Àlbum de cromos (IV): la nena-escut

Estàndard

joana d'arc

 

Al meu poble hi viu una nena-escut. És petitona, tot just té vuit mesos acabats de complir. Ara ja comença a aguantar-se asseguda, i el puré de verdures se’l menja amb devoció: d’alguna cosa li ve, que estigui de mossegada de maduixa! Sempre li quedarà la recança de no haver pogut tastar la lleteta dolceta que la seva mare es delia per donar-li, però és el preu que ha hagut de pagar per ser una nena-escut.

Ella encara no ho sap, però amb només vuit mesos és una autèntica heroïna. De fet, ja ho va ser a les vuit hores de vida, als vuit minuts, als vuit segons. Ho portava escrit en la seva història genètica, com el senyal heràldic del seu escut que llueix impertèrrit i que transmetrà generació rere generació. A la nena-escut no li ha calgut cap elm, ni cap cota de malles. La petita Joana d’Arc no necessita passar pel ferrer sovint a passar la itevé del seu potencial, ni l’acompanya cap escuder amb cara d’admiració i humilitat alhora. La nena-escut ha tingut el do des del principi dels seus temps, dels seus batecs, de la seva vida. La nena-escut té l’escut en ella mateixa.

L’enemic a batre de la nena-escut és la bèstia més ferotge que us pugueu imaginar: s’escampa arreu, avança sense por, es multiplica i s’expandeix com una taca d’oli. Sembla que no té aturador, fins que es troba una nena-escut que des de la seva estricta innocència li diu sense paraules “atura’t”. I la bèstia s’atura, s’amanseix, es torna dòcil, mesella. Conviuen, bèstia i nena-escut, durant setmanes, quaranta, concretament. Fins que la nena-escut ha de començar a escriure la seva pròpia història i ja no pot continuar sent per més temps l’escut intern de la seva mare. La bèstia, llavors, revifa.

La nena-escut adora les magarrufes que li fa la seva mare, i mare i nena-escut són un espiral de vida que dóna vida, l’una a l’altra i l’altra a l’una. La nena-escut va frenar un limfoma malastruc que la seva mare va contreure en quedar-se embarassada i que la petita nena-escut va impedir que es reproduís. Es manifestava en unes picors insuportables que la seva mare aguantava estoicament perquè, es pensava, formaven  part d’un embaràs pesat que era el pròleg necessari de tenir la seva princesa als braços. Fa un parell de dies que no la pot sostenir gaire en braços, perquè la nena ja pesa molt i aquesta última sessió de quimioteràpia l’ha deixat baldada. La nena-escut no li ho té en compte: sap, des del nucli de les seves cèl·lules, que vindran dies millors, i que entre les dues guanyaran a la bèstia.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s