Àlbum de cromos (V): el nen-garantia

Estàndard

garantia

 

Al meu poble hi viu un nen-garantia. Ara ja és gran, s’acosta perillosament a la majoria d’edat, però sempre portarà aquesta etiqueta de la garantia, del vull canviar, del no m’acaba de convèncer.

La seva mare biològica potser era massa jove, o potser no el podia mantenir, tant se val. Aquest no és el cas. El nen-garantia va passar a mans d’una família que l’havia d’acollir com un fill, com un ésser estimat, com un projecte de vida que confluïa amb la seva i que es convertia en un aiguabarreig d’alegries i satisfaccions, d’elogis i de retrets, de petons i d’abraçades. Però el nen-garantia, aix, no era ben bé com s’esperava la família. Hi havia coses que no quadraven en aquella família de classe alta, de xaletàs amb jardí, de professions liberals d’èxit, de cotxes pagats al comptat i de vacances somiades. El nen-garantia era, com t’ho diria, una mica massa totxo, massa justet, massa curt, mira, t’ho dic així de clar, ja està, ja t’ho he dit.

Però al nen se li havia acabat la garantia: feia lleig de tornar. Pst, encara tindrem problemes legals, tu. I com una rampoina que no acaba de rutllar però que,  no pas per sentimentalisme, sinó perquè no ha anat bé de passar per la deixalleria, l’han deixat a les golfes, criant pols, o al racó del garatge, entre cotxes amb tapisseria de cuir, bicis velles, una caixa d’eines per estrenar i les eines del jardí. Sí, sí, ho llegeixes bé: una rentadora pot tenir aquesta fi; però es veu que un nen potser també. I tot perquè no hi arriba, perquè no és el que ens havien dit; nosaltres teníem moltes ganes de tenir un nen, de donar-li aquesta oportunitat, de fer-li aquest regal, però nosaltres un nen així, així sí que no, no el volíem; no en tenim cap culpa, i per a nosaltres ja és prou dolorós, no et pensis. Però mira, ja no he pogut més i al final l’he fet fora de casa.

Ara, el nen-garantia torna a ser un nen-administració. A punt de ser major d’edat, s’haurà de començar a plantejar què farà amb la seva vida començada no se sap quantes vegades. I tot perquè no havia cobert les expectatives d’una presumpta família que van comprar un nen com qui compra una assecadora amb una garantia a cinc anys.

Anuncis

2 responses »

  1. A on va aquesta societat que no te cura dels més indefens?
    Quant una societat demostra aquestes actituts amb els nens és una societat malalta i sense futur.
    Malaìda societat que desprecia i arracona els menys protegits siguin nens o gent gran.
    Per que ens costa tant estimar-nos?

    Una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s