La pitjor mare del món

Estàndard

mala consciència

Volent ser la millor mare del món he passat a ser la pitjor mare del món. Diumenge de la setmana passada teníem cita amb un somni per a la canalla i un malson per als pares i mares: la Festa dels Súpers. Després d’un intent fallit l’any passat per un moltperòquemotlmaltemps que no es va complir, enguany no ens en podíem ni volíem escapar-nos-en. Al Macià li encanta la música, sentir-se que forma part d’un grup, hauria al·lucinat amb el Dani Jiménez del Dynamiks o hauria volgut participar en el set de notícies de l’InfoK. Ho teníem claríssim: enguany anàvem a la Festa dels Súpers. Només ho vam supeditar, sense importància, a la condició que controlés els esfínters a l’escola tan bé com ho havia fet des de principis de curs. Res, per posar un estímul a un tema que ja teníem controlat.

Controlat… fins el divendres abans del dia D. Quan el vam anar a buscar a l’escola el divendres a dos quarts de cinc i el vam veure amb els pantalons de la bossa del recanvi, ens va caure l’ànima als peus. La pregunta “Macià, què ha passat?”, amb cara d’horror, era retòrica. El nen, amb una calma infinita, ens va fer avinent que, per motius obvis, no podia anar a la Festa dels Súpers. Els horroritzats érem nosaltres; el de la temperança, el xiquet. I ho tenia tan assumit, tan clar, que no era ni tan sols plantejable. No va recórrer a la rebequeria, al xantatge emocional, a la negociació… Era d’aquella manera, i prou, perquè no s’havia complert el silogisme que li havíem marcat. I ja està.

El neguit amb el qual vam estar el Marc i jo va ser immens. “I si hi anem igualment?”. “Pobret, tan bon  nen que és”. “Per què se’ns va acudir aquesta rucada?”. Però finalment vam voler ser coherents: quin missatge li donaríem al xiquet? I si hi anàvem, quina consciència calmàvem? La nostra estava feta pols; la d’ell, impecablement resignada. Fins a l’extrem que el diumenge al vespre ens va demanar, tan tranquil, de veure la peça que en feien a les notícies, petició a la qual vam accedir sense vacil·lar. I l’InfoK, per fer-ho fàcil, va emetre durant tota la setmana un resum de la Festa, que ell mirava estoicament i nosaltres patíem fent-nos petits per acabar-nos ficant dins d’una closca de nou.

En resum, volent ser la millor mare del món vaig acabar sent la pitjor. Perquè ser coherent és importantíssim, vital, necessari, imprescindible. Però viure experiències singulars, xalar, regalar que la vida és meravellosa i que el Macià és un nen magnífic, encara ho és més.

Anuncis

3 responses »

  1. És molt dur, això de ser pares, però crec que và
    reu ser del tot coherents. És molt fàcil opinar des de fora i molt difícil trobar-vos-hi, però crec que ell també ens ha donat una lliçó, i m’hi incloc, de total coherència. Ja en podeu estar ben orgullosos!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s