Tot bé que s’acaba

Estàndard

picaporta de cor

Tot bé que s’acaba, sobretot les coses bones. I aquests últims dies hem acabat amb la lactància materna del Pep, perquè ja feia setmanes que s’hi posava més per la meva insistència que perquè ell ho demanés. Que s’havia desvirtuat molt allò del “a demanda”, o com a mínim era més a demanda meva que a demanda seva, quan al cap i a la fi n’era presumptament el màxim beneficiari. Però jo em resistia a aquell momentet, abans de començar amb el tràfec matinal de vesteix l’un, vesteix l’altre, prepara els esmorzars, potser el teu dinar i tot, fes-te un talladet amb dues galetes, l’Actimel del Macià, preparar les coses, Macià! la carpeta!, vinga les jaquetes, amor, que anem a l’escoleta, seu al cotxet, baixa al pàrquing, asseu-los i cap a l’escola, amanit amb un vaaaaaquearribarem tard!; abans d’aquest tràfec concentrat en una píndola de realitat màxima de mitja hora, deia, m’encantava aquella estona de tu a tu, de contacte total, que em posava la maneta a la boca perquè li fes petons mentre mamava tranquil·let… fins que va deixar d’interessar-li. Així mateix, ras i curt: mama, deixa’m estar, crec que hauria dit si hagués pogut.

Enteneu-me: hi ha totes les probabilitats del món (o almenys posarem mitjans suficients perquè així sigui, amèn) que aquestes últimes xuclades fossin les últimes definitivament. Ja ho sabem que no es pot dir mai d’aquest mai d’aquesta aigua no en beuré, però ho procurarem amb vehemènica. I és normal que volgués allargar aquest moment dolcet, irrepetible, caduc, finit. O no? Perquè no em vaig deixar entabanar en el seu moment d’aquells martiris del “potser no tens prou llet”, “la teva llet no és prou bona”, “vols dir que no l’agafes massa?”, “si cada vegada que plora te’l poses al pit aquest nen es malacostumarà”, “encara mama???”, aquests comentaris que volen ser benintencionats però que amaguen una d’aquestes miniviolències envers les dones. Bé, mini, no gaire, però és per dir-ho d’alguna manera…

I és que aquests comentaris, que ens desposseeixen de les nostres capacitats biològiques i innates, són un altre tipus de violència contra les dones; subtil, inconscient, estructural, solapada, muda però que se sent. Una violència que et diu, d’alguna manera o altra, que com a dona ets tan inútil que no saps ni ser femella; que et fa petita, insignificant, que no et fa creure en tu i en les teves capacitats innates, instintives, animals. Ahir va ser el Dia Internacional de la Violència envers les Dones; avui, també. I demà. I passat demà. I l’altre. Fins que això també s’acabi.

Anuncis

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s