Confiteor, verb deponent

Estàndard

Confiteor: feia dies, setmanes, que volia escriure sobre Jo confesso, l’última novel·la del Jaume Cabré, però no gosava: em sentia sacrílega abordant aquesta obra colossal, immensa; aquesta bíblia des del sentit més etimològic del mot, “llibre de llibres”, “novel·la de novel·les”. Finalment, m’hi he llançat després d’haver anat a la xerrada que va oferir dilluns al Centre de Lectura, amb una sala d’actes a mig omplir.

No us parlaré de la novel·la: què s’ha de dir que no s’hagi dit ja? I, tal com va dir el mateix Cabré, cal preservar intacte el privilegi del/de la lector/a a treure’n, després de l’àvida lectura, les pròpies conclusions. Però sí que m’agradaria abocar unes reflexions que, íntimes, m’havia fet dies enrere i que es van materialitzar en boca del Joaquim Mallafrè. Aviso que parlaré de l’autor, de la persona; per tant, a qui no li agradin aquesta mena d’hagiografies, que no continuï, si us plau.

Jaume Cabré és, des del meu punt de vista, el millor escriptor en llengua catalana del tombant de segle. Amb un lèxic acurat, ric, profús, demostra una destresa literària excel·lent i s’erigeix en un autèntic demiürg de la sintaxi a les ordres de la seva voluntat artística i dels seus personatges rodons. Una habilitat que, novel·la rere novel·la, ha crescut i ha fructificat ja que des de La teranyina fins a Jo confesso, passant pel Fra Junoy…, Senyoria o L’ombra de l’eunuc, l’evolució és abismal. Llegint Cabré passa allò tan sorprenent i expectant del “més difícil encara”, que no provoca altra cosa que una boca oberta com un rap on t’hi cabria la immensitat sencera. És per això que tinc la ferma convicció que tenim la sort (ei, tenim sort en alguna cosa!!) de ser coetanis i coetànies d’un home que produeix autèntiques obres d’art. I l’altre dia hi vam poder xerrar, a Reus, tan tranquil·lament, en aquella sala del Centre de Lectura convivint amb el taca-tac taca-tac de l’Escola de Dansa, mentre fora bufava una mestralada que es podia haver emportat alguna mala jeia que rondava per la plaça del Mercadal. Estic plenament convençuda que dilluns passat podíem haver anat a fer una cervesa (0,0, si us plau… gràcies) amb un  ferm candidat a Premi Nobel de Literatura. Jaume Cabré ja porta moltes traduccions fetes, però el boom europeu va venir amb Frankfurt per una banda i amb les pròdigues traduccions de Les veus del Pamano per l’altra. Amb Jo confesso traspassa el corpus literari català i esdevé, amb tots els drets, un escriptor del corpus literari europeu, ja que els escenaris recorren tot el vell continent de banda a banda.

Però, ai las! Al darrere no té un estat que l’admiri ni que l’impulsi. Té un Estat espanyol que, com un verb deponent, es mostrarà passiu morfològicament i actiu semànticament. O sigui, que vol donar una determinada visió del món i que s’immobilitza davant d’altres formes d’expressió. Sempre ens quedarà l’esperança, com deia el Joaquim Mallafrè, que el Jaume Cabré sigui el primer Premi Nobel català d’una Catalunya independent. Si no, que nostro senyor ens agafi confessats…

Anuncis

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s