El Dia

Estàndard

discapacitat

 

El 29 de juny commemorem que el Macià és el nen fan de la Festa Major de Sant Pere. Ho celebrem amb una samarreta dels Gegants, o dels Nanos, o de la Mulassa, que han precedit altres samarretes temàtiques al llarg de la setmana. Anem a la plaça del Mercadal, a veure les ballades de lluïment, i arribant a tal i quina hora a dinar a ca la padrina, o ara que es fa més gran al restaurant. Al matí o a la tarda cau una bossa de ruedes del Laurie, o un gelat, mentre espera el pare que baixa carrer Monterols avall fent ballar el Carrasclet.

L’11 de setembre ens posem de gala amb el Macià fent d’independentista precoç. Al matí anem a la plaça del Baluard, amb els de l’Esquerra, a posar flors per als que van caure lluitant per les llibertats personals i col·lectives. Surt a totes les fotos que ens hem fet cada any, mentre els adults cantem Els Segadors; primera fila. Després de dinar, ho hem celebrat en diferents formats. Abans, amb el Bou a la manifestació de Reus; d’altres, a la manifestació de Barcelona, a la Via per la Independència o a la V.

El 22 d’agost no ens estem per punyetes i celebrem que el Macià és al món. Aquí no hi ha matisos, ni res de res. Anem al tros al migdia a preparar la festa per a totes les persones que l’estimem i que estima. Els avis, tiets i tietes, una cosinada de por, amics i amigues; enguany som trenta-un! Banderoles, entrepans, triangles de nocilla. Després de bufar les espelmes de la il·lusió, li fem un regal que mai podrà arribar a la sola de la sabata del regal que ens va fer ell en néixer.

I el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, festegem que el Macià és mestre. El petit savi que ens ensenya cada dia que amb la seva discapacitat és, per damunt de tot, un nen feliç. I constant. I que això no li impedeix ser un fanàtic de la Festa Major, un independentista de soca-rel, una criatura dolcíssima, un timbaler en construcció, un lector lent però àvid. Que ha capgirat l’ordre de les coses i que no és el fill que aprèn dels pares sinó els pares que aprenen del fill.

Anuncis

Una poma i tres préssecs

Estàndard

préssecsUn cap de setmana llarg vam anar a un alberg, tota la família. Tots quatre. Vam xalar, ens ho vam passar molt bé, i vam estar ben atesos. Repetirem, n’estem segurs. Al Macià li va encantar això de tenir el menjar preparat en aquestes safates immenses i poder-se’n posar la quantitat desitjada. Patata i pèsols, tall rodó. I postres. Pomes, peres, algun  plàtan massa verd, préssecs, iogurts. Per triar i remenar. El Macià va voler triar una poma; la resta vam agafar un préssec.El recompte era clar: hi havia una poma i tres préssecs.

A mig sopar, el Macià, solemne, para de pescar els pèsols rebels amb la forquilla i ens diu: “Mira, tots menys vosaltres tres hem triat una poma!”. Aixequem les celles, parem de menjar, ens mirem divertidament i arronsem les espatlles. I li expliquem que en part té raó, però que la seva perspectiva és esbiaixada, que la perspectiva que més s’ajusta a la realitat és que tots hem triat un préssec menys ell que, de gust, ha agafat una poma. Ho va entendre perfectament, ah, vale!, va continuar menjant-se els pèsols i la carn, i després li vam pelar la poma, la hi vam trossejar i se la va menjar més content que unes castanyoles.

Ahir una gran part del país vam menjar préssecs, de postres. Dolcets, sucosos, alguns de grocs, d’aquells que tenen poc suc però que són com una mossegada de mel; alguns de vermells, més tovets, que els mossegues mentre se’t regala canell avall una gota de fada. De pell peluda, obligats de pelar-los, de treballar-los, provocants d’algunes al·lèrgies. Una altra, prou més petita, va triar les pomes. N’hi ha de reinetes, de bicolores… I ja sabem tots que per a la descomposició, almenys per a la de panxa, són un gran remei. També té aquella reminiscència antiga de l’olor a la roba blanca de la calaixera d’abans. Però a la taula, de la varietat que siguin, ahir hi havia tres préssecs i una poma. Que cadascú es mengi el que vulgui, però hi havia tres préssecs i una poma.

 

 

No us hi dediqueu

Estàndard

nevera buida

 

Aquesta tarda hem anat al cementiri. Avui, el pape hauria fet 81 anys, i hem anat a portar-li flors, a passar la baieta pel vidre, a reunir-nos tots amb ell, a ensenyar a dir “adéu, padrí” a una llosa de marbre. El pape, pobre, sempre ens deia que no ens poséssim en política: va ser un producte-tipus de cal floridopensil, i va ser un producte-tipus de la repressió cap al seu pare, el padrí Anton, roig de cap per dintre i per fora.

Doncs resulta que no li hem acabat de fer cas, a la seva màxima. Resulta que després d’un temps llarg d’exili, arriba un moment que la política no és que la vulguis fer, sinó que te la fas a sobre, per dir-ho col·loquialment. I te la fas gràcies, potser, a aquest temps d’exili. Aquest temps que t’ha permès reflexionar sobre tu mateixa, sobre el teu entorn, sobre la teva vida. Que t’ha permès veure que la batalla que realment es lliura, aquesta sí, cada dia, és la batalla quotidiana, de la qual et reconeixes plenament capitana general. I que precisament per a aquesta batalla quotidiana és que decideixes, de bracet del mariscal en cap, posar-te també l’uniforme d’infanteria, perquè es mereixen que intentis donar el millor de tu.

I les conseqüències, només d’uns quants dies, són terribles, perquè això passava mentre la vida continua i vas a treballar, portes els nens al Casal d’Estiu, vas a visites del metge, fins i tot planifiques unes vacances. Les baixes mèdiques es calculen amb una pansa que sembla infinita i una torçada de peu, aix, quin mal; la gola també es fa notar. Els problemes d’intendència han provocat tenir una nevera pròpia d’un pis d’estudiants (sense carmanyoles del diumenge), ni una trista peça de fruita per postres i una pila de roba per planxar… que és igual. Implica que els peus necessiten xapa i pintura de manera urgent i sense més dilació, perquè les ungles ja ploren de llàstima que es fan. I implica que quan el Macià et veu per la tele amb un tall en el qual t’has encallat, et mira emocionat i et diu: “Que bé, mama!”.

Una empresa d’èxit

Estàndard

amb b de beneficis

 

A les 9 ja ha agafat el tren amb el seu soci: tenen reunions importants a Barcelona, a diversos llocs i amb diversos professionals,  i encara un negoci mal tancat que s’ha d’acabar de gestionar; un contratemps havia impedit que s’acabés la negociació amb èxit i que s’hagués de dilatar l’última decisió quinze dies més. Cap problema, hi estan més que preparats.

Les seves habilitats comunicatives havien aconseguit canviar agendes impossibles per fer-les encaixar amb la seva i, així, optimitzar recursos de cara a l’empresa: perfecte. Abans de sortir, tots dos socis havien preparat la documentació amb cura i durant el trajecte en tren la revisarien amb detall. Així ha sigut: no s’han deixat ni una coma. Malgrat tot, el soci ha tingut moments de debilitat i de decaïment durant el viatge, però ella se n’ha sortit airosa amb unes bones dosis de motivació i d’intel·ligència emocional.

Primera trobada, primera encaixada de mans. El reputat professional amb qui s’han trobat dominava molt la matèria en la teoria, però no controlava prou la pràctica, i es notava, però ells s’han abstingut de fer-ho avinent. Els ha felicitat, perquè tot i la incertesa immensa en la qual s’ha mogut l’empresa dels seus inicis se n’han sabut sortit amb èxit, amb un èxit rotund. Els ha fet confiança i s’han acomiadat amb una nova encaixada de mans. Poc afectuosa però sí molt efectiva. Segona trobada, segona encaixada de mans. I en aquesta s’ha d’anar a la directa, sense preàmbuls, perquè és la victòria a l’agenda impossible guanyada amb constància. Noves felicitacions, i nous consells. La professional creu cegament en el capital humà de l’empresa i ha aportat quatre pinzellades de les novetats en el sector, així com els ha convidat a fer networking amb ens semblants. De fet, la professional s’ha predisposat com a facilitadora d’aquest networking: ella té contactes valuosos, i li interessa compartir-los. El comiat, en aquest cas, han sigut dos petons a la porta de l’ascensor al qual els ha acompanyat, com a gest de deferència. Falta tancar la gestió: s’han  trobat amb el responsable i després d’haver fet un DAFO de la situació present, acorden de trucar-se al cap de tres setmanes per acabar de posar fil a l’agulla.

Han tancat  la jornada amb un dinar de socis, valorant pros i contres i posant al corrent de totes les novetats la resta dels inversos de l’empresa: bé tenen dret a ser informats amb rigor dels ingents progressos del seu projecte. I aquestes opinions tan satisfactòries no són menors, perquè precisament provenen dels dos headhunters que els van introduir en el sector i que els van indicar quines línies havien de traçar com a empresa. Han tornat en tren, acabant de repassar la documentació de cara a properes escomeses, amb la satisfacció d’estar fent bé les coses i d’una perspectiva de creixement incert però apassionant.

Mare i fill han agafat el tren a les 9 del matí: visites a metges perquè el fill té una malaltia minoritària i tot sovint visiten l’Hospital. Avui han decidit anar en tren, i han preparat contes, retoladors, quadernets per resseguir, cartes, per distreure’s durant el viatge. Sort que han pogut canviar una hora d’una doctora, perquè, si no, haurien hagut de tornar el dia següent, sabent que tornaran sí o sí al cap de quinze dies a una altra metgessa i que, a més, no li han pogut fer una operació lleu per culpa d’una otitis inoportuna. El viatge es fa llarg, però se saben distreure l’una a l’altre.

Amb els dos metges hi ha una relació de fa anys: van ser qui van determinar el diagnòstic, ara ja fa cinc anys. El primer se sorprèn dels enormes progressos del fill, i veu que està en unes condicions excepcionals malgrat la malaltia. Amb l’altra doctora passa si fa o no fa el mateix, i això que la pobra els ha visitat amb una sabata i una espardenya perquè avui no tenia visites, però la constància a vegades té premi. No hi ha noves investigacions que conegui, o sigui que estan més o menys igual, però els diu que estan engegant un  projecte multidisciplinar des del departament per a malalties com la seva: al·leluia! Després, aprofiten per reprogramar aquella operació no produïda: d’aquí tres setmanes ja en parlarem, i queden entesos amb el doctor.

Amb tants metges, tants passadissos i tants ascensors s’ha fet tard: s’han de quedar a dinar al restaurant de l’Hospital. El fill treu faves d’olla: li encantat perquè no cal ni que et portin la carta a la taula, ja està tot llest. L’imperi de l’enciam iceberg i de les patates fregides congelades és un malson per a l’una i una delícia per a l’altre. Mengen i parlen per telèfon amb el pare i amb els avis, que tenen l’altre fill a casa, i vinga, rapidet, que així podrem agafar el tren de dos quarts de quatre. Repassen un examen per demà: vivípars, cicle de l’aigua, éssers vius…

L’empresa té beneficis, però no cotitza a la borsa.

 

 

Un nou dia que comença

Estàndard

nou dia

 

Encara no me’n sé avenir; no m’ho crec; no hi dono crèdit. Potser també hi ajuda el fet que he dormit molt malament les poques hores que he dormit, encara amb l’emoció a flor de pell i intentant donar carta de veritat a allò viscut poques hores enrere, res, un  parell o tres de carrers més avall. Però sí, Ester, assumeix el fet: ERC ha passat a ser la primera força, i ja no calen fotos en blanc i negre del president Macià d’un balcó estant o dalt d’un cotxe lluent per recordar-ho.

I no te’n saps avenir perquè coneixes de primeríssima mà què ha significat arribar fins aquí. Per a tu, per a la teva família, per als teus amics, per als teus adversaris. Perquè no hi ha cap pa que no valgui una coca, però això implica socarrimar-se els dits de posar tanta coca al forn, de contracturar-se l’esperit després d’amassar durant temps i temps. És donar valor a la teva aportació, per petita que hagi sigut, en els àmbits en què t’ha tocat, algunes vegades si us plau per força, en aquest maremàgnum que pot arribar a ser la política. A la teva aportació, i a la teva altra, mariscal en cap, sempre atent. I a la del de més enllà, i a la del de més ençà. I a la dels que ja no hi són per voluntat pròpia o per voluntat aliena. És moltes hores havent parlat amb molta gent, haver fet moltes trucades, haver escrit molts articles, haver corregit molts textos; és haver fet molts quilòmetres, és haver conegut persones meravelloses i persones no tant, o no gens; és haver aguantat moltes carades i moltes nits en vetlla, amb el cor en un puny del que has sentit que t’han dit. Però també és haver crescut en un criteri, en un plaer immens per conèixer i per compartir opinions i sabers.

Sobretot és tornar a començar, sempre. Perquè cada dia surt el sol, i cal tornar a aixecar-se i passar per una dutxa massa poc reparadora. És tornar a maquillar-se i vestir-se, perquè toca anar a treballar tant sí com sí. És dir bon dia als nens perquè s’aixequin dolçament primer i amb algun va, espavil! després. I amb un petó, acomiadar i desitjar que et vagi molt bé el dia, amor meu. Perquè aquest, sí, és un nou dia que comença.

Javier, 24-03-2010

Estàndard

javier

69951_a

Abans es portaven molt els nomoblidis, aquelles polseres amb una placa en què hi havia gravats els noms dels teus fills i filles. Ara potser també es porten, però no tant, em sembla. O, almenys, vull que m’ho sembli. També sovintegen els frontals de les cabines dels camions: Cristina, Carla, Alex. Així el que està en ruta potser no se’n recorda, però els que se’l troben de cara pensen calla, que aquest fa dies que no veu la canalla. Per al cotxe, a la guantera, van tenir un cert èxit el “pare, no corris”, amb les fotos de carnet de xiquets i xiquetes demanant al seu progenitor que vetllés pel seu esdevenir tenint la delicadesa de no tenir un accident per l’autopista. A casa en vam tenir un d’aquests, però no hi cabíem tots. I sort que la mame sortia amb un de nosaltres als braços, però es veu que no va ser possible trobar un “papá, no corras” de talla XXL, per a famílies nombroses dignes d’un lloc d’honor.

Els reis del màrqueting es van inventar, i s’inventen, una sèrie de gàdgets per fer-te avinent una vegada i una altra que tens canalla. L’altre dia, al parc, vaig veure que una noia portava amb lletra refistolada i amb ornaments parabarrocs els noms dels seus fills tatuats als canells. Javier, 24-03-2010, a l’un; Andrea, 05-05-2012, a l’altre. Jo em vaig mirar els meus canells, immediatament, i vaig arribar a la conclusió que potser és l’única part del cos que no porten tatuada la meva maternitat, perquè la resta del cos ha notat amb escreix l’embat del fenomen: la panxa, els pits, els malucs (ui, els malucs!), el cabell, la pell, el cul, les potes de gall… I si ho extrapolem a la resta de la vida, doncs encara més: ha canviat els nostres horaris, les nostres preocupacions, els nostres moments d’oci, els nostres espais, la nostra relació amb els amics, els amics mateix, el saldo del compte corrent, la contrasenya de l’ordinador, la tolerància pel desordre, el rebost i la nevera, les habilitats, les debilitats. Tot, ho ha canviat tot. I un espai verge, com els canells, encara sembla que pot ser temptat per un tatuatge. He decidit posar-m’hi una calcomania, a veure si serveix.

Orelletes i menjarblanc

Estàndard

orelletes1

A casa, per setmana santa, sempre s’han fet orelletes (llegiu “aurelletes”, si us plau). Orelletes i menjarblanc, que és bo menjat una mossegada d’una i una cullerada de l’altre i barrejar-ho tot a la boca, fent una delícia atàvica de textures i de sabors. Ara que l’Enric no hi és, la mame aprofita les ametlles que li ha donat la M. Cinta o, si no, les compra, ves què hi farem. Però fer el menjarblanc és una feina solitària, de passar l’ametlla per l’undostrespicadoramoulinex una i altra vegada perquè quedi una llet ben fina, i de remenar i remenar perquè el menjarblanc, nena, no es pot parar de remenar que, si no, s’aferra. I si té gust d’aferrat, no val per a res.

Fer les orelletes és tota una altra cosa. És trobada i xerroteig, l’un feinejant sense parar, l’altra revellant amunt i avall fent veure que treballa però ajudant només a caure, l’altra portant la canalla perquè no els he pogut deixar amb ningú, nens! abaixeu la tele, carai! Ja fa algun any que la mame no té prou força per amassar la pasta de les orelletes, i el Josep, després de dinar, la hi amassa havent fet el volcà de farina, i ous, i llevat, i matafaluga i celiandre, que és el que hi dóna el gust principal. Enguany, un whatsapp anunciava que a les cinc havia acabat de treballar-la: dues hores més tard, quan la massa hagués pujat, tots a ca la mame a allisar, a fregir, a escórrer, a posar sucre. I a xerrar, a parlar d’aquell d’aquí i d’aquell d’allà, a fotre’s de l’un i de l’altre. Jo no n’he sabut mai gaire de fer anar el corró, ni la canya, que és el que va millor, nena: no pesa gens i zis-zas, zis-zas, ja la tens feta. Però també s’han de fregir, escórrer, posar-les al ribell, posar-hi el sucre, estar per la canalla, donar tema de conversa, mentre la mame no diu gaire cosa i zis-zas, zis-zas, zis-zas, i posa una mica de farina perquè no s’enganxi. Oh, doncs, encara hem fet prou via, enguany, mentre el rellotge de la cuina marca les nou del vespre. Després, amb la cassola encara calenta, marxem tots a casa amb el corresponent paquetet d’orelletes  i aquella pudor d’oli refregit enganxada a la roba i al nas.

Fer les orelletes és que em vinguin al cap els records que mai no he pogut tenir de la padrina Emília. És un trosset de vida retratada amb color sèpia, és les agulles del monyo i aquelles arracades d’or de tanca catalana. I poca cosa més, mentre sucava pa a la llet amb molt de  nescafè a la cadira de sota de la finestra.