Category Archives: àlbum de cromos

Àlbum de cromos (V): el nen-garantia

Estàndard

garantia

 

Al meu poble hi viu un nen-garantia. Ara ja és gran, s’acosta perillosament a la majoria d’edat, però sempre portarà aquesta etiqueta de la garantia, del vull canviar, del no m’acaba de convèncer.

La seva mare biològica potser era massa jove, o potser no el podia mantenir, tant se val. Aquest no és el cas. El nen-garantia va passar a mans d’una família que l’havia d’acollir com un fill, com un ésser estimat, com un projecte de vida que confluïa amb la seva i que es convertia en un aiguabarreig d’alegries i satisfaccions, d’elogis i de retrets, de petons i d’abraçades. Però el nen-garantia, aix, no era ben bé com s’esperava la família. Hi havia coses que no quadraven en aquella família de classe alta, de xaletàs amb jardí, de professions liberals d’èxit, de cotxes pagats al comptat i de vacances somiades. El nen-garantia era, com t’ho diria, una mica massa totxo, massa justet, massa curt, mira, t’ho dic així de clar, ja està, ja t’ho he dit.

Però al nen se li havia acabat la garantia: feia lleig de tornar. Pst, encara tindrem problemes legals, tu. I com una rampoina que no acaba de rutllar però que,  no pas per sentimentalisme, sinó perquè no ha anat bé de passar per la deixalleria, l’han deixat a les golfes, criant pols, o al racó del garatge, entre cotxes amb tapisseria de cuir, bicis velles, una caixa d’eines per estrenar i les eines del jardí. Sí, sí, ho llegeixes bé: una rentadora pot tenir aquesta fi; però es veu que un nen potser també. I tot perquè no hi arriba, perquè no és el que ens havien dit; nosaltres teníem moltes ganes de tenir un nen, de donar-li aquesta oportunitat, de fer-li aquest regal, però nosaltres un nen així, així sí que no, no el volíem; no en tenim cap culpa, i per a nosaltres ja és prou dolorós, no et pensis. Però mira, ja no he pogut més i al final l’he fet fora de casa.

Ara, el nen-garantia torna a ser un nen-administració. A punt de ser major d’edat, s’haurà de començar a plantejar què farà amb la seva vida començada no se sap quantes vegades. I tot perquè no havia cobert les expectatives d’una presumpta família que van comprar un nen com qui compra una assecadora amb una garantia a cinc anys.

Anuncis

Àlbum de cromos (IV): la nena-escut

Estàndard

joana d'arc

 

Al meu poble hi viu una nena-escut. És petitona, tot just té vuit mesos acabats de complir. Ara ja comença a aguantar-se asseguda, i el puré de verdures se’l menja amb devoció: d’alguna cosa li ve, que estigui de mossegada de maduixa! Sempre li quedarà la recança de no haver pogut tastar la lleteta dolceta que la seva mare es delia per donar-li, però és el preu que ha hagut de pagar per ser una nena-escut.

Ella encara no ho sap, però amb només vuit mesos és una autèntica heroïna. De fet, ja ho va ser a les vuit hores de vida, als vuit minuts, als vuit segons. Ho portava escrit en la seva història genètica, com el senyal heràldic del seu escut que llueix impertèrrit i que transmetrà generació rere generació. A la nena-escut no li ha calgut cap elm, ni cap cota de malles. La petita Joana d’Arc no necessita passar pel ferrer sovint a passar la itevé del seu potencial, ni l’acompanya cap escuder amb cara d’admiració i humilitat alhora. La nena-escut ha tingut el do des del principi dels seus temps, dels seus batecs, de la seva vida. La nena-escut té l’escut en ella mateixa.

L’enemic a batre de la nena-escut és la bèstia més ferotge que us pugueu imaginar: s’escampa arreu, avança sense por, es multiplica i s’expandeix com una taca d’oli. Sembla que no té aturador, fins que es troba una nena-escut que des de la seva estricta innocència li diu sense paraules “atura’t”. I la bèstia s’atura, s’amanseix, es torna dòcil, mesella. Conviuen, bèstia i nena-escut, durant setmanes, quaranta, concretament. Fins que la nena-escut ha de començar a escriure la seva pròpia història i ja no pot continuar sent per més temps l’escut intern de la seva mare. La bèstia, llavors, revifa.

La nena-escut adora les magarrufes que li fa la seva mare, i mare i nena-escut són un espiral de vida que dóna vida, l’una a l’altra i l’altra a l’una. La nena-escut va frenar un limfoma malastruc que la seva mare va contreure en quedar-se embarassada i que la petita nena-escut va impedir que es reproduís. Es manifestava en unes picors insuportables que la seva mare aguantava estoicament perquè, es pensava, formaven  part d’un embaràs pesat que era el pròleg necessari de tenir la seva princesa als braços. Fa un parell de dies que no la pot sostenir gaire en braços, perquè la nena ja pesa molt i aquesta última sessió de quimioteràpia l’ha deixat baldada. La nena-escut no li ho té en compte: sap, des del nucli de les seves cèl·lules, que vindran dies millors, i que entre les dues guanyaran a la bèstia.

Àlbum de cromos III: la família invisible

Estàndard

 

Al meu poble hi vivia una família invisible. Estava formada per un pare, una mare, dues filles i un fill. Vivien en un barri treballador, plena de gent normal, de dir-se bon dia a l’ascensor i d’esperar amb la porta oberta perquè entri la veïna carregada amb la bossa. La mare no treballava fora de casa; el pare potser va fer de paleta, o de pintor, o de fuster; però últimament, com que no feia de res, no era res.

La filla gran i el fill mitjà anaven a l’escola pública del barri. Una escola gran però ordenada, catalana, inclusiva, alegre; cada dia feien els quatre trajectes de casa a l’escola i de l’escola a casa escortats per la mare i pel cotxet de la petita. De tant en tant, te’ls trobaves i et cridaven l’atenció, amb tanta alegria com discreció. Com podies, et feies entendre amb la mare, per dir-li bon dia, comentar la meteorologia o explicar-li el transcurs del teu embaràs, pel qual es preocupava. Els dos fills anaven a la mateixa classe, i hi havia un punt en comú elemental, evident, clar, tot i que no tothom ho veia de la mateixa manera.

Ara és una cadira buida a la classe de P5 i una altra a la de segon o a la de tercer, no ho sé del cert. És un llibre per estrenar, una bata per embrutar, unes sabates per omplir de terra, una carmanyola de l’esmorzar per obrir. És un món de somnis estroncats, una vida de reptes frustrats i una carrera de fracassos improrrogables. Aquesta família, el pare de la qual potser es va jugar la vida per acabar vivint en un sisè segona d’un edifici dels anys seixanta, ha tornat al Marroc amb la cua entre les cames, la humiliació escrita a la cara, el malencert com a equipatge.

I quan preguntes a les altres mares si saben què se n’ha fet, de l’Adam, algunes et diuen que no saben ni qui és… I tu penses que portar ulleres potser serveix per veure els nens invisibles.

Àlbum de cromos (II): els pares-herois

Estàndard

Al meu poble hi ha un nen que té un pare-heroi i una mare-heroïna. Ell encara no ho sap, és petitet. Els seus pares, els herois, no porten capa, ni tenen capacitat de teletransportació; tampoc no es transformen en quelcom misteriós, ni es posen vestits sintètics i arrapats.

Per a aquest nen, el seu pare-heroi i la seva mare-heroïna fan tot allò que és normal: l’acaronen al matí, quan el desperten per portar-lo a l’escola bressol. El vesteixen, amb suavitat, perquè la seva carn encara és molt tendreta, de mossegada sense dents. Li donen l’esmorzar, el dinar, el berenar, el sopar, i probablement dia sí dia també cau alguna galeta quan té gana a deshores. Se’l lliguen ben fort a la motxilla portanadons: portar-lo així resulta còmode per a tothom. Li canten cançons, li expliquen contes. El posen a dormir amb tot l’amor del món i esperen que un altre sol surti i els enlluerni la pell.

El pare-heroi és professor d’història en un institut de secundària del meu poble. Hi va caminant, xino-xano, i sovint, al llarg del trajecte, es troba alumnes, nois i noies, i amb alguns  comparteix l’anada durant una estona puntual; s’esperen amb ell en el semàfor en vermell. Com amb tots els professors d’instituts, alguns fan l’animal a les seves classes; d’altres, però, encara li saben veure que qui els està explicant la Itàlia feixista, la Revolució Russa o l’Època del Terror és un  heroi. La mare-heroïna potser treballa de traductora, o de directora d’un hotel, o d’administrativa; no en tinc ni idea.

El pare-heroi i la mare-heroïna no veuran mai que el seu fillet té els ulls blaus com una glopada de mar; ni els cabells clarets, ni massa rossos ni massa castanys. No li veuran les galtes molsudes, però les hi ompliran de petons de maduixa. No veuran que el seu ratolí, al costat de la boca, té una piga fosqueta, perquè el pare-heroi i la mare-heroïna són cecs.

Àlbum de cromos (I): la dona pigall

Estàndard

Image

Al meu poble hi ha una dona que fa de gos pigall. Mena el seu home, que es devia quedar cec per accident, o per malaltia, o què sé jo. Ell, en una mà porta un bastó i amb l’altra subjecta fort l’espatlla de la seva dona pigall. Sempre clenxinat, perfumat i tot, arreglat, net, polit; sempre de mal humor, quatre crits per aquí, quatre per allà. A ell l’ha de veure tothom, i ha de fer goig; és cec, però fa goig. A ella no l’havia de veure ningú més que ell, i ara ja no la veu: encorvada, bruta, tota norris, arrossegant la vida a tracció d’uns peus amb unes espardenyes sense sola, malgirbada i amb una cara que ja no té més superfície perquè li càpiga una altra arruga.

Quan caminen pel carrer tothom els veu, però ningú no se’ls mira. A tothom li fa basarda admetre que conviuen amb una dona pigall i amb un home que sempre porta el gaiato a la mà. És una postal tan trista que ni tan sols ningú no n’exprem una gota de sarcasme. Per a ella, la crisi mundial va començar quan se li va escapar el primer plor després d’haver sortit ensangonada entre les cames de sa mare. De tant en tant, sola, te la trobes en una cantonada demanant almoina amb cara de beneita, reaprofitant alguna burilla de cigarret que tal vegada ja s’havia refumat un altre desgraciat abans que ella. Però tu passes, ràpid, ves si farem tard a l’escola, i com  qui no vol la cosa poses una mica de bótox a la situació.

Evidentment, ella no és portada de cap diari, ni carn de cap reportatge sobre els estralls de la crisi econòmica, que està destruint allò que ens pensàvem que érem: classe mitjana. Ella ni tan sols no tindrà una esquela al diari el dia que la dinyi, però no caldria: no té noms ni cognoms, només és la dona pigall.