El 29 de juny commemorem que el Macià és el nen fan de la Festa Major de Sant Pere. Ho celebrem amb una samarreta dels Gegants, o dels Nanos, o de la Mulassa, que han precedit altres samarretes temàtiques al llarg de la setmana. Anem a la plaça del Mercadal, a veure les ballades de lluïment, i arribant a tal i quina hora a dinar a ca la padrina, o ara que es fa més gran al restaurant. Al matí o a la tarda cau una bossa de ruedes del Laurie, o un gelat, mentre espera el pare que baixa carrer Monterols avall fent ballar el Carrasclet.
L’11 de setembre ens posem de gala amb el Macià fent d’independentista precoç. Al matí anem a la plaça del Baluard, amb els de l’Esquerra, a posar flors per als que van caure lluitant per les llibertats personals i col·lectives. Surt a totes les fotos que ens hem fet cada any, mentre els adults cantem Els Segadors; primera fila. Després de dinar, ho hem celebrat en diferents formats. Abans, amb el Bou a la manifestació de Reus; d’altres, a la manifestació de Barcelona, a la Via per la Independència o a la V.
El 22 d’agost no ens estem per punyetes i celebrem que el Macià és al món. Aquí no hi ha matisos, ni res de res. Anem al tros al migdia a preparar la festa per a totes les persones que l’estimem i que estima. Els avis, tiets i tietes, una cosinada de por, amics i amigues; enguany som trenta-un! Banderoles, entrepans, triangles de nocilla. Després de bufar les espelmes de la il·lusió, li fem un regal que mai podrà arribar a la sola de la sabata del regal que ens va fer ell en néixer.
I el 3 de desembre, Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat, festegem que el Macià és mestre. El petit savi que ens ensenya cada dia que amb la seva discapacitat és, per damunt de tot, un nen feliç. I constant. I que això no li impedeix ser un fanàtic de la Festa Major, un independentista de soca-rel, una criatura dolcíssima, un timbaler en construcció, un lector lent però àvid. Que ha capgirat l’ordre de les coses i que no és el fill que aprèn dels pares sinó els pares que aprenen del fill.