Author Archives: labatallaquotidiana

About labatallaquotidiana

Farta de ser soldada d'altres batalles, a partir d'ara em converteixo en capitana general de la batalla quotidiana.

Una empresa d’èxit

Estàndard

amb b de beneficis

 

A les 9 ja ha agafat el tren amb el seu soci: tenen reunions importants a Barcelona, a diversos llocs i amb diversos professionals,  i encara un negoci mal tancat que s’ha d’acabar de gestionar; un contratemps havia impedit que s’acabés la negociació amb èxit i que s’hagués de dilatar l’última decisió quinze dies més. Cap problema, hi estan més que preparats.

Les seves habilitats comunicatives havien aconseguit canviar agendes impossibles per fer-les encaixar amb la seva i, així, optimitzar recursos de cara a l’empresa: perfecte. Abans de sortir, tots dos socis havien preparat la documentació amb cura i durant el trajecte en tren la revisarien amb detall. Així ha sigut: no s’han deixat ni una coma. Malgrat tot, el soci ha tingut moments de debilitat i de decaïment durant el viatge, però ella se n’ha sortit airosa amb unes bones dosis de motivació i d’intel·ligència emocional.

Primera trobada, primera encaixada de mans. El reputat professional amb qui s’han trobat dominava molt la matèria en la teoria, però no controlava prou la pràctica, i es notava, però ells s’han abstingut de fer-ho avinent. Els ha felicitat, perquè tot i la incertesa immensa en la qual s’ha mogut l’empresa dels seus inicis se n’han sabut sortit amb èxit, amb un èxit rotund. Els ha fet confiança i s’han acomiadat amb una nova encaixada de mans. Poc afectuosa però sí molt efectiva. Segona trobada, segona encaixada de mans. I en aquesta s’ha d’anar a la directa, sense preàmbuls, perquè és la victòria a l’agenda impossible guanyada amb constància. Noves felicitacions, i nous consells. La professional creu cegament en el capital humà de l’empresa i ha aportat quatre pinzellades de les novetats en el sector, així com els ha convidat a fer networking amb ens semblants. De fet, la professional s’ha predisposat com a facilitadora d’aquest networking: ella té contactes valuosos, i li interessa compartir-los. El comiat, en aquest cas, han sigut dos petons a la porta de l’ascensor al qual els ha acompanyat, com a gest de deferència. Falta tancar la gestió: s’han  trobat amb el responsable i després d’haver fet un DAFO de la situació present, acorden de trucar-se al cap de tres setmanes per acabar de posar fil a l’agulla.

Han tancat  la jornada amb un dinar de socis, valorant pros i contres i posant al corrent de totes les novetats la resta dels inversos de l’empresa: bé tenen dret a ser informats amb rigor dels ingents progressos del seu projecte. I aquestes opinions tan satisfactòries no són menors, perquè precisament provenen dels dos headhunters que els van introduir en el sector i que els van indicar quines línies havien de traçar com a empresa. Han tornat en tren, acabant de repassar la documentació de cara a properes escomeses, amb la satisfacció d’estar fent bé les coses i d’una perspectiva de creixement incert però apassionant.

Mare i fill han agafat el tren a les 9 del matí: visites a metges perquè el fill té una malaltia minoritària i tot sovint visiten l’Hospital. Avui han decidit anar en tren, i han preparat contes, retoladors, quadernets per resseguir, cartes, per distreure’s durant el viatge. Sort que han pogut canviar una hora d’una doctora, perquè, si no, haurien hagut de tornar el dia següent, sabent que tornaran sí o sí al cap de quinze dies a una altra metgessa i que, a més, no li han pogut fer una operació lleu per culpa d’una otitis inoportuna. El viatge es fa llarg, però se saben distreure l’una a l’altre.

Amb els dos metges hi ha una relació de fa anys: van ser qui van determinar el diagnòstic, ara ja fa cinc anys. El primer se sorprèn dels enormes progressos del fill, i veu que està en unes condicions excepcionals malgrat la malaltia. Amb l’altra doctora passa si fa o no fa el mateix, i això que la pobra els ha visitat amb una sabata i una espardenya perquè avui no tenia visites, però la constància a vegades té premi. No hi ha noves investigacions que conegui, o sigui que estan més o menys igual, però els diu que estan engegant un  projecte multidisciplinar des del departament per a malalties com la seva: al·leluia! Després, aprofiten per reprogramar aquella operació no produïda: d’aquí tres setmanes ja en parlarem, i queden entesos amb el doctor.

Amb tants metges, tants passadissos i tants ascensors s’ha fet tard: s’han de quedar a dinar al restaurant de l’Hospital. El fill treu faves d’olla: li encantat perquè no cal ni que et portin la carta a la taula, ja està tot llest. L’imperi de l’enciam iceberg i de les patates fregides congelades és un malson per a l’una i una delícia per a l’altre. Mengen i parlen per telèfon amb el pare i amb els avis, que tenen l’altre fill a casa, i vinga, rapidet, que així podrem agafar el tren de dos quarts de quatre. Repassen un examen per demà: vivípars, cicle de l’aigua, éssers vius…

L’empresa té beneficis, però no cotitza a la borsa.

 

 

Un nou dia que comença

Estàndard

nou dia

 

Encara no me’n sé avenir; no m’ho crec; no hi dono crèdit. Potser també hi ajuda el fet que he dormit molt malament les poques hores que he dormit, encara amb l’emoció a flor de pell i intentant donar carta de veritat a allò viscut poques hores enrere, res, un  parell o tres de carrers més avall. Però sí, Ester, assumeix el fet: ERC ha passat a ser la primera força, i ja no calen fotos en blanc i negre del president Macià d’un balcó estant o dalt d’un cotxe lluent per recordar-ho.

I no te’n saps avenir perquè coneixes de primeríssima mà què ha significat arribar fins aquí. Per a tu, per a la teva família, per als teus amics, per als teus adversaris. Perquè no hi ha cap pa que no valgui una coca, però això implica socarrimar-se els dits de posar tanta coca al forn, de contracturar-se l’esperit després d’amassar durant temps i temps. És donar valor a la teva aportació, per petita que hagi sigut, en els àmbits en què t’ha tocat, algunes vegades si us plau per força, en aquest maremàgnum que pot arribar a ser la política. A la teva aportació, i a la teva altra, mariscal en cap, sempre atent. I a la del de més enllà, i a la del de més ençà. I a la dels que ja no hi són per voluntat pròpia o per voluntat aliena. És moltes hores havent parlat amb molta gent, haver fet moltes trucades, haver escrit molts articles, haver corregit molts textos; és haver fet molts quilòmetres, és haver conegut persones meravelloses i persones no tant, o no gens; és haver aguantat moltes carades i moltes nits en vetlla, amb el cor en un puny del que has sentit que t’han dit. Però també és haver crescut en un criteri, en un plaer immens per conèixer i per compartir opinions i sabers.

Sobretot és tornar a començar, sempre. Perquè cada dia surt el sol, i cal tornar a aixecar-se i passar per una dutxa massa poc reparadora. És tornar a maquillar-se i vestir-se, perquè toca anar a treballar tant sí com sí. És dir bon dia als nens perquè s’aixequin dolçament primer i amb algun va, espavil! després. I amb un petó, acomiadar i desitjar que et vagi molt bé el dia, amor meu. Perquè aquest, sí, és un nou dia que comença.

Javier, 24-03-2010

Estàndard

javier

69951_a

Abans es portaven molt els nomoblidis, aquelles polseres amb una placa en què hi havia gravats els noms dels teus fills i filles. Ara potser també es porten, però no tant, em sembla. O, almenys, vull que m’ho sembli. També sovintegen els frontals de les cabines dels camions: Cristina, Carla, Alex. Així el que està en ruta potser no se’n recorda, però els que se’l troben de cara pensen calla, que aquest fa dies que no veu la canalla. Per al cotxe, a la guantera, van tenir un cert èxit el “pare, no corris”, amb les fotos de carnet de xiquets i xiquetes demanant al seu progenitor que vetllés pel seu esdevenir tenint la delicadesa de no tenir un accident per l’autopista. A casa en vam tenir un d’aquests, però no hi cabíem tots. I sort que la mame sortia amb un de nosaltres als braços, però es veu que no va ser possible trobar un “papá, no corras” de talla XXL, per a famílies nombroses dignes d’un lloc d’honor.

Els reis del màrqueting es van inventar, i s’inventen, una sèrie de gàdgets per fer-te avinent una vegada i una altra que tens canalla. L’altre dia, al parc, vaig veure que una noia portava amb lletra refistolada i amb ornaments parabarrocs els noms dels seus fills tatuats als canells. Javier, 24-03-2010, a l’un; Andrea, 05-05-2012, a l’altre. Jo em vaig mirar els meus canells, immediatament, i vaig arribar a la conclusió que potser és l’única part del cos que no porten tatuada la meva maternitat, perquè la resta del cos ha notat amb escreix l’embat del fenomen: la panxa, els pits, els malucs (ui, els malucs!), el cabell, la pell, el cul, les potes de gall… I si ho extrapolem a la resta de la vida, doncs encara més: ha canviat els nostres horaris, les nostres preocupacions, els nostres moments d’oci, els nostres espais, la nostra relació amb els amics, els amics mateix, el saldo del compte corrent, la contrasenya de l’ordinador, la tolerància pel desordre, el rebost i la nevera, les habilitats, les debilitats. Tot, ho ha canviat tot. I un espai verge, com els canells, encara sembla que pot ser temptat per un tatuatge. He decidit posar-m’hi una calcomania, a veure si serveix.

Orelletes i menjarblanc

Estàndard

orelletes1

A casa, per setmana santa, sempre s’han fet orelletes (llegiu “aurelletes”, si us plau). Orelletes i menjarblanc, que és bo menjat una mossegada d’una i una cullerada de l’altre i barrejar-ho tot a la boca, fent una delícia atàvica de textures i de sabors. Ara que l’Enric no hi és, la mame aprofita les ametlles que li ha donat la M. Cinta o, si no, les compra, ves què hi farem. Però fer el menjarblanc és una feina solitària, de passar l’ametlla per l’undostrespicadoramoulinex una i altra vegada perquè quedi una llet ben fina, i de remenar i remenar perquè el menjarblanc, nena, no es pot parar de remenar que, si no, s’aferra. I si té gust d’aferrat, no val per a res.

Fer les orelletes és tota una altra cosa. És trobada i xerroteig, l’un feinejant sense parar, l’altra revellant amunt i avall fent veure que treballa però ajudant només a caure, l’altra portant la canalla perquè no els he pogut deixar amb ningú, nens! abaixeu la tele, carai! Ja fa algun any que la mame no té prou força per amassar la pasta de les orelletes, i el Josep, després de dinar, la hi amassa havent fet el volcà de farina, i ous, i llevat, i matafaluga i celiandre, que és el que hi dóna el gust principal. Enguany, un whatsapp anunciava que a les cinc havia acabat de treballar-la: dues hores més tard, quan la massa hagués pujat, tots a ca la mame a allisar, a fregir, a escórrer, a posar sucre. I a xerrar, a parlar d’aquell d’aquí i d’aquell d’allà, a fotre’s de l’un i de l’altre. Jo no n’he sabut mai gaire de fer anar el corró, ni la canya, que és el que va millor, nena: no pesa gens i zis-zas, zis-zas, ja la tens feta. Però també s’han de fregir, escórrer, posar-les al ribell, posar-hi el sucre, estar per la canalla, donar tema de conversa, mentre la mame no diu gaire cosa i zis-zas, zis-zas, zis-zas, i posa una mica de farina perquè no s’enganxi. Oh, doncs, encara hem fet prou via, enguany, mentre el rellotge de la cuina marca les nou del vespre. Després, amb la cassola encara calenta, marxem tots a casa amb el corresponent paquetet d’orelletes  i aquella pudor d’oli refregit enganxada a la roba i al nas.

Fer les orelletes és que em vinguin al cap els records que mai no he pogut tenir de la padrina Emília. És un trosset de vida retratada amb color sèpia, és les agulles del monyo i aquelles arracades d’or de tanca catalana. I poca cosa més, mentre sucava pa a la llet amb molt de  nescafè a la cadira de sota de la finestra.

 

 

D’imitació

Estàndard

feliz falsedad

 

Abans fumava. No gaire, però fumava. Quan sortíem a la nit, te’n recordes?, desmuntava totes les meves particularíssimes estadístiques del màxim cinc cigarrets al dia. Ara, ja, res de res. Ni un cigarret, ni tan sols una pipada d’aquesta mena de bolígraf amb aigua que tothom porta penjat al coll per fumar a tot arreu i que fa treure aquell punt de genuí d’un cigarret amb el cafè. Fumar, que ja m’està bé que estigui restringit, ha passat a ser una cosa d’imitació, de còpia barata, estrafeta. Però és el negoci del segle: a Reus, local buit, local on s’hi posa una botiga d’aquestes aprofitant un buit legal que, quan s’ompli, impedirà que la gent fumi de mentida.

Bé, hi ha alguna excepció: han deixat tres o quatre locals per a comerços d’imitació de perfums. Colònia a granel, com si anéssim a la bodega a omplir la garrafa de vi o de vermut. I colònia d’aquesta que saps de pacotilla, que fa un primer efecte bastant endreçadet però que acaba volatilizant-se en poc temps en el millor dels casos, perquè si es queda, ai, rancieja. El glamour es perd a marxes forçades: t’imagines l’Audrey Hepburn fumant un artilugi d’aquests amb dibuixos de la Hello Kitty? O la Sara Montiel cantant el “fumando espero” mentre xuclava aigua i treia vapor com una planxa? O la Marilyn, amb una ampolla de litre i mig de Chanel n. 5 al lavabo? Mmmmmm… no!

I això és una mica el que li passa ara en aquesta ciutat: que és una mala imitació d’ella mateixa, que es plagia perquè hi ha un buit no legal, sinó d’idees. L’exemple que més ho corrobora és, sense dubte, les columnes de l’antic cine Kursaal plantificades a la plaça de la Llibertat, amb la gosadia d’anomenar-lo “espai expositiu”. Es pot ser més vanitós? Absolutament despullades, descontextualitzades, inútils, que encara fa més l’efecte de ser aquella rampoina vella que s’ha aprofitat del traster; i petites, insignificants, desenfocades. Però és bonic perquè és el que hi havia a Reus fa anys, i això ja és motiu suficient perquè ho considerin interessant, i així ens posem nostàlgics del que va ser la ciutat intentant-ho imitar. I encara algú ho justifica dient que són una reproducció (o sigui, una imitació) de les columnes del Puig i Cadafalch… Qui ha vist les unes i qui ha vist les altres! Però quan no hi ha marge per ser original, genuí, autèntic, innovador i creatiu, només et queda el calc, la recreació i, en el pitjor dels casos, la falsificació. O sigui, la Belén Esteban fumant-se un puro. D’aigua, clar.

Els rarets

Estàndard

malalties rares 2014

Avui la família ens disfressem de rarets. Per als que no ho sabeu, els rarets són els membres de la Família del Super 3 que, sortits dels dibuixos animats, han passat al món dels humans i intenten adaptar-s’hi com poden. Sempre, ai las!, amb l’amenaça persistent del senyor Pla i del tòtil del Rick, el seu ajudant. Els rarets, però, sempre se n’acaben sortint. L’un farà de Pau; l’altre, de Roc; el petit, de Mic, amb sospir inclòs; i ella, és clar, d’Àlex, la sorruda. Amb una família amiga mirarem de completar la família de rarets, perquè la Lila, la Pati Pla o el Biri-biri també tenen dret a ser-hi present. Sort de les famílies amigues que ajuden a completar les nostres mancances.

El nom de rarets els ha donat el senyor Pla, l’humà refotudament avar i limitat que no entén que hi hagi personatges que no acaba d’entendre, que no entren dintre dels seus paràmetres mentals. Com que no n’ha trobat gaires casos, els troba això, rarets. Perquè ho són, tot i que malden per no ser-ho. I això de rarets, a casa, ens va com anell al dit. No en va cada 28 de febrer tenim un pensament més, si pot ser, pel Macià, el nostre fill que té una malaltia rara. Sí, és raret, perquè com ell n’hi ha pocs, tot i que segurament més del que es pensa i es registra. És raret perquè té els ulls així, perquè té les orelles aixà, perquè sembla més petit de l’edat que té, perquè és maldestre com ell sol. És raret perquè té un cor immens i una joia de viure que es contagia a cada minut.

És raret com el Pol, que s’esforça per jugar a futbol tot i que no compleix cap dels requisits físics imprescindibles per fer-ho amb certes garanties. Raret com l’Álvaro, que té en els avions la seva obsessió i la seva alegria setmanal en la visita a l’aeroport. Raret com la Nara, que diu a través dels ulls allò que no diu a través de la paraula. Raret com la Itziar, que saboteja constantment unes plaquetes ineficients. I com tants i tants altres nens i nenes que omplen una miqueta més un percentatge amb tants zeros que no surt ni a les estadístiques.

Tenim les disfresses  a punt, perquè avui farem de rarets; de més rarets. A la nit arribarem a casa i ens traurem pintures i perruques; posarem els nens al llit, que segurament s’hauran adormit al cotxe. Però el Macià no es podrà treure la seva màscara de Kabuki que li marca l’expressió i la vida. Una vida de raret.

Àlbum de cromos (V): el nen-garantia

Estàndard

garantia

 

Al meu poble hi viu un nen-garantia. Ara ja és gran, s’acosta perillosament a la majoria d’edat, però sempre portarà aquesta etiqueta de la garantia, del vull canviar, del no m’acaba de convèncer.

La seva mare biològica potser era massa jove, o potser no el podia mantenir, tant se val. Aquest no és el cas. El nen-garantia va passar a mans d’una família que l’havia d’acollir com un fill, com un ésser estimat, com un projecte de vida que confluïa amb la seva i que es convertia en un aiguabarreig d’alegries i satisfaccions, d’elogis i de retrets, de petons i d’abraçades. Però el nen-garantia, aix, no era ben bé com s’esperava la família. Hi havia coses que no quadraven en aquella família de classe alta, de xaletàs amb jardí, de professions liberals d’èxit, de cotxes pagats al comptat i de vacances somiades. El nen-garantia era, com t’ho diria, una mica massa totxo, massa justet, massa curt, mira, t’ho dic així de clar, ja està, ja t’ho he dit.

Però al nen se li havia acabat la garantia: feia lleig de tornar. Pst, encara tindrem problemes legals, tu. I com una rampoina que no acaba de rutllar però que,  no pas per sentimentalisme, sinó perquè no ha anat bé de passar per la deixalleria, l’han deixat a les golfes, criant pols, o al racó del garatge, entre cotxes amb tapisseria de cuir, bicis velles, una caixa d’eines per estrenar i les eines del jardí. Sí, sí, ho llegeixes bé: una rentadora pot tenir aquesta fi; però es veu que un nen potser també. I tot perquè no hi arriba, perquè no és el que ens havien dit; nosaltres teníem moltes ganes de tenir un nen, de donar-li aquesta oportunitat, de fer-li aquest regal, però nosaltres un nen així, així sí que no, no el volíem; no en tenim cap culpa, i per a nosaltres ja és prou dolorós, no et pensis. Però mira, ja no he pogut més i al final l’he fet fora de casa.

Ara, el nen-garantia torna a ser un nen-administració. A punt de ser major d’edat, s’haurà de començar a plantejar què farà amb la seva vida començada no se sap quantes vegades. I tot perquè no havia cobert les expectatives d’una presumpta família que van comprar un nen com qui compra una assecadora amb una garantia a cinc anys.

Mitges avall

Estàndard

posar-se les mitges

 

Ja poden ser cares o barates. De microfibra o de cotó. De la merceria del barri o del Lidl. És igual. Quan portes mitges curtes, sempre, sempre, n’hi ha una que acaba caient. Te les poses al matí, cama amunt, apretades, acabant amb aquells dos gestos per fixar-les millor. Avui t’has posat aquells pantalons modernets que són una mica curts de camall, amb què ensenyes una mica de turmell, i hi queden molt bé aquells salonets negres. Tota digna surts al carrer, i comences a caminar, estupenda… fins que veus que la goma de la mitja de la cama esquerra, o potser la de la dreta, ja no fa l’efecte que feia, impecable, cinc minuts abans. Comença a cedir, a cedir, a cedir, i lentament vas notant com et cau la mitja cama avall. Reses perquè no es vegi res, ni un tros de mitja arrugada com la teva íntima dignitat, amb aquests pantalons que ara maleeixes d’haver-te posat.

Sembla una tonteria, però t’aixafa la guitarra, perquè et sents impecable per fora però ridícula per dins. I a més et sents l’única del món a qui li passa, amb massa freqüència, aquesta rucada. És mentida, és clar, però a tu tant et fa si els passa a les altres, perquè avui et passa a tu. Això m’ha fet pensar, pobre, en el Pere Navarro, amb tot això que ha passat dels diputats del PSC que han volgut fer cas al clam popular més que no pas als dictats orgànics. Però sobretot m’hi ha fet pensar avui que els ha arraconat al final de la classe, a passar cent vegades la frase “No sentiré mai més les palpitacions dels temps ni em comportaré d’acord amb la meva consciència”. El Pere, impertèrrit, amb posat de fermesa, d’aquí no en deixo passar ni una, de l’espereu que el càstig no s’ha acabat, segur que porta una mitja avall i resa en silenci perquè ningú la hi vegi. Se la nota i li fa nosa, i se sent un pèl grotesc; tanmateix, fa veure que tot és al seu lloc, la goma ajustada però sense apretar massa. Amic Pere, arribes tard; no cal ni que et molestis a apujar-te la mitja, perquè el que no saps és que en realitat vas amb pantalons curts.

Vés a la merda

Estàndard

 

Hola, Gallardón,

Permet-me que no comenci per un “benvolgut”, però sincerament no te’n vull cap, de bé. Exactament igual que tu a mi, que com a dona, mare, treballadora i catalana tampoc no deus desitjar-me gaires èxits. Anem al gra, doncs.

T’escric per donar-te la meva opinió en relació amb la llei que has impulsat i que aviat s’aprovarà; hi tinc tot el dret del món, perquè com que a partir d’ara les decisions en relació amb el meu cos ja no depenen de mi per culpa teva, em considero plenament legitimada per dir-te que ets un impresentable. Però no parlaré en termes de dret al propi cos, ni de la dignitat de les dones, perquè crec que estaríem parlant en llenguatges diferents: no deus saber exactament ni de què t’he parlat. No, et parlaré des de la meva perspectiva de mare d’un fill amb  una discapacitat per una malformació congènita no detectada durant l’embaràs però que l’acompanyarà durant tota la seva vida, i la nostra.

En el nostre cas, es tracta d’una malaltia rara que fins fa poc més de dos anys s’ha descobert que té un component genètic; que és fruit d’una mutació d’un gen, el MLL2, no detectable en proves prenatals ordinàries. El grau d’incidència en el cas del nostre fill és lleu, però hi és, malgrat tot. Hi és i hi serà tota la vida. Les esperances, t’imagines?, podrien venir per la investigació en cèl·lules mare, però parlar d’això amb tu deu ratllar el sacrilegi més ferotge: infern, feu-me un lloc per quan toqui. Evidentment, no et donaré la satisfacció de saber què hauríem fet en el cas d’haver sabut durant la gestació aquesta complicació tan seriosa, perquè aquesta decisió forma part del nostre cercle més íntim, del tu i el jo, d’un mariscal en cap i una capitana general. Hauria sigut un alliberament, o una tortura, o un conformar, què sé jo, però hauria sigut nostre estrictament, com nostre és l’amor infinit vers el nostre fill.

Ja et deus imaginar que no et permeto que em donis cap lliçó del valor de la diferència, perquè la teva lliçó de paper de bíblia estaria construïda sobre la beneficiència i sobre la compassió. La meva està construïda sobre la realitat que, tossuda, incessant, obstinada, s’imposa dia a dia. Que t’avantatjo en aquest aspecte amb escreix; ni mitja paraula, doncs. La valoro tant que tampoc no ho entendries, perquè la valoro com un instrument d’equivalència. Però aquesta diferència es forja a partir de molta tristor, molta soledat, moltes hores en sales d’espera, moltes comparacions odioses, molts diners en teràpies, moltes reunions; es forja a partir d’un dol quan saps que se t’ha mort la idea de fill que t’esperaves. I sé que puc parlar amb aquesta duresa perquè el nostre amor, els nostres esforços, la nostra tenacitat, fan fruit a cada segon.

En resum, només et puc dir una cosa quan he llegit,esfereïda, que eliminaves el que per a tu és un supòsit però que per a nosaltres és un fet, la malformació fetal, per a la interrupció de l’embaràs: vés a la merda.

Y te lo diré en español, por si no te ha quedado claro: véte a la mierda.

Ester

L’examen

Estàndard

prohibit queixar-se

 

Aquesta setmana hem tingut nervis, a casa: el Macià s’enfrontava al seu primer examen! Ja ens van advertir les mestres, a la reunió de principi de curs, que farien tres exàmens de medi; no per res, sinó només per anar-los preparant que quan a tercer de primària facin exàmens dels de bo de bo no els entri un atac de pànic. Que la paraula “examen” no els faci venir mal de panxa, mal de cap, mal de cor. Per fer-ho païdor, hem tingut l’examen, amb respostes incloses, durant tota una setmana. I així hem anat repassant ara les parts del cos, ara els fruits de la tardor, ara les relacions de parentiu, ara les festes majors. Mame, que ja m’ho sé! Per si de cas,va,  una última repassadeta…

Ep, poca broma, que hem tret un 9! I mira que hi havia deu preguntes a respondre; i algunes preguntes tenien resposta múltiple i tot! Però hem tingut una senyora setmana per anar repassant i anar explicant i anar resolent dubtes: entenguem-ho, té sis anys! Però ens n’hem sortit amb èxit, perquè no hi ha res com tenir les coses clares per saber què s’ha de contestar.

Amb aquest precedent tan recent, no acabo d’entendre la por que la gent, nosaltres, els ciutadans i les ciutadanes, no entenguem la doble pregunta a l’examen de democràcia que passarem el 9 de novembre del 2014. Que només són dues preguntes, eeeeh! I que només hi ha dues respostes possibles, eeeeh! I que tenim quasi un any per repassar, eeeeh! Si voleu, m’ofereixo voluntària a passar la lliçó als que no ho acaben de veure clar: si me n’he sortit amb els arbres de secà o amb la parentel·la, crec que encara en traurem profit d’un sí o un no! I amb un 9 a les espatlles, ofereixo garanties i solvència. Que en aquest examen, no badem, que no hi haurà revàlida!