novel·la: què s’ha de dir que no s’hagi dit ja? I, tal com va dir el mateix Cabré, cal preservar intacte el privilegi del/de la lector/a a treure’n, després de l’àvida lectura, les pròpies conclusions. Però sí que m’agradaria abocar unes reflexions que, íntimes, m’havia fet dies enrere i que es van materialitzar en boca del Joaquim Mallafrè. Aviso que parlaré de l’autor, de la persona; per tant, a qui no li agradin aquesta mena d’hagiografies, que no continuï, si us plau.

Jaume Cabré és, des del meu punt de vista, el millor escriptor en llengua catalana del tombant de segle. Amb un lèxic acurat, ric, profús, demostra una destresa literària excel·lent i s’erigeix en un autèntic demiürg de la sintaxi a les ordres de la seva voluntat artística i dels seus personatges rodons. Una habilitat que, novel·la rere novel·la, ha crescut i ha fructificat ja que des de La teranyina fins a Jo confesso, passant pel Fra Junoy…, Senyoria o L’ombra de l’eunuc, l’evolució és abismal. Llegint Cabré passa allò tan sorprenent i expectant del “més difícil encara”, que no provoca altra cosa que una boca oberta com un rap on t’hi cabria la immensitat sencera. És per això que tinc la ferma convicció que tenim la sort (ei, tenim sort en alguna cosa!!) de ser coetanis i coetànies d’un home que produeix autèntiques obres d’art. I l’altre dia hi vam poder xerrar, a Reus, tan tranquil·lament, en aquella sala del Centre de Lectura convivint amb el taca-tac taca-tac de l’Escola de Dansa, mentre fora bufava una mestralada que es podia haver emportat alguna mala jeia que rondava per la plaça del Mercadal. Estic plenament convençuda que dilluns passat podíem haver anat a fer una cervesa (0,0, si us plau… gràcies) amb un  ferm candidat a Premi Nobel de Literatura. Jaume Cabré ja porta moltes traduccions fetes, però el boom europeu va venir amb Frankfurt per una banda i amb les pròdigues traduccions de Les veus del Pamano per l’altra. Amb Jo confesso traspassa el corpus literari català i esdevé, amb tots els drets, un escriptor del corpus literari europeu, ja que els escenaris recorren tot el vell continent de banda a banda.

Però, ai las! Al darrere no té un estat que l’admiri ni que l’impulsi. Té un Estat espanyol que, com un verb deponent, es mostrarà passiu morfològicament i actiu semànticament. O sigui, que vol donar una determinada visió del món i que s’immobilitza davant d’altres formes d’expressió. Sempre ens quedarà l’esperança, com deia el Joaquim Mallafrè, que el Jaume Cabré sigui el primer Premi Nobel català d’una Catalunya independent. Si no, que nostro senyor ens agafi confessats…