14A: la República tenia rostre de dona

Estàndard

Com totes les fites històriques, el 14 d’abril té la seva llista de noms i cognoms que omplen els llibres d’història i el nostre imaginari. Francesc Macià, Lluís Companys, Jaume Aiguader, Evarist Fàbregas en el cas reusenc… Algú té la benevolença (per no dir la beneficiència) de recordar-se d’alguna dona, com la Dolors Bargalló, però ai que pocs! Avui, vull fer el meu homenatge personal a la República Catalana a través del record de la Mercè Anguera.

La senyora Anguera, com sempre la vaig anomenar des que la vaig conèixer, va morir fa poques setmanes. Era una dona discretíssima, correcta, amable, educada, instruïda. Ja molt gran, va passar a militar a Esquerra Republicana de Catalunya, a la Secció Local de Reus. A casa seva, quan era joveneta, eren del Foment, i va ser fidel a allò que havia mamat a casa com la llet de pit. Una vegada, mentre preparàvem unes municipals aquest cop exitoses, m’explicava que ella, de petita, havia vist com l’Evarist Fàbregas, l’alcalde de Reus, des del balcó de l’Ajuntament provisional que llavors s’havia traslladat a l’edifici que ara és l’Institut Salvador Vilaseca, havia vist, deia, com l’Evarist Fàbregas proclamava la República Catalana, emulant gestes històriques d’altres balcons més retratats. Quan m’ho va acabar d’explicar, em va preguntar si jo me’n recordava: quasi que la vaig abraçar d’ingenuïtat i esperança alhora.

En un altra ocasió em va explicar, entre moltes altres coses, que havia servit com a ajudant d’infermeria a l’hospital de guerra que es va instal·lar a l’Institut Pere Mata, on hi acudien tants i tants ferits a la batalla de l’Ebre. Aquesta va ser una de les moltes experiències que ens va contar, a mi i a la Patrícia Fernàndez –una gran periodista i millor companya-, però penosament no ens va deixar registrar com ens narrava aquests relats d’il·lusió i de bombes repartits al cinquanta per cent. S’hi va oposar amb vehemència: això, a qui li podia interessar? A qui li importava? Un testimoni que es va escapar davant dels nostres ulls, com un d’aquells globus que s’escola de la mà tendra d’una criatura.

El meu record, doncs, és per a totes les senyores Anguera que també van fer possible que la República fos una realitat. Per a totes les dones, les nostres padrines i àvies, que, sense pena ni glòria, van ajudar a donar glòria a un nou imaginari social i col·lectiu que es va morir de pena aixafat sota unes botes militars.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s