Tu no saps com em fas sentir

Estàndard

No volia escriure de Mishima; ja n’he parlat en aquest bloc en un post anterior, i creia que em faria repetitiva. A més, avui és Sant Jordi, i s’hi escau més un altre tipus de post. Ho sento, però és que no me n’he pogut estar. Ahir al vespre, a les 7, teníem cita al Teatre Bartrina, de la mà de Vòrtex Produccions, després d’haver hagut de triar entre anar al concert o anar al Fortuny a veure Mequinensa, una producció del CAER que des que la vaig veure programada em va despertar moltes i moltes ganes de veure. Sembla que ara, amb la profusió d’actes culturals d’alta qualitat, hem de triar entre una cosa i l’altra, com en temps passats en què entre el Bartrina i el Fortuny hi havia una trinxera tipus Primera Guerra Mundial. Passem pàgina, perquè el més trist de tot és que ara estan en el mateix bàndol. En fi…

Deia, doncs, que teníem cita a les 7 del vespre per anar a veure, ja ho vaig confessar fa dies, el conjunt musical del país que m’agrada més, i amb diferència. Per a mi, el millor d’aquest concert va ser que em van fer sentir com una xiqueta: vaig estrenar faldilla, estava nerviosa esperant que s’apaguessin els llums, vaig corejar les cançons com si es tractessin d’himnes nacionals, vaig al·lucinar amb el treball que ens van regalar de peces trillades com “Qui n’ha begut”, em vaig esborronar –literalment- en algunes peces que per a mi són de capçalera, i al final, ja sense poder-me aguantar les cames, vaig saltar de la butaca per seguir el ritme brutal de tanta guitarra, tanta bateria, tant de piano, tant de baix, tanta i tanta veu; tanta música que fluïa sola com una rierada i que se t’enduia vés a saber on.

Fins i tot aquelles cançons que en l’últim disc se’m fan avorrides, tedioses, fins i tot absurdes, van prendre ahir al vespre un cos que no els havia sabut veure. La combinació entre composicions antigues i presentació del nou disc va ser exquisida; sense exabruptes, elegant, res atemporal. Potser m’hauria agradat que cançons que per considero increïbles, com “Els crits”, no quedessin tan difuminades entremig del concert, i una llàstima que no la poguessin acabar, en aquell final que ens treu de l’estrès del malson i que ens transporta al desvetllament dolç i asserenat.

Amb el permís del gran Jesús Moncada, ahir vaig fer el salt a aquest enorme escriptor i vaig oblidar-me durant una hora i mitja de les meves penúries per xalar, xalar i, encara més, xalar en un concert que no esborrarà altra cosa que l’Alzheimer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s