Treure pit

Estàndard

 

Ara mateix, el meu interès per la lactància materna és evident: dono mamar bastantes hores al dia, i ara per ara estic gaudint d’una lactància fàcil i feliç. És per això que amb amigues i familiars és tema de conversa habitual: ens enfadem quan veiem que hi ha mites falsos que encara persisteixen malgrat ser en l’era de la informació, riem quan ens recordem de rucades que ens han dit, preguntem i compartim quan tenim algun dubte per resoldre. L’altre dia, la meva mare m’explicava que la meva àvia, la padrina Emília, havia donat mamar a un nebot seu perquè la mare de la criatura tenia mal de pit. De la padrina Emília en recordo ben poca cosa: vagament, com es bevia la llet molt forta de cafè i sucant-hi pa, al capdavall de la taula de la cuina, sota de la finestra. Pel que me n’explica la mame, havia de ser una dona forta, amb empenta, un pèl descarada: em sembla que m’hi hauria entès la mar de bé. Tornant al tal nebot, encara està plenament agraït que la padrina l’hagués criat mentre estava criant un fill seu, el meu tiet, perquè senzillament li va garantir la supervivència. Com diuen en castellà, “es de bien nacido ser agradecido”.

M’ha vingut al cap aquesta història ara que el país sembla que viu moments crucials, i que és important ser agraït. La idea de la independència del país ha estat molts i molts anys en franca marginalitat: només se la creien uns quants, pobres desgraciats, que no sabien que allò realment vàlid era l’autonomisme i anar eixamplant l’autogovern. Traslladant-ho a la lactància, allò que abans només amamantaven les gitanes i quatre equivocades més, perquè el que era bo de veritat era la llet de fórmula, la que porta artificialment totes les lletres de l’abecedari en forma de vitamines. Ara, ja són figues d’un altre paner, i l’alletament matern viu un moment més dolç, i està molt extesa la certesa que donar el pit és millor que la llet de fórmula; de manera semblant, l’autonomisme viu hores baixes i ha arrelat amb força la idea que amb un estat propi molt probablement viuríem millor. Això no està exempt d’amenaces terrorífiques: no es podran pagar les pensions i rucades semblants, com ara que se m’acabarà la llet o que se m’aigualirà si bec aigua mentre dono el pit; haurem de resistir, ves què hi farem. Jo, per si de cas, seré agraïda i donaré el meu vot a Esquerra, aquells que malgrat les adversitats han permès que el fil de l’independentisme no s’esvaís, no fos cas que després de tant de pit m’endossessin un biberó de digestions impossibles.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s