Per catorzena vegada

Estàndard

catorze nens

 

Catorze vegades tieta. Amb trenta-cinc anys, costa trobar algú que pugui ser veterana en aquesta categoria i que pugui lluir amb tanta solemnitat i satisfacció aquests galons. Tot va començar un remot 10 de setembre de 1990, i ho va fer per partida doble. Ser tieta amb 12 anys no és poca cosa, i començar l’antic setè de bàsica podent lluir dos nebodets bessons era el tot de la singularitat. Ara ha fet 23 anys d’aquesta aventura, que amb els anys no ha parat de créixer i créixer i créixer. Créixer fins a catorze vegades, i créixer fins a convertir el Marc i l’Albert, aquell parell de dos  que dormien capiculats al bressol de la clínica Pons, en dos homes de cap a peus.

Vam esperar uns quants anys per conèixer la Júlia, ratolina quan va néixer i ara cames llargues d’infart. Rínxols, ulls clars, manaire… Ho tenia tot per menjar-te-la a petons, i ara negocia a l’alça l’hora de tornar a casa després de sortir amb les amigues fins a les tantissimes. Al cap de poc, el Roger desbancaria els seus germans grans en xalat, trapella i divertit, i no ho tenia fàcil, perque els altres ho multiplicaven tot per dos; ara es desviu pel Pep quan es troben dos dies a la setmana a ca la padrina. L’Oriol, escardalenc i intel·ligent, de seguida va demostrar que era enginyós quan va plasmar en un dibuix els morts que hi havia al cel: al cap i a la fi, li ho havien explicat així, no? La Laura va tenir la gentilesa de fer patir dolors de part a sa mare durant 48 hores seguides per coincidir de fer l’aniversari amb  el de sa padrina: el meu! Àgil i discreta, fa les delícies de l’Aina, que la segueix amb admiració mentre toca el clarinet i obeeix, com sempre, perquè el Macià ja ho diu que l’Aina sempre és molt bona nena, mame. La Marta i el Biel són del mateix any; l’una, que sembla nòrdica, contrasta amb el cafè amb llet fort de cafè de l’altre. La Marta és tot un caràcter, i se li endevina que farà sospirar més d’un passerell amb aquest fil d’or als cabells; i amb això del caràcter, el Biel no es queda curt, ulls tot expressió i rínxols impossibles, mentre et fa una demostració de break-dance pel mig del carrer. El 2010 va ser un any d’allò més fructífer: l’Iu encetava els nebots de la branca Guirro Llauradó, i l’encetava amb matrícula d’honor: geniüt, tan rebec com divertit i espavilat; la Cèlia, per la qual sons pares patien perquè no parlava i és que es reservava per una loquacitat i una expressivitat impròpia per una nena de tres anys; i, agafa aire, l’Eudald, que mai saps per on et pot sortir i que et posa a prova cada mil·lèsima de segon, mentre estima, adora sa mare, que no la hi prenguin. El Guim, amb plomissol de pollet al cap, serà un gran amic del Pep: amb prou feines es porten un mes, i aviat correran pel passadís del pati de cals avis.

I aquesta setmana passada ens hem passat unes hores pendents del whatsapp: que si neix, que si no neix la Clara, la que fa catorze. Petitona, mans llargues, cuqueta de llum. Tot i les dificultats, la vida continua sembrant i fent créixer la llavor dels somriures.

Anuncis

2 responses »

  1. De part del Roger:desbancats ja els he desbancat del tot, perquè ara els bessons ja són més petitons que jo, i estic encantat que el patufet del Pep, que no calla mai, aferrat a la meva cama mentre jo dino i parlant com una cotorra, ens faci companyia a la padrina i a mi. M’ha agradat molt el teu escrit. Gran tieta!!! 😉

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s