“Original”, no “orinal”!

Estàndard

 

 

orinal

N’hi ha que, enlloc de posar una tarifa determinada per entrada, conviden el públic a traduir en diners la satisfacció que els ha aportat l’obra que acaben de veure i, oh sorpresa, els espectadors paguen més del que en principi es tenia previst per assistir a tal o qual funció. També n’hi ha que, per evitar l’IVA astronòmic amb què les espanyes han volgut gravar a les entrades de teatre, venen un bròquil, o una pastanaga, o qualsevol altre producte de primera necessitat a un preu generós però amb el regal afegit d’una entrada al teatre, com quan amb les galetes “Damitas” de la casa Virginias et regalaven un ganivet. Els més normalets malden per omplir la programació d’espectacles a taquilla, i procuren fer mans i mànigues per omplir amb dignitat les cartelleres i les platees. Tot són maneres de mantenir l’activitat teatral en moments de crisi galopant, de malentendre la cultura com un pur divertiment i de vint-i-unspercent difícils de suportar, perquè ja fa temps que es diu que s’ha d’innovar en gestió cultural, que s’ha d’explotar la imaginació, que cal ser original; però potser per un problema de comunicació alguns han confós “original” amb “orinal”, i aquesta síl·laba perduda està fent estralls al Teatre Fortuny de Reus.

De ser plaça imprescindible en l’exhibició i la producció del panorama teatral a Catalunya, en un tres i no res (dos anys escassos: cal reconèixer-ho, un temps rècord!)  el Fortuny ha passat a ser un teatre de poble, amb una ambició migrada i amb una perspectiva de no veure-hi més enllà del nas. Una temporada sencera, la d’hivern, sense programació, amb una cartellera que clamava un vergonyant “En preparació”, com els rètols d’aquestes botigues que tanquen indefinidament per un presumpte inventari interminable. L’abandonament de la participació de la Generalitat de Catalunya en el Consorci, que era ni més ni menys que el soci majoritari de l’assumpte i el que li donava el caire nacional que tenia amb un orgull que la genteta de Reus ara ens podem menjar amb patates; un abandonament del qual només hem vist la representació però que hauríem desitjat veure, encara que fos per un espiell, com van anar les batusses als camerinos. El fet de prescindir de les dues persones que en portaven la gestió, les quals, malgrat tots els malgrats, sabien de què parlaven en relació amb les arts escèniques (i repeteixo els malgrats…), i de substituir-les per un perfil estrictament administratiu i comptable. I ara, per acabar-ho d’adobar, el fet d’acomiadar cinc persones que deixen el teatre completament infradotat de tècnics i, sobretot, de memòria i de background. Ep, i a quinze dies del Festival Trapezi, perquè el funambulisme també sigui present a les oficines i no només al carrer. Que si ho hem de convertir en un orinal, fem-ho amb tots els ets i uts, tu! Com? Que era “original”? No ve d’una síl·laba, dona! Que originals tampoc se’ns pot negar que ho haguem sigut!

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s