La meva tribu

Estàndard

 

Hi ha frases lapidàries que de tant llegir-les en sobrets de sucre o de veure-les tan sovint coronant presentacions de power point acaben perdent bona part del sentit que tenen i de la bona fe que les ha inspirat, fins que, en un moment donat, la realitat t’hi envia sense remei. En el cas de la criança i de l’educació, a mi això m’ha passat amb aquell proverbi africà que afirma, sàviament, que fa falta una tribu sencera per educar un nen.  L’he vist, llegit i sentit dues-centes cinquanta mil vegades, però ara mateix, en la meva vida, pren una forma gaire tangible. Per això vull fer un agraïment a tothom que, en aquests moments en què tinc més gens propers als de la vaca suïssa que als del ximpanzè, donen un enorme cop de mà a tenir cura del Macià, del Pep i, també, de mi mateixa.

Primerament, una abraçada que ens fongui al mariscal en cap que fa que aquesta batalla quotidiana sigui més quotidiana que batalla. Perquè ja només el fet de tenir-lo sempre al costat, tot i el vaivé hormonal dels moments que vivim, és digne d’agraïment etern. I és que com diria aquell savi de les Espanyes, “si tens cuyongs” casa’t amb una Alberich… Un infinit de petons a les àvies que hi són, a vegades sense poder-hi ser: que vénen a casa a passar l’escombra; que renten la roba, l’estenen i la planxen; que et porten el pa per esmorzar; que no et castiguen ara sí ara també retraient que el nen té gana o que no cal que el tinguis al coll tot el dia, i que no utilitzen aquella amenaça pitjor que l’infern medieval de malacostumar-lo; que no compleixen els estereotips de les àvies antigues i que t’expliquen com van viure elles la criança més perquè valoris els progressos que perquè et lamentis de les seves desgràcies. Un amor oceànic per als tiets i tietes i als cosins i cosines d’aquests xiquets que prenen el Macià a dinar a casa seva, a jugar al parc, a veure una cabra, sempre perquè es distregui i paeixi amb la sal de fruites de tota la seva tendresa el recent destronament; que porten una butaca per poder donar el pit còmodament, que se’t presenten a casa per sorpresa perquè no volien perdre l’ocasió de veure com el Pep no para de créixer, que t’animen responent uns “ooooooooooooooooooooh” immensos quan els envies una foto d’aquest petit tresor pel whatsapp. Una menció especial per a la iaia que, mentre escriu a poc a poc l’epíleg de la seva vida, fa l’heroïcitat d’aixecar les celles quan veu els seus besnéts, per fer-nos entendre que els coneix i se’ls estima sense poder-los abraçar. Tones i tones d’amistat per als amics i les amigues que van ser gairebé els primers a conèixer la nova adquisició de la família i per als que encara no gosen venir, no fos cas que us enganxéssim en mal moment. Petons, petons i més petons.

La tribu, per sort, respon sempre en moments bonics però difícils; perquè cal una tribu per educar un nen, però també per cuidar una mare.

Advertisements

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s