Un dels hàbitats més comuns de la batalla quotidiana és la cuina, entre cassoles, draps de cuina, cullerots, batedora, colador, detergent i davantal. M’agrada cuinar i, modèstia a part, ho faig la mar de bé. Aquests dies, per un motiu o altre, quasi que no en surto: entre que estic en plena operació niu, per la qual cosa m’ha agafat un desfici irrefrenable de fer neteja a fons de la cuina, i entre aniversaris i esdeveniments diversos, ja m’hi podria posar un llitet en un racó.
Diumenge passat va venir la mame a dinar i, a la mame, no se li pot donar qualsevol cosa. No perquè sigui exigent ni perquè tingui el morro fi, sinó perquè en la mesura del que es pugui s’ha d’actuar amb una mica de dignitat davant de la cuinera més excel·lent que em pugui trobar a la meva vida. Així doncs, vaig fer una senyora cassola de conill amb albergínia (albergínia del tros, poca broma!).
El conill s’ha de sofregir en una cassola amb oli abundant: al conill, pebre i setrill, sempre he sentit a dir a casa. Deu ser perquè és una carn molt magreta i no és el sensefí del sabor, precisament. Doncs això: vaig sofregir el conill amb força oli, després de salpebrar-lo generosament. Fetge i tot, no ens n’oblidem! Després el vaig retirar i vaig començar el sofregidet: ja se sap, una ceba en juliana, un allet a trossets ben petits, una fulla de llorer, la sal… Al cap d’una estona, hi vaig posar un parellet de tomaques ratllades i una mica més de cocció. Quan ja estava ben sofregit, hi vaig afegir el conill (el fetge no, aquesta vegada!), hi vaig posar un raig de conyac i aigua suficient perquè quedés ben cobert. Tapa de la cassola, foc baix, i anar fent feina, lenta però segura. Després vaig agafar les albergínies, en vaig fer talls, les vaig alinear com un exèrcit en el marbre i hi vaig tirar la sal: així es veu que deixa anar tota l’aigua. Les vaig fregir amb força oli (sí, cal dir-ho, això de fregir albergínies esgota garrafes d’oli), les vaig escórrer i les vaig afegir a la cassola. Amb l’undostrespicadoramoulinex vaig fer una picadeta amb ametlles torrades, julivert i el fetge del conill, i vaig posar-la amb el suquet, ben escampadeta. Cinc minuts, i au, ja ho tenim enllestit.
És un plat boníssim i, si us agrada el conill, és un triomf per compartir, com una bona cassola. La vida, com les cassoles, sempre fa xup-xup…
labatallaquotidiana 