Mandonguilleta meva

Estàndard

mandonguilleta

 

Abans de posar-lo a dormir, m’encanta posar-me al llit al costat del Macià i fer-li dos mil petons mentre li dedico parauletes dolces per expressar-li una mil·lèsima part del que representa per a mi. El repertori pertany gairebé tot al món de la gastronomia: cucurutxet, melindro, ametlleta, xocolateta… Un vespre, tota acaramel·lada, li vaig dir que li tocava a ell de dir coses boniques, i després de rumiar-s’ho una estona, tot convençut, m’etziba un contundent i inesperat “Mandonguilleta meva!”, amb petó inclòs. Primer em vaig quedar molt sorpresa, perquè les mandonguilles, per bones que siguin, no pertanyen en l’imaginari de “coses que pots dir a una persona que t’estimes”, però després ho vaig trobar la mar de divertit. Com a bona mare, ja li explicaré més endavant que s’estigui de dir a l’amor de la seva vida “mandonguilleta meva”, perquè no deixa de dir-li “bola de carn”, i això podria portar a algun infeliç malentès.

Passen aquestes coses, i no només en el món de la canalla. Últimament, a Reus ha passat un fenomen semblant, però que trascendeix bastant les quatre parets domèstiques de casa meva mentre poso el xiquet a dormir. Reus, que de fa dècades es podia vantar de ser una ciutat de teatres i de teatre, que disposava d’un equipament nacional, amb un centre de producció teatral, on hi havia una programació estable més que consolidada, ha passat amb ben poc temps a ser una més entre tantes. El cas del Consorci del Teatre Fortuny és el paradigma del declivi cultural que vivim a Reus; 175 anys d’aniversari d’una institució que se celebren, en primer lloc, amb una posada en escena carpetovetònica i classista a més no poder i, en segon lloc, amb la liquidació de l’òrgan que el gestionava i que li donava el caire nacional. Jo n’hi dic cucurutxet, tu n’hi dius mandonguilla; jo n’hi dic consorci nacional, tu n’hi dius contracte-programa a l’ús com tants altres de tot el país; jo n’hi dic estructura de país, tu n’hi dius localisme exacerbat, i encara gràcies que no t’hi poso una franquícia amb un nom ben castellà, que potser encara hi faríem la primera pela, tu!

I aquest és el panorama: hem passat de ser referència, qualitat, innovació, el brioixet del panorama teatral del país, a ser una mandonguilleta entre tantes que hi ha a la cassola, un poti-poti, una barreja, una amalgama amb força pa ratllat perquè no es noti la migradesa de la carn. Per la meva banda, jo continuaré dient-li coses boniques al Macià abans de posar-lo a dormir, i ell continuarà sortint-me amb alguna altra cosa xalada; li ho perdono tot: té cinc anys.

 

 

Anuncis

One response »

  1. Senzillament genial. Igual el Macià el que et reclamava són unes excel.lents mandonguilles d”abadejo”, típiques d’aquestes dates; que són boníssimes amb pinyons i all i julivert. Bona Pasqua que de setmanes santes, en aquesta ciutat ens en sobren

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s