L’herència

Estàndard

chfphotoalbum

 

La generació del baby boom que tenim com a meta de vida acabar de pagar la hipoteca a trenta anys que vam signar en aquella època que érem tots classe mitjana sabem que el llegat que deixarem als nostres fills i filles tendeix a ser bastant desgraciadet. Mariscal en cap i capitana general ens hem conjurat contra els elements i tenim com a repte deixar per llegat al nostre batalló d’infanteria créixer amb criteri i amb llibertat de decidir. No és tasca fàcil, però procurem posar-hi tots els ets i uts, convençuts que ens en sortirem.

Hi ha una altra herència, que no són rendes, ni un compte al banc, ni les joies de la besàvia, que acompanya tota la vida a qualsevol persona, i aquí sí que volem ser generosos  a fer-la créixer. Són els records de la infantesa, aquella àlbum de fotos mental, en blanc i negre, en color, amb olors, gustos i textures. Són el primer dia d’anar amb bici sense rodetes, aquell regal dels angelets de la primera dent, o la primera vegada d’anar de colònies. I el Macià i el Pep tenen la sort que podran posar en aquest àlbum una foto que es repeteix any rere any però que canvia com canvien ells. Tenen la sort de viure, com jo vaig viure quan era petita, la màgia d’anar a esperar el rei Melcior a ca la Maria Rosa, una experiència indeleble en la memòria.

Després de la cavalcada de Reis, en un pis de Reus, nens i nenes de diferents edats canten a la llum del fanalet passadís amunt passadís avall per invocar els Reis de l’Orient, que vénen de la muntanya i porten coses per a la canalla, atents perquè no se’ls apagui l’espelmeta mentre plouen caramels del sostre. Més tard, arriba el Rei, que no parla la nostra llengua però ho entén tot, amb l’ajuda inestimable d’un intèrpret d’alçada com el Francesc, i tothom diu el seu vers de Nadal, la seva cançó o el que li vingui de gust al Rei. Després, marxa, que té tota una nit de feina, i l’acomiaden cantant una nadala. El fumfumfum acostuma a ser el hit de cada any.

Aquesta escassa hora i mitja és de les que marquen una infància, una felicitat, una il·lusió. Són d’aquelles històries de les quals no cal foto ni gravacions matusseres al mòbil, perquè està gravat amb ferro roent en aquella capseta que es diu “records”. És una herència sense notari.

Advertisements

2 responses »

  1. El més grand i meravellos records que el poden deixar als nostres fills és haber compartir amb ells tots els moments en que significa estimar i ser estimat.
    Una abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s