Category Archives: la famiglia

Per catorzena vegada

Estàndard

catorze nens

 

Catorze vegades tieta. Amb trenta-cinc anys, costa trobar algú que pugui ser veterana en aquesta categoria i que pugui lluir amb tanta solemnitat i satisfacció aquests galons. Tot va començar un remot 10 de setembre de 1990, i ho va fer per partida doble. Ser tieta amb 12 anys no és poca cosa, i començar l’antic setè de bàsica podent lluir dos nebodets bessons era el tot de la singularitat. Ara ha fet 23 anys d’aquesta aventura, que amb els anys no ha parat de créixer i créixer i créixer. Créixer fins a catorze vegades, i créixer fins a convertir el Marc i l’Albert, aquell parell de dos  que dormien capiculats al bressol de la clínica Pons, en dos homes de cap a peus.

Vam esperar uns quants anys per conèixer la Júlia, ratolina quan va néixer i ara cames llargues d’infart. Rínxols, ulls clars, manaire… Ho tenia tot per menjar-te-la a petons, i ara negocia a l’alça l’hora de tornar a casa després de sortir amb les amigues fins a les tantissimes. Al cap de poc, el Roger desbancaria els seus germans grans en xalat, trapella i divertit, i no ho tenia fàcil, perque els altres ho multiplicaven tot per dos; ara es desviu pel Pep quan es troben dos dies a la setmana a ca la padrina. L’Oriol, escardalenc i intel·ligent, de seguida va demostrar que era enginyós quan va plasmar en un dibuix els morts que hi havia al cel: al cap i a la fi, li ho havien explicat així, no? La Laura va tenir la gentilesa de fer patir dolors de part a sa mare durant 48 hores seguides per coincidir de fer l’aniversari amb  el de sa padrina: el meu! Àgil i discreta, fa les delícies de l’Aina, que la segueix amb admiració mentre toca el clarinet i obeeix, com sempre, perquè el Macià ja ho diu que l’Aina sempre és molt bona nena, mame. La Marta i el Biel són del mateix any; l’una, que sembla nòrdica, contrasta amb el cafè amb llet fort de cafè de l’altre. La Marta és tot un caràcter, i se li endevina que farà sospirar més d’un passerell amb aquest fil d’or als cabells; i amb això del caràcter, el Biel no es queda curt, ulls tot expressió i rínxols impossibles, mentre et fa una demostració de break-dance pel mig del carrer. El 2010 va ser un any d’allò més fructífer: l’Iu encetava els nebots de la branca Guirro Llauradó, i l’encetava amb matrícula d’honor: geniüt, tan rebec com divertit i espavilat; la Cèlia, per la qual sons pares patien perquè no parlava i és que es reservava per una loquacitat i una expressivitat impròpia per una nena de tres anys; i, agafa aire, l’Eudald, que mai saps per on et pot sortir i que et posa a prova cada mil·lèsima de segon, mentre estima, adora sa mare, que no la hi prenguin. El Guim, amb plomissol de pollet al cap, serà un gran amic del Pep: amb prou feines es porten un mes, i aviat correran pel passadís del pati de cals avis.

I aquesta setmana passada ens hem passat unes hores pendents del whatsapp: que si neix, que si no neix la Clara, la que fa catorze. Petitona, mans llargues, cuqueta de llum. Tot i les dificultats, la vida continua sembrant i fent créixer la llavor dels somriures.

Fins que la mort ens separi

Estàndard

parar la taula

 

Això us ho vau dir l’un a l’altre fa més de cinquanta anys, a les Irles, un poble tan petit que ja no és ni poble. I així ha sigut: no hi ha hagut altra amenaça al vostre compromís que el de la mort, tan present i tan absent a la vegada des de fa una colla de mesos. La Maria fa moltes setmanes que para la taula de l’àpat de l’eternitat, ara una forquilla, ara un tovalló, i sense ni pensar-s’ho l’Enric ja s’ha entaulat i espera, pacient, l’altra comensal. La panera, ben servida, perquè l’Enric acompanya amb pa qualsevol cosa que hi hagi per menjar. El tall. La sopa. Fins i tot, la coca de Sant Joan.

Enric, Enric Anton, papa, avi, Tonet, iaio. Tantes coses en una sola persona. Tantes coses en un sol home, en un sol home bo. Aferrat a la vida sense deixar-la escapar, com aferrat a la llança en aquella foto en blanc i negre i cantons gastats de quan feies d’Armat de Setmana Santa. Mitges amunt, sandàlies lligades, casc fermat, orgullós d’aquell càrrec. Encara estàs trencant ametlles a baix al pati de casa, perquè encara que fos assegut no podies estar ni cinc segons sense fer alguna cosa. Al tamboret, amb el martellet a la mà, i damunt d’un tronc vell com  tu, crec crec crec crec, i dóna-les a ta mare, que en faci menjablanc.

Serà una feinada fer neteja de tot el que havies arribat a guardar: ni un ni dos, sinó tres trasters plens de rampoines, ferro vell, claus ja utilitzats, les bicis derbi dels tres néts, cadires sense cul, pots d’avellanes, rajoles sobreres, tot per un si de cas que no acabava d’arribar mai més. Però treure aquestes xeringues només serà una feinada: el que serà impossible serà fer neteja de la teva empremta, volgudament indeleble, en les nostres vides. I quan, per Nadal, tota cofoia damunt de la cadira, una de les criatures que ronden per casa digui un vers del mossèn Ramon Muntanyola, em vindrà al cap quan me n’ensenyaves el llibre amb un venerable “són molt boniques aquestes poesies, eh que sí?”. I tant, molt maques, perquè no cal esgrimir la mossegada de carn d’Estellés ni la realitat de dents corcades del Ferrater.

Fins que la mort ens separi, fins que la mort ens uneixi. Ja et poses el tovalló al coll, per no tacar-te la camisa. Tu no has pogut esperar més i ara saps que aviat podràs començar el tec. Ja agafes un bocí de pa i el trenques amb les mans. Bon profit. Bona eternitat.

 

 

No estem sols

Estàndard

Image

Tres anys, sis mesos i dotze dies. Aquest és el temps que la nostra família va entrar en el món desconegut, ignot i singular de les malalties rares. Ho vam fer per la porta gran, a través del diagnòstic d’una síndrome de Kabuki, amb una prevalença tan petita que l’estadística ens va concedir el benefici de la diferència.

Tres anys, sis mesos i dotze dies. Encara recordo com la visita de rigor amb el neuropediatra, que havia de ser una de tantes de control i en la qual volíem mostrar, orgullosos, el repertori de noves habilitats que havia adquirit el Macià, es va convertir en el principi d’una llarga amistat entre nosaltres i la incògnita. Entre nosaltres i el pronòstic impossible. Entre nosaltres i l’ara caic ara m’aixeco. Entre nosaltres i la lluita silenciosa.

Tres anys, sis mesos i dotze dies que en aquella petita consulta de l’Hospital de la Vall d’Hebron em van respondre amb el concepte “esperança de vida” quan vaig preguntar per les perspectives de futur d’una criatura que encara no tenia dos anys.  I, ara, tres anys, sis mesos i dotze dies després encara em consterna més la resposta que haver de fer la pregunta.

Tres anys, sis mesos i dotze dies de molta, molta soledat. De saber que no et pots reconèixer en cap de les famílies que t’envolten, i t’estimen, i t’abracen, molt, però que no són com tu. Que totes tenen les seves coses, perquè ja se sap que qui no té un all té una ceba, però que són cebes i alls per compartir, per comprendre, per contrastar; les teves, no. Les teves són d’una altra classe, però t’esmerces perquè el sofregit que en surti sigui semblant.

Des de fa unes setmanes, però, no estem sols. Ens hem posat, per fi, en contacte amb una família de Barcelona que ens ha dit, amb el cor obert com una finestra al mar, vegem-nos. Coneguem-nos. Cresquem. Per fi: no estem sols.

La gran nevada

Estàndard

casament pape i mame

 

Feia fred, molt de fred. N’havia de fer, perquè el que és normal en un 27 de desembre és que faci fred, però ningú es podia imaginar que n’arribés a fer tant. Dos dies abans, a Barcelona havia nevat moltíssim. Tant, que es parlava de la gran nevada. Tant, que cinquanta anys després encara se’n parlava.

Casar-se un 27 de desembre, després de tant de Nadal, de tant de tió, de tant de torró i de tanta família sembla una excentricitat. Però fa cinquanta anys segurament no hi havia tanta tanta cosa; potser tanta família sí. El cas és que la núvia es va vestir a casa, és clar, i es va posar el vestit que s’havia cosit ella mateixa. Era molt destra, amb el fil i l’agulla; cinquanta anys després ho continuava sent. Era prima, amb els cabells rinxolats i amb un punt de rebel·lia. Va anar cap a l’església de bracet del seu pare i amb tota la seva comparsa al darrere; això es feia en els pobles cinquanta anys enrere. Aquell camí, curt, la va deixar gelada, perquè llavors, amb  vint-i-dos anys, ja t’ho he dit abans, era magreta de carn. L’esperava el nuvi a l’altar, amb aquella planta que tenia. Feia molta patxoca, com sempre: vestit nou, sabates enllustrades, afaitat de vertigen, camisa de sospir. Després de la cerimònia, tots els convidats cap a la fonda, i no ens encantem que ens quedarem erts, aquí fora. Al Florida, en un primer pis de Reus, el menú era ben bo: entremesos, canelons i “picama”, com deia algú. En acabat, els nuvis van anar cap a Tarragona a passar la nit de noces a l’Hostal del Sol, i la gran nevada els va fer canviar la destinació del seu viatge: no podien anar cap a Barcelona amb tren per agafar el vaixell que els havia de conduir a Mallorca, i van haver d’agafar el tren cap al sud. València, Granada, Sevilla, pujar per Madrid i altra vegada a casa, havent anat a veure, a desgrat de la núvia, dos partits de futbol. Un parell de postals començats per un macarrònic “Queridos padres”. Petons a l’arribada.

Avui, cinquanta anys després, hauríem celebrat com cal un aniversari tan rodó. Tot i tant de Nadal, tant de tió, tant de torró i tanta família hauríem organitzat un dinar sorpresa, com providencialment vam fer fa deu anys. O potser l’hauríem organitzat de comú acord amb vosaltres i hauríem dit que vinguessin els tiets, i potser algun amic, la Inés i el Fernando, l’Antòniu barber i la Marineta. Per sort, a Mallorca ja vau acabar anant-hi fa anys, perquè ara potser el pape hauria estat una mica massa atrotinat i, segurament, massa malhumorat. Alguna cosa ens hauríem empescat, perquè de tants caps pensant poc o molt sempre se’n treu alguna cosa rebona. Segurament hauria caigut un àlbum de fotos, dels grossos, que cinquanta anys de vida en comú donen per molta foto, tot i que abans no se’n feien gaires i no hi teníeu afició, que teníeu massa feina. Ho haurem de deixar en el territori immens de la imaginació.

A casa nostra la gran nevada no és aquell senyor esquiant per les rambles de Barcelona ni mapes del temps tronats amb isòbares siberianes. És descobrir-se en un ball perquè la Carambeta és bona balladora, un casament en blanc i negre, un viatge improvisat, una família d’enveja, una feinada per fer, un pare i una mare fets d’aquell amor de pocs petons però de ser-hi sempre, i una parcel·leta de  record que s’omple de sentit quan s’omple de tu.

La meva tribu

Estàndard

 

Hi ha frases lapidàries que de tant llegir-les en sobrets de sucre o de veure-les tan sovint coronant presentacions de power point acaben perdent bona part del sentit que tenen i de la bona fe que les ha inspirat, fins que, en un moment donat, la realitat t’hi envia sense remei. En el cas de la criança i de l’educació, a mi això m’ha passat amb aquell proverbi africà que afirma, sàviament, que fa falta una tribu sencera per educar un nen.  L’he vist, llegit i sentit dues-centes cinquanta mil vegades, però ara mateix, en la meva vida, pren una forma gaire tangible. Per això vull fer un agraïment a tothom que, en aquests moments en què tinc més gens propers als de la vaca suïssa que als del ximpanzè, donen un enorme cop de mà a tenir cura del Macià, del Pep i, també, de mi mateixa.

Primerament, una abraçada que ens fongui al mariscal en cap que fa que aquesta batalla quotidiana sigui més quotidiana que batalla. Perquè ja només el fet de tenir-lo sempre al costat, tot i el vaivé hormonal dels moments que vivim, és digne d’agraïment etern. I és que com diria aquell savi de les Espanyes, “si tens cuyongs” casa’t amb una Alberich… Un infinit de petons a les àvies que hi són, a vegades sense poder-hi ser: que vénen a casa a passar l’escombra; que renten la roba, l’estenen i la planxen; que et porten el pa per esmorzar; que no et castiguen ara sí ara també retraient que el nen té gana o que no cal que el tinguis al coll tot el dia, i que no utilitzen aquella amenaça pitjor que l’infern medieval de malacostumar-lo; que no compleixen els estereotips de les àvies antigues i que t’expliquen com van viure elles la criança més perquè valoris els progressos que perquè et lamentis de les seves desgràcies. Un amor oceànic per als tiets i tietes i als cosins i cosines d’aquests xiquets que prenen el Macià a dinar a casa seva, a jugar al parc, a veure una cabra, sempre perquè es distregui i paeixi amb la sal de fruites de tota la seva tendresa el recent destronament; que porten una butaca per poder donar el pit còmodament, que se’t presenten a casa per sorpresa perquè no volien perdre l’ocasió de veure com el Pep no para de créixer, que t’animen responent uns “ooooooooooooooooooooh” immensos quan els envies una foto d’aquest petit tresor pel whatsapp. Una menció especial per a la iaia que, mentre escriu a poc a poc l’epíleg de la seva vida, fa l’heroïcitat d’aixecar les celles quan veu els seus besnéts, per fer-nos entendre que els coneix i se’ls estima sense poder-los abraçar. Tones i tones d’amistat per als amics i les amigues que van ser gairebé els primers a conèixer la nova adquisició de la família i per als que encara no gosen venir, no fos cas que us enganxéssim en mal moment. Petons, petons i més petons.

La tribu, per sort, respon sempre en moments bonics però difícils; perquè cal una tribu per educar un nen, però també per cuidar una mare.

Batalló d’infanteria

Estàndard

 

Ves per on que hem incrementat en un 100% els efectius del batalló d’infanteria que donen sentit a aquesta batalla quotidiana que ens omple  tant d’alegries com de preocupacions dia rere dia. Que el Macià ja té el Pep com a amic d’aventures i, com a bon veterà que és, l’acompanya en la seva descoberta particular d’aquest món de sensacions noves, de paraules tendres i de petons de mel de romaní.

Després d’una estada llarga i feixuga per aquest món tan primari i elemental d’un part, s’inicia l’exploració conjunta per un terreny conegut i alhora ignorat encara. Comença el despertar de tots els sentits, encapçalats per aquesta olor dolça de llet que desprenen dos cossos que encara en són un de sol. I el campament base l’instal·lem en un estat bressolat entre la somnolència i l’eufòria, intentant mantenir l’equilibri impossible entre els dos germans. I, de tant en tant, apareix aquell sentiment d’estranyesa i d’enyorança del fill gran, que ja no omple totes les hores del dia.

Ens sabem forts de sentir-nos tan vulnerables, tan petits i tan diminuts; però poderosos de ser aliment l’un de l’altra, i l’altra de l’un. Poderosos de mantenir, malgrat tots els malgrats, aquest instint, aquesta animalitat, aquest reconèixer-nos mamífers i actuar en conseqüència. I ens sabem forts també de poder-ho raonar, i fer-ne bromes, i dir al Macià que el Pep se li assembla tant quan era petitet com ell, i etzibar-nos, sense pensar-s’ho ni un segon, si també porta ulleres, com ell, és clar! Que té ganes que l’anem a buscar a l’escola per poder-lo ensenyar als seus amiguets i amiguetes, perquè com li recorda de tant en tant, “sóc el teu germanet, eh, Pep; no el teu cosinet”, perquè això dels galons, en la batalla quotidiana, és una moda que es porta molt.

Toca la diana. La infanteria no es pot esperar i demana, amb delit, la seva racció de frec a frec. Mariscal en cap i capitana general no tenim altra feina i altra satisfacció que la de fer la vida fàcil a aquest petit gran batalló.

Cinc anys!!!

Estàndard

Avui fa exactament cinc anys que vaig entrar en una altra divisió. En una divisió en la qual hi entres amb un requisit previ inevitable, però, tan bon punt complert el requisit, hi entres directament, sense passa per caixa. Fa cinc anys, doncs, que vaig començar a tenir una nova vida: de fa cinc anys cap aquí, he provat noves pràctiques, he desenvolupat noves tècniques, he perfeccionat nous procediments; tots, sempre, a fi de bé.

Cinc anys que em menjo la part més lletja de la fruita, perquè la part més carnosa i saborosa se la mengi un altre; cinc anys que vaig a la metgessa sovint, i poques vegades per culpa d’una dolència pròpia; cinc anys que s’ha acabat, de manera fulminant, el sexe dolç de les migdiades, que feia començar la tarda vés a saber a quina hora; cinc anys que sóc peça d’una xarxa invisible que es dedica a l’estraperlo de roba, utensilis, idees, consells i anècdotes; cinc anys en què són poques les nits que dormo d’una tirada, sense interrupcions; cinc nits en què moltes d’aquestes nits les passo acompanyada al llit no només d’un home, sinó de dos (!!!); cinc anys que les festes han apartat els gintònics i el rom amb llimonada per ganxitos, triangles de nocilla i pastís de xocolata amb maduixes.

Cinc anys que cada dia em menjo un cucurutxo, un carquinyoli, un gelat de nata amb xocolata, un pernilet carnós; que cada dia em bec un suc de fruites tropicals, un combinat dolcet, una beguda revitalitzant per al cor. Avui, fa cinc anys, vaig ser mare.

Travessar el carrer, travessar la por

Estàndard

En tots els sectors hi ha professionals que, per un motiu o un altre, resten en el pla de la discreció; que treballen darrere de les bambalines i que el seu esforç i la seva dedicació es noten en el resultat de la feina però, sobretot, en el procés. Els professionals del Centre de Desenvolupament Infantil i Atenció Precoç (CDIAP) de Reus en són un clar exemple.

Encara recordo quan, destrossada per dintre, vaig travessar el carrer amb el nen als braços, i els vaig demanar que se’l miressin, que al meu fill li passava alguna cosa. Encara ho recordo, encara ploro recordant-ho. Llavors el CDIAP era davant de casa, a l’edifici de la Gota de la Llet, i un dia em vaig decidir a acceptar-ho tot. Travessar el carrer va ser travessar la por, enfrontar-m’hi. El primer terapeuta que va tenir va ser el Josep, el fisioterapeuta, que ens va ajudar a rodolar, a tombar-nos, a descobrir-nos davant del mirall, a agafar els objectes, a gatejar, a caminar. Ho va ensenyar al Macià i ens ho va ensenyar a nosaltres, perquè havíem d’aprendre a ensenyar amb més temps, amb més calma, amb més paciència.

Més endavant vam passar a les mans de l’Isis, deessa de les mares i de la fecunditat. El Macià l’estima, l’adora; nosaltres també. Ha estat peça clau en el procés de creixement del nostre fill, de la nostra família, de la nostra diversitat, de saber-nos singulars i, per sempre, feliços en la singularitat. Ha fet, doncs, honor al nom que van tenir a bé de posar-li; i sempre des de l’entusiasme, la professionalitat, l’alegria de veure i viure un procés imparable. La Maite, discreta, callada, atenta, fa moure el Macià, el fa dibuixar, el fa pintar, el fa bellugar per dintre i per fora; el sacseja en el més bon sentit de la paraula, per acabar-li traient tot allò que té a dintre, que ratlla la immensitat.

El CDIAP és un servei poc conegut i, segurament, poc reconegut. No sé si les retallades l’afecten o l’afectaran; espero i desitjo que no. Les mares i els pares que ens trobem a la sala d’espera som els del cor fort, els del res ens pot tombar, els que no entenem la rendició com a concepte possible. La vida es pensa que ens ha posat a prova; s’enganya, perquè no sap que nosaltres, amb l’ajuda i l’acompanyament de la tribu del CDIAP, la posem a prova a ella.

La vida continua

Estàndard

I vet aquí que serà un nen. Que ja fa setmanes que el cos em canvia, que se’m transforma i que les proves ens han dit que tot el que poden saber –que és massa poc- està correctament. Que fa molts dies que temia que fossin bessons, perquè amb aquests pits que se m’han fotut, Marc, són bessons! Però no: és un de sol. Respirem més tranquils.

Que m’he despertat moltes nits, dues hores en blanc, pensant si ens en sortirem. Jo a l’atur, i això no té pinta que s’arregli de cap de les maneres, però ara ja està fet i déu me’n guard d’un ja està fet. I d’anar preparant terrenys: Macià, que t’agradaria tenir un germanet (o una germaneta)? Sí, però l’haurem d’anar a buscar… Com que l’haurem d’anar a buscar? Al Marroc! I naltros partint-nos la caixa dels acudits del xiquet, que ara passarà a ser el gran de la casa. No, Macià, no tots els nens vénen del Marroc com l’Eudald o el Biel. Ah, vale, però jo al Marroc hi vull anar. Continuem rient.

I vet aquí que no puc menjar pernil, ni fuet, ni sushi, però me’n moro de ganes, més que abans. I que després del concert de Mishima m’hauria engullit amb tres, potser quatre, glops un gintònic perquè tenia l’adrenalina que em sortia per les orelles, però no va poder ser: ens haurem de conformar amb un Nestea i afegir-hi una mica de fantasia. I de glamour.

I veiem un aeroport per la tele, a les notícies, i el Macià ens pregunta si anirem a l’aeroport a buscar el germanet (memòria de l’arribada de l’Eudald altra vegada en mode on). No, fill, anirem a l’hospital. Ah, vale, i anirem a l’hospital i ens diran i quin voleu? Riem més, i bavegem que no podem aguantar-nos. No fill, i ho intentes explicar com pots, o com goses.

I ara tinc una panxa que aquells que no ho saben no pregunten res, perquè o estic embarassada o fa quinze dies que m’endrapo un tortell de nata per esmorzar tot per a mi sola. Un tortell, no, però una torrada de pa amb mantega (amb sal) i melmelada la trobo tan i tan bona, que no m’havia passat mai a la vida de llepar-me’n els dits. Potser una barreja de tot. I ara, per sort per a mi i per desgràcia per com m’hauré de recuperar després, ja no tinc nàusees i em trobo estupendament. Menjant pa amb mantega (amb sal) i melmelada…

I vet aquí que el nen es dirà Pep, i n’hi ha que ja em pregunten si és pel Guardiola, i jo penso que si s’han begut l’enteniment o què?

Josep, sense sant

Estàndard

Avui és sant Josep. Aquest dia, ja se sap: crema cremada, que si no la faig avui a la tarda la faré demà al matí, per tenir el cap ocupat i no pensar en les cabòries que em tenen ocupada aquesta setmana. Però avui, cabòries a banda, és dia de pensar en el pape, que naltros, a casa, ho diem amb una “e” oberta a punt de fer una abraçada.

Una absència és irreparable: aquella persona ja no hi serà, mai més, jamais, never, nunca máis. El que sí que es repara és la teva animeta, adolorida, sola, esqueixada, esguerrada, perquè el taller de reparacions de les animetes és el temps, els anys, els dies i els minuts. Tornavís, clau anglesa, dues voltes, i a córrer. I, sobretot, les vivències, les experiències, els drames i les alegries que omplen aquest temps. I quan vius una gran alegria, aquella absència encara pren una mica més de cos, i fas un somriure cap a no sé on i penses que t’hauria agradat de conèixer el Macià, pape. O d’acompanyar-me en el meu casament: el Marc sempre l’has trobat molt bon xiquet. O de…

El pape, ara, és els records que en tinc. L’olor de feina que desprenien les seves mans, unes mans dures, no excessivament grosses, fortes, després d’haver pelat una taronja. L’olor de tornem-hi que no ha estat res del seu cigaló després de la migdiada abans de portar-nos a col·legi i d’encarar la sessió de la tarda-vespre. L’olor de camisa neta, pantalons blau marí i negocis tancats que desprenia el massatge Floïd que es posava en acabat d’afaitar-se abans d’anar al mercat dels dilluns, a la Lonja. L’olor de les coses canvien quan, després d’haver tingut sis fills, no va ser fins als seus néts que  va agafar per primera vegada en braços un nadó. L’olor d’autoritat dels crits que ens foties a la taula, llimpia el plat!, seu com una persona!, que l’altre dia se’m va escapar a casa i em vaig espiar per veure’t a tu en plena acció. L’olor de la misèria dels teus primers macarrons quan ens explicaves que els havies tastat de la llauna del gos, separats amb un paperet.

Descansa en pau, pape, que el que segur que vas fer a la vida junt amb la mame va ser cansar-te: cansar-te per naltros, perquè poguéssim viure la nostra vida almenys una mica més descansats.