Tocar la gaita

 

Com que al Macià li agrada molt això de la música, a casa tenim mil i un instruments, de totes les famílies: un piano, una bateria, una trompeta, una flauta, unes maraques, una pandereta, un xilòfon, un timbal nou de trinca… Que devem ser objecte de maledicció dels nostres veïns, algun moment o altre, segur. Coneixedora d’aquest desfici musical, una germana meva li va regalar d’unes vacances a Astúries una gaiteta petitona, molt mona, i al Marc li va faltar temps per saber de què estava fet el receptacle que contenia l’aire perquè la gaiteta pogués emetre el so corresponent. Encara riem ara quan vam veure que, entaforat en el saquet de feltre vermell, l’enginy que reté l’aire és… un condó!

Evidentment, cap dels dos no ens pensàvem que la gaita es pogués tocar gràcies a un condó: vam riure molt, però també vam quedar-nos com a decebuts, per dir-ho d’alguna manera. Ens imaginàvem quelcom menys prosaic, menys comú, menys mundà. L’objectiu és tocar la gaita, i la pensada és eficaç, però ens pensàvem que la cosa anava més enllà.

M’ha vingut al cap aquesta feta domèstica arrel de la revolució que s’està portant a terme en terres andaluses. Liderada per un alcalde i diputat d’IU, em sembla que la revolució ja fa estius que dura, però no havia tingut repercussió mediàtica fins ara. I la veritat, és que m’he quedat ben decebuda: per una banda, van al Mercadona, a prendre tres carros plens de productes diversos per repartir-los a persones necessitades. És clar que a mi el senyor Roig no em fa pessigolles a les plantes dels peus, però trobo que anar en aquest imperi de la marca blanca, on les persones que volem estalviar d’aquí i d’allà acudim perquè no ens fa res no gastar el producte preferit mentre tingui efectes semblants, no genera precisament moltes complicitats entre la classe mitjana, que som l’espècie en perill d’extinció en aquesta crisi.

Per altra banda, ocupen el palauet d’un aristòcrata latifundista d’aquesta Andalusia que un 1% de la població posseeix més del 50% de territori, i l’ocupació es resumeix en un bany a la piscina! Sí, és clar, l’onada de calor fa estralls, però si havia de ser aquest el final, millor esperar-nos al setembre, que potser ja començarà a fer més fresca i no quedaran unes imatges tan galdoses dels sans-culottes andalusos en remull.

En definitiva, que m’he quedat decebuda, perquè m’he adonat que això de ser revolucionari és equiparable, bàsicament, a tocar la gaita, i para de comptar. I tocar la gaita, ho tinc demostrat empíricament, s’arregla amb una mica de profilaxi.

Morir-nos per damunt de les nostres possibilitats

Sempre m’ha admirat alguna manera científica de combatre grans desgràcies, grans problemes que, lluny de posar un remei que prové de les antípodes de l’assumpte per resoldre, vencen aquestes adversitats aplicant el problema mateix.

M’explico: trobo impressionant, per exemple, tot el tema de les vacunes. Per a una persona tant de lletres, com jo, l’únic que puc arribar a capir d’una manera clara és l’etimologia del mot (vacuna prové de vacca “vaca”, ja que es va descobrir que les dones que munyien les vaques estaven immunitzades d’alguna malaltia el bacteri de la qual era a les mamelles dels animals); és clar que entenc el procés, però trobo admirable que s’hagi pogut arribar a la conclusió del mètode de les vacunes, que tant de bé ha fet a la salut pública mundial (almenys, d’una part). Ja sabem tots i totes com funciona: la millor manera de combatre algunes malalties és, precisament, fer-ne un xupito per tal que el cos prepari el batalló de defenses que l’hauria de vèncer en cas d’infecció seriosa. És el mateix sistema dels grans incendis: un antídot vàlid per a aquestes grans desgràcies, entre d’altres, és enviar foc al foc. No ho trobeu al·lucinant? Jo sí.

Ara sembla que els gurús que ens governen han trobat part de cura a aquest cataclisme que es diu “haver viscut per damunt de les nostres possibilitats”: la solució que esgrimeixen segueix la mateixa lògica que he exposat anteriorment. Ara la manera de resoldre aquest bacteri que ha creat aquesta pandèmia que es diu “classe mitjana” és morir-nos per damunt de les nostres possibilitats.  Sí, sí, ho heu llegit bé: o si no, a què respon el fet que els serveis funeraris hagin passat a ser a la ràtio de l’IVA dels productes de luxe?

I és que què ens hem pensat que som? Que, a més de viure pagant una hipoteca tota la vida per a un pis en el qual hi vivim, tenim l’acudit de morir-nos? Fort, que dirien a casa meva. Apunteu-vos bé, noves generacions, la llista de malifetes, perquè no torneu a caure en el mateix problema en què hem caigut les generacions anteriors: comprar-vos un pis per viure a un preu astronòmic perquè no hi havia altre remei; abusar del sistema públic anant al metge del seguro, portant la canalla a l’escola pública i, de tant en tant, ser usuari del transport públic; anar de vacances allà on l’estratosfera ens espera: el Solsonès, l’Empordà, alguna vall navarresa i, ai las, agafar un avió de vol barat per anar a Sardenya. Si és que això no es pot aguantar! Tan fàcil que hauria sigut cometre un frau fiscal i acollir-nos a una amnistia, i si te he visto no me acuerdo, que diuen per alguna banda.

Recordeu, doncs, la recepta: la millor manera de deixar de viure per damunt de les nostres possibilitats és morir-nos-hi. Cal comprovar-ne, encara l’eficàcia; això sí, és d’una coherència total!

L’estenedoret sagrat

A casa tenim un estenedoret d’aquests d’interior molt pràctic que, enlloc d’allargar-se horitzontalment, és més alt que ample i, a més, té unes rodetes que el fan la birgueria de la comoditat. Com que el Macià encara està amb la ressaca de la Festa Major (de fet, li dura 365 dies a l’any; 366 en els anys de traspàs), l’altre dia el feia anar, ple de roba, amunt i avall del passadís emulant que era Sant Pere el dia de la professó. No en tenim prou, doncs, amb els gegants de goma, el joc de memòria, el trencaclosques i tots els gàdgets per inventar de la Festa Major: ell fins i tot vol portar el Pere, que n’hi diu, sota pal·li!

A mi em va fer molta gràcia, perquè trobo que la seva capacitat d’enginy en matèria festiva no té límits (Palomar, tranquil, que ja tens un fan en les novíssimes generacions!). Malgrat tot, quan vaig veure que l’alcalde, en roda de premsa solemne, deia que la mateixa Festa Major era sagrada, vaig pensar que si a més, a casa, emulàvem amb un trist estenedor allò més consagrat del que diuen que és sagrat, les represàlies, celestials i terrenals, podien ser terribles. Veig, però, que passen els dies i que aquestes no arriben.

Això tan reconsagrat ho va dir l’alcalde arrel de les Completes més solemnes de la meva història: la xiulada va ser massiva; la manifestació d’alguns grups festius, notòria; la violència, com sempre, fora de lloc. Però obviaré els quatre violents, perquè si no el llegir ens faria perdre l’escriure. Tal com estan les coses i els comptes corrents de la majoria de persones, era previsible una reacció popular com la que hi va haver a la plaça del Mercadal, sigui qui sigui que hi hagi en el Palau Consistorial, i que aquesta reacció es donés en un dels espais més populars de la vida ciutadana: la Festa Major. Si us voleu documentar més, aneu a La Teiera i feu un cop d’ull a altres esdeveniments d’allò més sonats que hi ha hagut per Sant Pere. És una llàstima que la interpretació oficial es limiti als violents que he obviat anteriorment i a pensar que només es volen subvencions, però ja diu el refranyer que si el ruc no vol beure, ja pots xiular.

Posats a frivolitzar, hi ha dues coses a les quals em sap greu no haver-hi esmerçat l’atenció que es mereixien. En primer lloc, a veure els guardadors de la Tronada que enguany sortien amb la tornada de Completes: a Reus tenim una mena de congregació estrictament masculina d’accés limitat, almenys en la quantitat, que, lluny de ser objecte de fascinació per a novel·lots d’estiu, beure’s la sang vessada d’una verge o ser custodis d’una nissaga de reis bíblics, es dediquen a fer poemes de la Tronada, a menjar truita amb patates al campanar i a portar la vara de la Tronada de Completes, com si la paguessin ells. En segon lloc, no hi va haver manera d’esbrinar qui era aquell pijo de camisa de color granat que va ser al bell mig del balcó durant tot el vespre que semblava un davidbisbal qualsevol. Potser era de la secreta.

Per si de cas, jo encara espero una multa, un avís o alguna acció penalitzadora per haver fet anar l’estenedoret com si fos el reliquiari sagrat. Que entre autoritats, capellans i policies els de Dames i Vells es queden curts. Jo, d’aquests, m’ho crec tot…

Com la canalla

Uf!!! S’acaba un cap de setmana intens: els vespres i nits tant de divendres com de dissabte me’ls he passat cuinant i servint raccions de bou i arròs a la fira Reus Viu el Vi; diumenge al matí hem anat al tros a fer i menjar-nos un arròs amb conill per a quinze persones, per celebrar l’aniversari rodó de la meva sogra; un arròs que, d’altra banda, he fet amb els ingredients comprats el dissabte al matí, cuita-corrents, perquè també havia de fer el pastís de xocolata amb maduixes que havia de coronar la vetllada campestre.Ep, i això sense comptar que vam haver de fer una escapada obligada a la plaça del Mercadal a veure els gegants el dissabte a la tarda, i sort! El Macià, destrossat, ha caigut rodó baixant del tros i no hem pogut anar a veure la professó de Corpus, a donar la mà als Nanos, a admirar els indis i, el millor dels millors, a veure les nenes vestides de primera comunió.

Malgrat tots aquests estímuls, encara estic impressionada per un fet que vaig veure el divendres al vespre. La fira Reus Viu el Vi, en dues edicions anteriors, havia tingut un tancat que organitzava el Mas Pintat, el centre de suport a la infància i les famílies de Reus. D’aquesta manera, les famílies amb canalla petita podien anar a fer un tomb tranquils degustant aquest blanc sequet, un negre vellutat o una mica de coca amb recapte i, és clar, un platet de bou i arròs. Era, crec, un tret distintiu de la fira, un servei paral·lel que contribuïa a fer més confortable, durant una estona, la visita als estands sense haver de patir pel benestar de la criatura. Aquesta es passava l’estona jugant, pintant, explorant i, si plorava gaire, les monitores, atentes, et trucaven al mòbil i et bevies el vi que et quedava a la copa d’una glopada i marxaves corrent a buscar-lo, perquè no volies que et donessin el premi a la mare més negligent de la temporada.

Enguany aquest servei no hi ha sigut: la fira Reus Viu el Vi ja no ha estat amiga de les famílies amb fills petits; el motiu aparent, ja el podem cridar tots i totes a l’uníson: “no hi ha pressupost!”, gran excusa per a una voluntat política completament inexistent. Malgrat tot, el divendres al vespre, aprofitant que encara s’hi podia respirar, vaig fer un tomet per la Fira i, envoltant uns para-sols i unes bótes/taula una mica apartats de la resta, vaig veure-hi un tancat. Ep, no deu ser pas el de la canalla? Però no hi havia cap monitora, ni cap joguina, ni tauletes minúscules, ni pots amb plastidecor sense punta. La resposta a la incògnita em va arribar després: era el tancat per a les autoritats!

Com que em vull negar a pensar que era perquè no es volien barrejar amb la resta de la gent, ni perquè no volien haver de saludar els expositors, ni volien esperar-se cinc minuts perquè l’arròs no acabava de coure’s i encara se li notava el granet, he pensat que el tancat en qüestió potser feia la mateixa funció que el del Mas Pintat; he pensat que potser hi era perquè no s’escapessin.

Patrimoni a preu de saldo: “me lo quitan de las manos!”

La Casa Navàs a partir d’ara lluirà una nova façana: els propietaris, amb el vistiplau de les autoritats municipals, han decidit instal·lar, malgrat l’impacte paisatgístic, unes plaques solars al sostre per autogestionar-se l’energia elèctrica. D’aquesta manera, i amb el patrocini d’una important empresa elèctrica, es podrà acabar de restaurar el campanaret que coronava aquesta joia modernista.

Una important empresa multinacional de panells publicitaris amb llums led arriba a un acord per tal d’ubicar un contínuum de pantalles enfront de les muralles romanes de Tarragona. Les parets ciclòpies, que han vist segles i segles d’història, a partir d’ara estaran enlluernades dia i nit per anuncis de la Coca-Cola, de Galerías del Tresillo i de Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones. Amb aquesta entesa es pretén finançar les jornades Tàrraco Viva.

Les retallades arriben a la restauració dels béns mobles més preuats del patrimoni català. Durant el procés de restauració del Pantocràtor de Sant Climent de Taüll, una de les joies del romànic pirinenc, un error d’una restauradora s’ha hagut d’esmenar amb Típp-ex, de tal manera que ara sembla que Jesús Nostro Senyor tingui un tou de caspa en una metxa de cabell.

L’únic testimoni de tot el país de gralles que va sobreviure als anys d’hostilitat més enllà dels castells, les gralles dels Gegants de Reus, se substituirà durant la Festa Major de 2012 per una banda de música que tant tocarà per als Gegants, per als Cavallets, per als Cercolets o per al Drac de Reus. D’aquesta manera, el ball de la cadeneta dels Nanos o el valset dels Gegants el podran substituir composicions més lluïdes com l’Amparito Roca o Paquito el Chocolatero.

Evidentment, els tres primers casos són ficticis. L’últim, amb una mica de salsa, no, però com que es tracta d’això tan estrident de la gralla i tan populatxero com la Festa Major, ens és igual. Tanmateix, tot és patrimoni, i tot requereix, com a mínim, el respecte i la protecció que li correspon. El dia 29 de juny al matí, no sentirem les gralles que acompanyen els gegants, ni els Cercolets, ni els Nanos, malgrat que sigui un dels elements pels quals es va declarar que Sant Pere era una Festa Patrimonial d’Interès Nacional. Jo, per si de cas, quan vagi al Museu Nacional d’Art de Catalunya, em miraré el Pantocràtor amb tota l’atenció del món.

Sociologia exprés dels erratevé

Recordo que fa temps, quan una germana meva estava a punt de casar-se, es va trobar una senyora de reusdetotalavida, la qual li va preguntar com es deia l’afortunat que seria el seu marit. Ma germana, innocentota ella, li va respondre amb un somriure d’orella a orella d’enamorada perduda: “Jordi!”. “No”, la va corregir la senyora erratevé, “em refereixo al cognom, a la família”. Ja podeu comprendre que la resposta va fulminar l’estupenda reusencadetotalavida, atès que en el llinatge no hi havia ni un àpex de pedigrí.

Aquesta escena, costumista de mena, m’ha vingut a la memòria després de veure la iniciativa de dues xiques de Reus que han tirat pel dret a l’hora d’explotar comercialment el concepte de “reus de tota la vida”, i han optat per exprémer la variant dialectal. Fet amb gràcia, doncs, “xiquet”, “a vere”, “moixó”, “ferrada” o “dillums”, i d’altres trets lingüístics, passen a ser el motiu principal de les samarretes que han dissenyat. Avui en parlàvem fent sobretaula a ca la mame, en un d’aquests dinars en què t’asseus a les tres i t’aixeques a les sis, i perquè hi ha una cuina amb piles de plats de pel·lícula, no pas perquè faltin temes per fer d’esmolet. Xerràvem, doncs, de l’evolució d’aquest concepte, i al final entre uns i altres m’han convençut que el concepte “reusdetotalavida” depassa el que feia referència a la senyora de l’episodi (real i ben real) que us he narrat anteriorment. La classe de sociologia exprés es resumia en el fet que ara, al 2012, en què els orígens de les persones són tan diversos, el “reusdetotalavida” havia abandonat aquest to classista i es limitava a la gent que ha nascut a Reus, que viu a Reus i que exerceix de reusenc o de reusenca.

Entesos, doncs. Per sort o per desgràcia, s’ha democratitzat aquesta noció i ja no es limita a aquest entorn melindrós i quasi noucentista. Ja no cal ser un o una de la dotzena de cognoms de genealogia demostrada, ni ser director/president/gerent d’una corporació insígnia de l’economia o de la societat civil reusenca, ni ser un dels dotze apòstols que mengen truita amb patates al campanar abans de voler encendre la tronada el dia de Completes, ni trobar-se al Soler Pont (al “sulipont”, també podria sortir a la samarreta) per berenar una tassa de xocolata desfeta. No: ara, et compres una samarreta i avall que fa baixada. Fins i tot, si poses “RTV” al Google imatges, et surt el logo de Radiotelevisión de Veracruz. Res no és el que era (sospir).

Llàstima: tant que vam riure, una nit calorosa d’alcohol, pensant que podríem fer un col·leccionable amb calcomanies d’aquest personal erratevé. Encara crec que hauria triomfat més que les samarretes…

14A: la República tenia rostre de dona

Com totes les fites històriques, el 14 d’abril té la seva llista de noms i cognoms que omplen els llibres d’història i el nostre imaginari. Francesc Macià, Lluís Companys, Jaume Aiguader, Evarist Fàbregas en el cas reusenc… Algú té la benevolença (per no dir la beneficiència) de recordar-se d’alguna dona, com la Dolors Bargalló, però ai que pocs! Avui, vull fer el meu homenatge personal a la República Catalana a través del record de la Mercè Anguera.

La senyora Anguera, com sempre la vaig anomenar des que la vaig conèixer, va morir fa poques setmanes. Era una dona discretíssima, correcta, amable, educada, instruïda. Ja molt gran, va passar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya, a la Secció Local de Reus. A casa seva, quan era joveneta, eren del Foment, i va ser fidel a allò que havia mamat a casa com la llet de pit. Una vegada, mentre preparàvem unes municipals aquest cop exitoses, m’explicava que ella, de petita, havia vist com l’Evarist Fàbregas, l’alcalde de Reus, des del balcó de l’Ajuntament provisional que llavors s’havia traslladat a l’edifici que ara és l’Institut Salvador Vilaseca, havia vist, deia, com l’Evarist Fàbregas proclamava la República Catalana, emulant gestes històriques d’altres balcons més retratats. Quan m’ho va acabar d’explicar, em va preguntar si jo me’n recordava: quasi que la vaig abraçar d’ingenuïtat i esperança alhora.

En un altra ocasió em va explicar, entre moltes altres coses, que havia servit com a ajudant d’infermeria a l’hospital de guerra que es va instal·lar a l’Institut Pere Mata, on hi acudien tants i tants ferits a la batalla de l’Ebre. Aquesta va ser una de les moltes experiències que ens va contar, a mi i a la Patrícia Fernàndez –una gran periodista i millor companya-, però penosament no ens va deixar registrar com ens narrava aquests relats d’il·lusió i de bombes repartits al cinquanta per cent. S’hi va oposar amb vehemència: això, a qui li podia interessar? A qui li importava? Un testimoni que es va escapar davant dels nostres ulls, com un d’aquells globus que s’escola de la mà tendra d’una criatura.

El meu record, doncs, és per a totes les senyores Anguera que també van fer possible que la República fos una realitat. Per a totes les dones, les nostres padrines i àvies, que, sense pena ni glòria, van ajudar a donar glòria a un nou imaginari social i col·lectiu que es va morir de pena aixafat sota unes botes militars.

Pere Anguera: vet aquí un mestre

Ahir al vespre vaig anar a veure el documental en homenatge a Pere Anguera al Teatre Bartrina. Vaig arribar tard: haver-se de buscar la vida provoca que hagis de fer coses en hores intempestives; però vaig arribar. En tenia moltes ganes, de veure aquest documental. I a fe de déu que el producte va satisfer amb escreix les meves expectatives.

He de reconèixer que la figura del Pere Anguera mai no l’havia calibrat en la dimensió que li correspon, tan intel·lectualment com civil. No se m’havia fet mai una persona simpàtica; el veia inaccessible, distant, llunyà, remot fins i tot. I aquesta primera impressió va marcar la percepció que en vaig tenir en la seva globalitat. Una llàstima, ara me n’adono. Perquè vam tenir al davant un autèntic afamat del saber i, sobretot, un mestre vertader. Una d’aquelles persones que per damunt de conèixer, volen compartir allò que coneixen, contrastar-ho, debatre-ho, enriquir-ho. No només en les seves nombroses publicacions, sinó en la seva docència, en la seva vida civil, en la seva vida política.

I aquesta és, des del meu entendre, l’autèntica raó del coneixement: transmetre’l i compartir-lo, amb el que això suposa, especialment si ets –com en el cas del Pere Anguera- una persona que dubta que el que li expliquen tal com li expliquen és una veritat. El risc, en aquests casos, és important, però el coneixement sense receptor es queda, només, en el terreny de la mera informació, neutra, sense color. És quan la informació passa pel sedàs del criteri i per la generositat del compartir que es transforma en autèntic coneixement. En el cas del Pere Anguera, amanit amb un imprescindible rigor científic i unes voraces dots de treball imparable.

Tota la riquesa, la plenitud, que va amarar el documental i, per tant, la seva creació i la seva investigació, va tenir un contrapunt trist, fins i tot dolorós: veure aquelles lleixes de la que serà la biblioteca que portarà el seu nom tan buides, tan vacues. Ho vaig trobar una metàfora impagablement crua i certa.

És un plaer molt íntim que em permeto agrair a les persones que han fet aquest documental (en especial a la sempre temuda i admirada Natàlia Borbonès) haver-me fet tirar enrere tres o quatre passes i conèixer el perfil del Pere Anguera amb la perspectiva adequada. Ànima de càntir de no haver-ho fet abans…

Llibretes noves

El material d’oficina sempre m’ha agradat: triar el bolígraf que escriu millor, les llibretes noves per estrenar, els estoigs abans que els taqui algun retolador mal tapat… Avui, doncs, és dia de llibretes noves: començos dos cursos a la UOC, aprofitant l’oferta formativa a distància que organitza el Servei d’Ocupació de Catalunya juntament amb la nostra universitat a distància. Un m’hauria de servir per treure el rovell del meu anglès; l’altre, per entendre millor l’organització de les entitats socials, culturals i educatives.

Tant l’un com l’altre, si en surto apta, passaran a engruixir el meu currículum, força curull de cursos, seminaris, congressos, conferències… I això em fa pensar de què serveix, tot això. Diuen que estar a l’atur ha de servir per renovar i ampliar els coneixements, aprofundir en alguns camps del saber; per poder fer allò que amb una vida professional activa no podies fer. En el meu cas, i en el de tantes altres persones inquietes, treballar no significa abandonar la pròpia activitat formativa. Després d’una llicenciatura amb un bon expedient acadèmic, he esmerçat temps i diners a fer un postgrau (anant a Barcelona tres cops per setmana) i un curs d’extensió universitària per Internet. A més de fer algun curs d’idiomes i múltiples cursos i cursets sobre aptituds i actituds. I això treballant, dedicant el meu temps lliure a moltes altres coses i, els últims anys, fent de mare.

Mentrestant, surten notícies que les persones aturades qualificades aprimen els seus currículums perquè sigui més fàcil trobar feina. I això és desesperant. Ens trobem que a les persones que hem fet el que ens deien que havíem de fer (això és, formació continuada, especialització, professionalització) ens queda una cara d’idiotes integrals quan veiem que aquesta opció potser haurà de ser la que seguirem d’ara endavant. Tristíssim, tant per a les persones que hem fet aquest esforç com per a un país que té el talent, com a mínim, esbiaixat.

De tota manera, jo avui estrenaré llibretes noves. Perquè malgrat tot, sempre ens quedarà anar a Lapònia.

Tants caps, tantes Salomés

Ahir al vespre, després d’una bona estona en una reunió tan necessària com difícil, vaig arribar a casa cansada, trista, i amb ganes de veure el documental de TV3 que havia de ser el camí cap a la Terra Promesa, Monarquia o República? Abans que comencés, i com que no ens abellia de veure el viacrucis que patia l’Arsenal contra el Milan, vam posar el Canal 33, perquè el dimecres fan el Quèquicom, que a vegades em fa entendre i tot la física i la química: en el meu cas d’analfabeta declarada en això de les ciències, això ratlla el miracle. Després del programa prodigiós, vam enganxar una altra proposta de la graella televisiva que també ens plau: Òpera en texans. I continuant amb les coses més pròpies de les Sagrades Escriptures, la meravella que ens apropaven era l’òpera Salomé, de Richard Strauss, basada en la versió que va fer Òscar Wilde de la història de Salomé del Nou Testament.

Sembla que la Salomé era una princesa filla d’Herodes Filip i d’Herodies; sa mare, Herodies, es va casar més tard amb el germanastre del seu marit (suposo que difunt), Herodes Antipes; el poble va condemnar aquesta relació perquè la consideraven pecaminosa, i un dels més abrandats en la condemna, Joan Baptista, fou pres. Un bon dia (o una bona nit), la Salomé va ballar la dansa dels set vels davant del seu padrastre Herodes (l’Antipes) i aquest, captivat per la sensualitat de la noia i de la dansa, la va agraciar concedint-li el que ella volgués. La noia, es veu que influïda per la mare, va demanar el cap de Joan Baptista en una safata de plata, per tal de fer callar les veus discordants del poble: la típica i simple tàctica de “morta la cuca, mort el verí”.

Més tard, en el profètic reportatge Monarquia o República (estrictament masculí i masculinitzat, com si després de la Pasionaria ja no existissin dones republicanes en aquest tros de món. És que ni tan sols de monàrquiques!! Ep, una: la Mariàngels Alcàzar), deia que en el reportatge va sortir –perquè certament hi venia molt a tomb- aquella cançó del “Si el rei vol corona, / corona li darem. / Que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem.” Un altre coll tallat: això dóna molt de si. I per acabar-ho d’adobar, sembla que, entre la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l’emissió de l’impiu documental, ben aviat hi haurà la testa rossa i exigent de la Mònica Terribas clavada en una picota a l’entrada de l’edifici d’on es remenen les cireres.  Tanmateix, avui llegeixo estupefacta que malgrat la gran audiència que va tenir el programa, la majoria de la població es va decantar per dos programes (que no sé ni què són) que porten per títol “Con el culo al aire” i “Tú sí que vales”. També haurien pogut ser bons títols per al reportatge, però potser en aquest cas només haurien pogut fer una hagiografia del Borbó.

Total, que riu-te del Robespierre i companyia, perquè amb la meva experiència d’ahir a la nit són una colla d’amateurs. Per fer-m’ho passar una mica, avui aniré a la piscina: tinc com un doloret al darrere, al clatell, just a l’alçada de les cervicals…