Un no subtil

 

La padrina Emília la vaig conèixer poc. Es va morir quan jo era petita, i l’he conegut amb els records i amb el que me n’explica la mame. Al primer cop d’ull, és un monyo, unes arracades senzilles de tanca catalana, un cafè amb llet fort de cafè sucant-hi pa asseguda la cadira de sota de la finestra de la cuina. Després és una dona ferma, disposada a donar un cop de mà sempre que calgués, treballadora i de paraula clara i directa. A vegades m’agrada pensar que alguna cosa me’n deu haver quedat.

A casa seva eren de la Selva. Pagesos sempre, son pare ofegava sovint les misèries en el joc i en el bar, que si llavors es deia bar s’acabava amb te final. Es jugava si el dia següents seria una mica més miserable, i sempre li sortia que sí. Davant d’això, la padrina va agafar les quatre coses que devia tenir i se’n va anar a servir a cases de senyors, a Tarragona, a Barcelona. On calgués.

En una d’aquestes cases la padrina hi feia de cambrera i, com que li agradava remenar les cassoles, també hi feia de cuinera de reserva quan la cuinera titular no hi era. Un dia, al vespre, estava fent una truita amb una paella, i el senyor de la casa -que potser es deia Ramon i empaitava les criades- se li va posar al darrere mentre ella era de cara al foc i li va posar les mans als pits: li pertanyien, com li pertanyia el cos d’aquella desgraciada de no sé quin poble, que per alguna cosa era el senyor de la casa. La padrina, que era una desgraciada de poble i que no era una senyora, no ho va veure exactament de la mateixa manera, i se’l va treure del damunt tirant-li la truita de carxofa, albergínia o de pataca, ceba i carabassó al cap d’aquell senyor. Que ja diuen que de porc i de senyor se n’ha de venir de mena.

Aquests dies que ens donen lliçons a les desgraciades de poble i de ciutat sobre què és un sí i què és un no, he pensat que algun malànima potser entendria una truita roent a la calva com una insinuació de sopar romàntic a la llum de la lluna amb una maliciosa caiguda d’ulls sense mica de maquillatge. A casa hem pensat sempre que aquella truita va significar un no clar, rotund i definitiu. I per això, el senyor, segurament un donjoan de cap a peus, la va fer fora del servei.

A tu

A tu, que t’ha sigut impossible ascendir a la feina.

A tu, que t’han fet casar sense ganes amb qui no volies.

A tu, que no suportes que el teu xicot et miri sempre el mòbil.

A tu, que t’has hagut de resignar a la mitja jornada.

A tu, que et van dir que netejaries pisos i només trepitges asfalt.

A tu, que et fan posar el mocador encara que no vulguis.

A tu, que aguantes mirades obscenes.

A tu, que caus massa vegades per les escales.

A tu, que et valoren pel que portes i no pel que dius.

A tu, que no vas poder estudiar perquè van preferir que estudiés el teu germà.

A tu, que no has entès mai què volia dir fer vacances.

A tu, que a l’última entrevista de feina et van preguntar si volies tenir canalla.

A tu, que et pregunten senyora o senyoreta.

A tu, que et van tocar el cul a la discoteca i se’n reien.

A tu, que vídua no pots pagar la llum.

A tu, que et van fer creure que no sabies alletar la teva criatura.

A tu, que no et deixen estimar una altra dona.

A tu, que no pots dormir perquè fa dos anys et van violar i encara ho somnies.

A tu, que cansada fins a l’infinit et tracten de boja.

A tu, que t’han fet creure que només ets una quota.

A tu, que vas treballar sempre en negre i no tens pensió.

A tu, que no reps des de fa cinc mesos la pensió alimentària per a la canalla.

A tu, que t’insulten al pati perquè portes la 42.

A tu, que no et deixen envellir.

A tu, que volies un part natural i te’l van robar.

A tu, que et sents culpable per no arribar a tot.

A tu, que tens el caràcter massa fort per ser una dona com cal.

A tu, que ets massa bleda per ser una dona com cal.

A tu, que et penses que la violència masclista és una anècdota.

Torna a començar.

Una poma i tres préssecs

Un cap de setmana llarg vam anar a un alberg, tota la família. Tots quatre. Vam xalar, ens ho vam passar molt bé, i vam estar ben atesos. Repetirem, n’estem segurs. Al Macià li va encantar això de tenir el menjar preparat en aquestes safates immenses i poder-se’n posar la quantitat desitjada. Patata i pèsols, tall rodó. I postres. Pomes, peres, algun  plàtan massa verd, préssecs, iogurts. Per triar i remenar. El Macià va voler triar una poma; la resta vam agafar un préssec.El recompte era clar: hi havia una poma i tres préssecs.

A mig sopar, el Macià, solemne, para de pescar els pèsols rebels amb la forquilla i ens diu: “Mira, tots menys vosaltres tres hem triat una poma!”. Aixequem les celles, parem de menjar, ens mirem divertidament i arronsem les espatlles. I li expliquem que en part té raó, però que la seva perspectiva és esbiaixada, que la perspectiva que més s’ajusta a la realitat és que tots hem triat un préssec menys ell que, de gust, ha agafat una poma. Ho va entendre perfectament, ah, vale!, va continuar menjant-se els pèsols i la carn, i després li vam pelar la poma, la hi vam trossejar i se la va menjar més content que unes castanyoles.

Ahir una gran part del país vam menjar préssecs, de postres. Dolcets, sucosos, alguns de grocs, d’aquells que tenen poc suc però que són com una mossegada de mel; alguns de vermells, més tovets, que els mossegues mentre se’t regala canell avall una gota de fada. De pell peluda, obligats de pelar-los, de treballar-los, provocants d’algunes al·lèrgies. Una altra, prou més petita, va triar les pomes. N’hi ha de reinetes, de bicolores… I ja sabem tots que per a la descomposició, almenys per a la de panxa, són un gran remei. També té aquella reminiscència antiga de l’olor a la roba blanca de la calaixera d’abans. Però a la taula, de la varietat que siguin, ahir hi havia tres préssecs i una poma. Que cadascú es mengi el que vulgui, però hi havia tres préssecs i una poma.

 

 

Un nou dia que comença

 

Encara no me’n sé avenir; no m’ho crec; no hi dono crèdit. Potser també hi ajuda el fet que he dormit molt malament les poques hores que he dormit, encara amb l’emoció a flor de pell i intentant donar carta de veritat a allò viscut poques hores enrere, res, un  parell o tres de carrers més avall. Però sí, Ester, assumeix el fet: ERC ha passat a ser la primera força, i ja no calen fotos en blanc i negre del president Macià d’un balcó estant o dalt d’un cotxe lluent per recordar-ho.

I no te’n saps avenir perquè coneixes de primeríssima mà què ha significat arribar fins aquí. Per a tu, per a la teva família, per als teus amics, per als teus adversaris. Perquè no hi ha cap pa que no valgui una coca, però això implica socarrimar-se els dits de posar tanta coca al forn, de contracturar-se l’esperit després d’amassar durant temps i temps. És donar valor a la teva aportació, per petita que hagi sigut, en els àmbits en què t’ha tocat, algunes vegades si us plau per força, en aquest maremàgnum que pot arribar a ser la política. A la teva aportació, i a la teva altra, mariscal en cap, sempre atent. I a la del de més enllà, i a la del de més ençà. I a la dels que ja no hi són per voluntat pròpia o per voluntat aliena. És moltes hores havent parlat amb molta gent, haver fet moltes trucades, haver escrit molts articles, haver corregit molts textos; és haver fet molts quilòmetres, és haver conegut persones meravelloses i persones no tant, o no gens; és haver aguantat moltes carades i moltes nits en vetlla, amb el cor en un puny del que has sentit que t’han dit. Però també és haver crescut en un criteri, en un plaer immens per conèixer i per compartir opinions i sabers.

Sobretot és tornar a començar, sempre. Perquè cada dia surt el sol, i cal tornar a aixecar-se i passar per una dutxa massa poc reparadora. És tornar a maquillar-se i vestir-se, perquè toca anar a treballar tant sí com sí. És dir bon dia als nens perquè s’aixequin dolçament primer i amb algun va, espavil! després. I amb un petó, acomiadar i desitjar que et vagi molt bé el dia, amor meu. Perquè aquest, sí, és un nou dia que comença.

Mitges avall

 

Ja poden ser cares o barates. De microfibra o de cotó. De la merceria del barri o del Lidl. És igual. Quan portes mitges curtes, sempre, sempre, n’hi ha una que acaba caient. Te les poses al matí, cama amunt, apretades, acabant amb aquells dos gestos per fixar-les millor. Avui t’has posat aquells pantalons modernets que són una mica curts de camall, amb què ensenyes una mica de turmell, i hi queden molt bé aquells salonets negres. Tota digna surts al carrer, i comences a caminar, estupenda… fins que veus que la goma de la mitja de la cama esquerra, o potser la de la dreta, ja no fa l’efecte que feia, impecable, cinc minuts abans. Comença a cedir, a cedir, a cedir, i lentament vas notant com et cau la mitja cama avall. Reses perquè no es vegi res, ni un tros de mitja arrugada com la teva íntima dignitat, amb aquests pantalons que ara maleeixes d’haver-te posat.

Sembla una tonteria, però t’aixafa la guitarra, perquè et sents impecable per fora però ridícula per dins. I a més et sents l’única del món a qui li passa, amb massa freqüència, aquesta rucada. És mentida, és clar, però a tu tant et fa si els passa a les altres, perquè avui et passa a tu. Això m’ha fet pensar, pobre, en el Pere Navarro, amb tot això que ha passat dels diputats del PSC que han volgut fer cas al clam popular més que no pas als dictats orgànics. Però sobretot m’hi ha fet pensar avui que els ha arraconat al final de la classe, a passar cent vegades la frase “No sentiré mai més les palpitacions dels temps ni em comportaré d’acord amb la meva consciència”. El Pere, impertèrrit, amb posat de fermesa, d’aquí no en deixo passar ni una, de l’espereu que el càstig no s’ha acabat, segur que porta una mitja avall i resa en silenci perquè ningú la hi vegi. Se la nota i li fa nosa, i se sent un pèl grotesc; tanmateix, fa veure que tot és al seu lloc, la goma ajustada però sense apretar massa. Amic Pere, arribes tard; no cal ni que et molestis a apujar-te la mitja, perquè el que no saps és que en realitat vas amb pantalons curts.

11S2013

 

En dates assenyalades com avui a casa posem el disc d’Al Tall, i desafinem amb tota la bona intenció del món “El cant dels maulets” o “El tio Canya”; repassem les betes de l’estelada perquè un cop de vent no se l’emporti de la reixa de la terrassa estant; ens posem el despertador i ens aixequem aviat tot i que sigui festiu perquè a les 10 volem ser tota la família al Baluard, a l’ofrena floral; anem a comprar el diari i ens el mirem amb detall, havent fet petar la xerrada amb el Joan Maria del quiosc; posem al Macià alguna samarreta en la que es demostri que no es diu Macià per coses de l’atzar. I, si s’escau, a la tarda anem amb el Bou a la mani de l’11S sense saber del cert si els que la organitzen ens hi volen o no.

Enguany, el vestit del Bou ens el posarem abans. Hem de ser puntuals a un quart de quatre a buscar la bèstia, que hem d’anar a fer d’animadors al tram de la via que ens ha tocat. I hem de ser puntuals perquè la història d’un poble ens ha citat a les 17.14 h a clamar, amb 399.999 persones més com a mínim, que volem ser lliures. Que volem la independència, l’autodeterminació, un estat propi, digues-n’hi com vulguis; que volem regir-nos pels nostres encerts i pels nostres errors i que  volem ser la ploma del nostre esdevenir.

Al Tall sona a tot drap: “invocarem alquimistes”, diu Miquel Gil des d’aquesta veu pregona i emocionant. A l’escala no sé si deuen estar gaire contents: tant se val, un dia és un dia. I avui és l’Onze de Setembre de 2013. Història, a punt.

Tanqueu les finestres!

d

 

El Pep està a punt de fer dos mesets; per tant, ja ha començat el compte enrere, tic-tac tic-tac, perquè tingui una crisi de creixement. O sigui, que potser m’estaré tota una tarda donant el pit sense parar durant tres, quatre, cinc hores seguides; o potser durant un dia reclamarà les meves atencions cada hora, una vegada i una altra i una altra. O què sé jo com ho farà, però el que queda clar és que es dedicarà unes quantes hores a regular la quantitat de llet que ha de mamar, perquè ha de continuar creixent preciós com fins ara. I que no pari! Això de les crisis de creixement s’han de conèixer, s’ha de saber per què passen, a què es deuen, a què responen i quina finalitat tenen; si no, és per parar beneita i tenir la perillosa temptació de tirar-te per la finestra, i adéu-siau perquè ja no ho aguanto més! Però sabent-ho, la cosa canvia: ja estàs a l’aguait, pots preveure-ho i, sobretot sobretot,  pots respondre a aquesta bogeria desbocada de mamar sense aturador.

Segurament, a ERC ara passarà un fenomen semblant: és probable que en tingui una, de crisi de creixement. I no només perquè anem contribuint perquè el creixement vegetatiu natural sigui positiu (l’Anna Simó i el Junqueres també han tingut criatures fa poques setmanes), sinó perquè tinc la lleugera sospita que molta gent es tornarà a apuntar al carro. Ja se sap, ara totes ens pondran i serem una núvia d’allò més sol·licitada. Alguns personificaran en ells mateixos allò de volta el món i torna al born, després d’un peregrinatge tan entusiasta com estèril a la muntanya; d’altres satisfaran la recent curiositat de pagar una quota trimestral a canvi de poder decidir unes quantes coses. Benvinguts i, sobretot, benvingudes tots i totes, sigui dit d’entrada. Però és tasca important d’Esquerra de saber pair una crisi de creixement: en altres ocasions ja hem sabut el pa que s’hi dóna, i ara, com una mare que alleta el segon xiquet, ha d’estar preparada per a l’ocasió. Tranquil·litat i bons aliments, preveure i conèixer meticulosament el tema, saber veure si ara toca o si ara no toca, perquè l’objectiu és poder continuar creixent, no afartar-nos de golafreria ni atendre la temptació de la finestra. Per si de cas, tanqueu-les bé!

Treure pit

 

Ara mateix, el meu interès per la lactància materna és evident: dono mamar bastantes hores al dia, i ara per ara estic gaudint d’una lactància fàcil i feliç. És per això que amb amigues i familiars és tema de conversa habitual: ens enfadem quan veiem que hi ha mites falsos que encara persisteixen malgrat ser en l’era de la informació, riem quan ens recordem de rucades que ens han dit, preguntem i compartim quan tenim algun dubte per resoldre. L’altre dia, la meva mare m’explicava que la meva àvia, la padrina Emília, havia donat mamar a un nebot seu perquè la mare de la criatura tenia mal de pit. De la padrina Emília en recordo ben poca cosa: vagament, com es bevia la llet molt forta de cafè i sucant-hi pa, al capdavall de la taula de la cuina, sota de la finestra. Pel que me n’explica la mame, havia de ser una dona forta, amb empenta, un pèl descarada: em sembla que m’hi hauria entès la mar de bé. Tornant al tal nebot, encara està plenament agraït que la padrina l’hagués criat mentre estava criant un fill seu, el meu tiet, perquè senzillament li va garantir la supervivència. Com diuen en castellà, “es de bien nacido ser agradecido”.

M’ha vingut al cap aquesta història ara que el país sembla que viu moments crucials, i que és important ser agraït. La idea de la independència del país ha estat molts i molts anys en franca marginalitat: només se la creien uns quants, pobres desgraciats, que no sabien que allò realment vàlid era l’autonomisme i anar eixamplant l’autogovern. Traslladant-ho a la lactància, allò que abans només amamantaven les gitanes i quatre equivocades més, perquè el que era bo de veritat era la llet de fórmula, la que porta artificialment totes les lletres de l’abecedari en forma de vitamines. Ara, ja són figues d’un altre paner, i l’alletament matern viu un moment més dolç, i està molt extesa la certesa que donar el pit és millor que la llet de fórmula; de manera semblant, l’autonomisme viu hores baixes i ha arrelat amb força la idea que amb un estat propi molt probablement viuríem millor. Això no està exempt d’amenaces terrorífiques: no es podran pagar les pensions i rucades semblants, com ara que se m’acabarà la llet o que se m’aigualirà si bec aigua mentre dono el pit; haurem de resistir, ves què hi farem. Jo, per si de cas, seré agraïda i donaré el meu vot a Esquerra, aquells que malgrat les adversitats han permès que el fil de l’independentisme no s’esvaís, no fos cas que després de tant de pit m’endossessin un biberó de digestions impossibles.

 

El fascinant món dels sinònims

Fa uns quants dies que el Macià, fent gala de les seves dots d’escriptura amb lletra de pal, va paper i llapis en mà per casa disposat a dibuixar grafies a tort i a dret, algunes vegades amb sentit, algunes vegades de manera aleatòria. Ahir mateix, al vespre, després de sopar en una hora més britànica que mediterrània, anava escrivint en el foli reutilitzat, i li vaig demanar si sabia escriure “PAPA”, pensant-me que ho faria la mar de bé. El resultat va ser sorprenent: en lloc de “PAPA”, que és molt més clar i fàcil, va escriure espontàniament “MANSU”, la qual cosa em va fer petar de riure durant una bona estona; ves per on que va entrar per la porta gran en el fascinant món dels sinònims, o sigui, d’allò que és el mateix sense ser ben bé el mateix. I efectivament, el PAPA, una mica barroerament, és el meu MANSU, amb totes les llicències oportunes.

Ve a tomb aquesta postal domèstica per aquest món històric que sembla que estem no només vivint, sinó també escrivint. Uns quants, molts i moltes, vam sortir en directe per Barcelona i en diferit per altres municipis del país, demanant clar i català la independència de Catalunya. Corregiu-me si m’equivoco, però el concepte va quedar prou clar, amb poques ambigüitats i amb un estret marge d’error en la interpretació. Com el papa, vaja, que em fa l’efecte que per a un xiquet de cinc anys és una idea d’una claredat meridiana. Els efectes de la taumatúrgia lèxica són sempre insondables (ja ho té això el món dels miracles), i d’aquesta noció tan transparent hem anat derivant cap a l’”autodeterminació”, el “dret a decidir” o les “estructures d’estat”. Allò que deia dels sinònims, vaja: coses que són el mateix sense ser-ho del tot…

En fi, ves que no anem a buscar el papa i ens encolomin un manso qualsevol…

La ingenuïtat

Val, d’acord, ho accepto i ho confesso: moltes vegades he pecat d’ingènua i he arribat a conclusions que no s’han acabat de correspondre exactament amb la realitat. Sobretot, i em penso que és comú a la resta de mortals, això em passava quan era petita, i us ho il·lustraré amb uns quants episodis dels quals us dono fe que són veritat.

Quan anava a dormir a ca la padrina Mercè, per exemple, les històries que em relatava pertanyien al corpus que n’hi deia “Història Sagrada”: la conversió de la dona de Lot en estàtua de sal, la separació de les aigües de Moisès, la paràbola del fill pròdig i narracions semblants. A mi, que era joveneta, m’agradaven d’allò més aquests mites als quals no conferia ni un gram de component sagrat. Per això, em pensava que, aplicant els meus trets dialectals fins a l’extenuació, la “Història Sagrada” era, en realitat, “Història que s’agrada, que s’agrada a naltros”. Era grandeta quan vaig veure que la cosa no venia pel plaer que despertava, sinó per l’origen místic de l’assumpte.

Per posar un altre cas, estava plenament convençuda que qui encenia i apagava els fanals del carrer eren homes (sí, només homes…) alts i prims que hi vivien; o que la gent de la tele eren personetes en miniatura que habitaven a l’aparell de casa meva. Imagineu-vos quina expectació se’m va despertar quan va venir a casa un operari a arreglar el televisor; més o menys proporcional al desengany de no veure sortir-ne, diminuta, l’Eva Nasarre amb els seus escalfadors. Fins i tot em pensava que Hannah Barbera, dels Picapedra, era una dona! Això sí que era per caure-hi de cul, no em direu que no!

Res a veure amb la ingenuïtat demostrada i publicitada mediàticament de pensar que un cadàver que fa 140 anys que s’aguanta amb més o menys integritat pugui escoltar les paraules de l’alcalde de la ciutat que el va veure néixer, al qual s’adreça directament, com si hagués de respondre després d’una letargia comparable a la de la Bella Dorment. Potser l’altre dia, en ple context de la Història Sagrada, el diàleg sord entre l’alcalde i el general Prim estava cridat a ser el remake contemporani de la història de Llàtzer: si arriba a contestar, no sé si m’hauria agradat gaire, la història!!