La vida continua

Estàndard

I vet aquí que serà un nen. Que ja fa setmanes que el cos em canvia, que se’m transforma i que les proves ens han dit que tot el que poden saber –que és massa poc- està correctament. Que fa molts dies que temia que fossin bessons, perquè amb aquests pits que se m’han fotut, Marc, són bessons! Però no: és un de sol. Respirem més tranquils.

Que m’he despertat moltes nits, dues hores en blanc, pensant si ens en sortirem. Jo a l’atur, i això no té pinta que s’arregli de cap de les maneres, però ara ja està fet i déu me’n guard d’un ja està fet. I d’anar preparant terrenys: Macià, que t’agradaria tenir un germanet (o una germaneta)? Sí, però l’haurem d’anar a buscar… Com que l’haurem d’anar a buscar? Al Marroc! I naltros partint-nos la caixa dels acudits del xiquet, que ara passarà a ser el gran de la casa. No, Macià, no tots els nens vénen del Marroc com l’Eudald o el Biel. Ah, vale, però jo al Marroc hi vull anar. Continuem rient.

I vet aquí que no puc menjar pernil, ni fuet, ni sushi, però me’n moro de ganes, més que abans. I que després del concert de Mishima m’hauria engullit amb tres, potser quatre, glops un gintònic perquè tenia l’adrenalina que em sortia per les orelles, però no va poder ser: ens haurem de conformar amb un Nestea i afegir-hi una mica de fantasia. I de glamour.

I veiem un aeroport per la tele, a les notícies, i el Macià ens pregunta si anirem a l’aeroport a buscar el germanet (memòria de l’arribada de l’Eudald altra vegada en mode on). No, fill, anirem a l’hospital. Ah, vale, i anirem a l’hospital i ens diran i quin voleu? Riem més, i bavegem que no podem aguantar-nos. No fill, i ho intentes explicar com pots, o com goses.

I ara tinc una panxa que aquells que no ho saben no pregunten res, perquè o estic embarassada o fa quinze dies que m’endrapo un tortell de nata per esmorzar tot per a mi sola. Un tortell, no, però una torrada de pa amb mantega (amb sal) i melmelada la trobo tan i tan bona, que no m’havia passat mai a la vida de llepar-me’n els dits. Potser una barreja de tot. I ara, per sort per a mi i per desgràcia per com m’hauré de recuperar després, ja no tinc nàusees i em trobo estupendament. Menjant pa amb mantega (amb sal) i melmelada…

I vet aquí que el nen es dirà Pep, i n’hi ha que ja em pregunten si és pel Guardiola, i jo penso que si s’han begut l’enteniment o què?

Advertisements

9 responses »

  1. estimada Ester…et tinc una gran admiració des del dia que ens vam conèixer casi 5 anys…quins records!!! Quan ens trobàvem amb tota la pandilla a petar la xerrada amb els nostres infants!!! Quina alegria em va fer saber de teu meravellós estat: embarassada!!! Em va donar una tombarella el cor i tot el meu ser ja que hem van vindre tots aquells records passats….tornas a sentir una nova vida dintre teu ( i la de fora que va ja pels 5 anys!!!!) Quin goig!! quina alegria!!! I amb tota la confiança et dic que qualsevol cosa que necessitis aquí estic i estaré…Una abraçada amorosa i plena de tendresa

  2. Moltes felicitats família!!! No ho sabia i ves per on, coses de la tecnologia, el sinyor fisbuc s’ha xivat. Que us vahi molt i molt bé!!!! Un abraçacada, ara ja pels quatre!!!

  3. Ei bonica… Me n’alegro tant! Enhorabona i petons a tota la família. Quedem per compartir un esmorzar dolç/salat!!!

  4. Moltíssimes felicitats!!! Jo estic amb l’ai al cor perquè en qualsevol moment el Martí arriba a les nostres vides. I fins i tot, poder m’ho provoquen, perquè dijous em van fer una eco de control i ja feia 3.600g i encara em quedaven 3 setmanes!!! Dimarts torno a tenir un control. Petonets i moltes felicitats!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s