La gran nevada

Estàndard

casament pape i mame

 

Feia fred, molt de fred. N’havia de fer, perquè el que és normal en un 27 de desembre és que faci fred, però ningú es podia imaginar que n’arribés a fer tant. Dos dies abans, a Barcelona havia nevat moltíssim. Tant, que es parlava de la gran nevada. Tant, que cinquanta anys després encara se’n parlava.

Casar-se un 27 de desembre, després de tant de Nadal, de tant de tió, de tant de torró i de tanta família sembla una excentricitat. Però fa cinquanta anys segurament no hi havia tanta tanta cosa; potser tanta família sí. El cas és que la núvia es va vestir a casa, és clar, i es va posar el vestit que s’havia cosit ella mateixa. Era molt destra, amb el fil i l’agulla; cinquanta anys després ho continuava sent. Era prima, amb els cabells rinxolats i amb un punt de rebel·lia. Va anar cap a l’església de bracet del seu pare i amb tota la seva comparsa al darrere; això es feia en els pobles cinquanta anys enrere. Aquell camí, curt, la va deixar gelada, perquè llavors, amb  vint-i-dos anys, ja t’ho he dit abans, era magreta de carn. L’esperava el nuvi a l’altar, amb aquella planta que tenia. Feia molta patxoca, com sempre: vestit nou, sabates enllustrades, afaitat de vertigen, camisa de sospir. Després de la cerimònia, tots els convidats cap a la fonda, i no ens encantem que ens quedarem erts, aquí fora. Al Florida, en un primer pis de Reus, el menú era ben bo: entremesos, canelons i “picama”, com deia algú. En acabat, els nuvis van anar cap a Tarragona a passar la nit de noces a l’Hostal del Sol, i la gran nevada els va fer canviar la destinació del seu viatge: no podien anar cap a Barcelona amb tren per agafar el vaixell que els havia de conduir a Mallorca, i van haver d’agafar el tren cap al sud. València, Granada, Sevilla, pujar per Madrid i altra vegada a casa, havent anat a veure, a desgrat de la núvia, dos partits de futbol. Un parell de postals començats per un macarrònic “Queridos padres”. Petons a l’arribada.

Avui, cinquanta anys després, hauríem celebrat com cal un aniversari tan rodó. Tot i tant de Nadal, tant de tió, tant de torró i tanta família hauríem organitzat un dinar sorpresa, com providencialment vam fer fa deu anys. O potser l’hauríem organitzat de comú acord amb vosaltres i hauríem dit que vinguessin els tiets, i potser algun amic, la Inés i el Fernando, l’Antòniu barber i la Marineta. Per sort, a Mallorca ja vau acabar anant-hi fa anys, perquè ara potser el pape hauria estat una mica massa atrotinat i, segurament, massa malhumorat. Alguna cosa ens hauríem empescat, perquè de tants caps pensant poc o molt sempre se’n treu alguna cosa rebona. Segurament hauria caigut un àlbum de fotos, dels grossos, que cinquanta anys de vida en comú donen per molta foto, tot i que abans no se’n feien gaires i no hi teníeu afició, que teníeu massa feina. Ho haurem de deixar en el territori immens de la imaginació.

A casa nostra la gran nevada no és aquell senyor esquiant per les rambles de Barcelona ni mapes del temps tronats amb isòbares siberianes. És descobrir-se en un ball perquè la Carambeta és bona balladora, un casament en blanc i negre, un viatge improvisat, una família d’enveja, una feinada per fer, un pare i una mare fets d’aquell amor de pocs petons però de ser-hi sempre, i una parcel·leta de  record que s’omple de sentit quan s’omple de tu.

Advertisements

2 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s