Deu

Te’n recordes? Deu anys, ja, d’aquell casament de calor per fora i de calor per dintre. Deu anys que vam enviar unes piruletes amb forma de cor i que les padrines de l’Aleixar trucaven a la mame que no entenien res del que hi deia. “On diu que es casen? A l’institut? Jovent…” Deu anys que xalaves enredant-me quan em deies que et casaries amb un vestit de color daurat, i que te’l faries tu, i jo patia perquè no fos veritat fins al punt que dies abans hi somniava.

Deu anys que tornàvem a dormir, per una nit, cadascú a casa seva i a esperar que arribessin les sis de la tarda d’aquell calorós dissabte dos de juliol amb ànsia i neguit. Deu anys que entrava al claustre, de la mà del Josep, mentre la mame, la Pili, la Magda, ploraven recordant un pape absent i tan present a la vegada. Deu anys que quan ens van portar les aliances vam riure dels anells de broma que hi havia a la panereta que portava la Laura, tan petita, llavors.

Deu anys que vam fer parada al cementiri de Vandellòs a portar unes flors per a l’avi Cisco, t’estimo, avi, vas dir. Deu anys que vam saludar tothom, taula per taula, xalant i rient i tornant a passar i no sopar, que avui és igual i no em passa res amb aquest nus a la gola. I deu anys que vam ballar fins que va sortir el sol, amb un esquinç al turmell que em vaig emportar de regal al viatge de noces, a aquella Síria que ja només existeix a les fotos.

Deu anys, amor. Deu anys sobre deu anys més. I deu més encara. Que no pari, el vals.