Orelletes i menjarblanc

Estàndard

orelletes1

A casa, per setmana santa, sempre s’han fet orelletes (llegiu “aurelletes”, si us plau). Orelletes i menjarblanc, que és bo menjat una mossegada d’una i una cullerada de l’altre i barrejar-ho tot a la boca, fent una delícia atàvica de textures i de sabors. Ara que l’Enric no hi és, la mame aprofita les ametlles que li ha donat la M. Cinta o, si no, les compra, ves què hi farem. Però fer el menjarblanc és una feina solitària, de passar l’ametlla per l’undostrespicadoramoulinex una i altra vegada perquè quedi una llet ben fina, i de remenar i remenar perquè el menjarblanc, nena, no es pot parar de remenar que, si no, s’aferra. I si té gust d’aferrat, no val per a res.

Fer les orelletes és tota una altra cosa. És trobada i xerroteig, l’un feinejant sense parar, l’altra revellant amunt i avall fent veure que treballa però ajudant només a caure, l’altra portant la canalla perquè no els he pogut deixar amb ningú, nens! abaixeu la tele, carai! Ja fa algun any que la mame no té prou força per amassar la pasta de les orelletes, i el Josep, després de dinar, la hi amassa havent fet el volcà de farina, i ous, i llevat, i matafaluga i celiandre, que és el que hi dóna el gust principal. Enguany, un whatsapp anunciava que a les cinc havia acabat de treballar-la: dues hores més tard, quan la massa hagués pujat, tots a ca la mame a allisar, a fregir, a escórrer, a posar sucre. I a xerrar, a parlar d’aquell d’aquí i d’aquell d’allà, a fotre’s de l’un i de l’altre. Jo no n’he sabut mai gaire de fer anar el corró, ni la canya, que és el que va millor, nena: no pesa gens i zis-zas, zis-zas, ja la tens feta. Però també s’han de fregir, escórrer, posar-les al ribell, posar-hi el sucre, estar per la canalla, donar tema de conversa, mentre la mame no diu gaire cosa i zis-zas, zis-zas, zis-zas, i posa una mica de farina perquè no s’enganxi. Oh, doncs, encara hem fet prou via, enguany, mentre el rellotge de la cuina marca les nou del vespre. Després, amb la cassola encara calenta, marxem tots a casa amb el corresponent paquetet d’orelletes  i aquella pudor d’oli refregit enganxada a la roba i al nas.

Fer les orelletes és que em vinguin al cap els records que mai no he pogut tenir de la padrina Emília. És un trosset de vida retratada amb color sèpia, és les agulles del monyo i aquelles arracades d’or de tanca catalana. I poca cosa més, mentre sucava pa a la llet amb molt de  nescafè a la cadira de sota de la finestra.

 

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s