Fins que la mort ens separi

Estàndard

parar la taula

 

Això us ho vau dir l’un a l’altre fa més de cinquanta anys, a les Irles, un poble tan petit que ja no és ni poble. I així ha sigut: no hi ha hagut altra amenaça al vostre compromís que el de la mort, tan present i tan absent a la vegada des de fa una colla de mesos. La Maria fa moltes setmanes que para la taula de l’àpat de l’eternitat, ara una forquilla, ara un tovalló, i sense ni pensar-s’ho l’Enric ja s’ha entaulat i espera, pacient, l’altra comensal. La panera, ben servida, perquè l’Enric acompanya amb pa qualsevol cosa que hi hagi per menjar. El tall. La sopa. Fins i tot, la coca de Sant Joan.

Enric, Enric Anton, papa, avi, Tonet, iaio. Tantes coses en una sola persona. Tantes coses en un sol home, en un sol home bo. Aferrat a la vida sense deixar-la escapar, com aferrat a la llança en aquella foto en blanc i negre i cantons gastats de quan feies d’Armat de Setmana Santa. Mitges amunt, sandàlies lligades, casc fermat, orgullós d’aquell càrrec. Encara estàs trencant ametlles a baix al pati de casa, perquè encara que fos assegut no podies estar ni cinc segons sense fer alguna cosa. Al tamboret, amb el martellet a la mà, i damunt d’un tronc vell com  tu, crec crec crec crec, i dóna-les a ta mare, que en faci menjablanc.

Serà una feinada fer neteja de tot el que havies arribat a guardar: ni un ni dos, sinó tres trasters plens de rampoines, ferro vell, claus ja utilitzats, les bicis derbi dels tres néts, cadires sense cul, pots d’avellanes, rajoles sobreres, tot per un si de cas que no acabava d’arribar mai més. Però treure aquestes xeringues només serà una feinada: el que serà impossible serà fer neteja de la teva empremta, volgudament indeleble, en les nostres vides. I quan, per Nadal, tota cofoia damunt de la cadira, una de les criatures que ronden per casa digui un vers del mossèn Ramon Muntanyola, em vindrà al cap quan me n’ensenyaves el llibre amb un venerable “són molt boniques aquestes poesies, eh que sí?”. I tant, molt maques, perquè no cal esgrimir la mossegada de carn d’Estellés ni la realitat de dents corcades del Ferrater.

Fins que la mort ens separi, fins que la mort ens uneixi. Ja et poses el tovalló al coll, per no tacar-te la camisa. Tu no has pogut esperar més i ara saps que aviat podràs començar el tec. Ja agafes un bocí de pa i el trenques amb les mans. Bon profit. Bona eternitat.

 

 

Anuncis

4 responses »

  1. Preciós. Emcionant. Tendre. Simple però real. Conmovedor. Molts records i imatges al cap. Moltes veritats. MOLTES GRÀCIES.

  2. M’ha emocionat.
    Es com verure’l, i m’ha portat bons records de fa molts anys enrere quan ells eren joves i nosaltres unes nenes… això nungú ens ho prendrà mai.
    Sempre l’estimarem.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s