Pere Anguera: vet aquí un mestre

Estàndard

Ahir al vespre vaig anar a veure el documental en homenatge a Pere Anguera al Teatre Bartrina. Vaig arribar tard: haver-se de buscar la vida provoca que hagis de fer coses en hores intempestives; però vaig arribar. En tenia moltes ganes, de veure aquest documental. I a fe de déu que el producte va satisfer amb escreix les meves expectatives.

He de reconèixer que la figura del Pere Anguera mai no l’havia calibrat en la dimensió que li correspon, tan intel·lectualment com civil. No se m’havia fet mai una persona simpàtica; el veia inaccessible, distant, llunyà, remot fins i tot. I aquesta primera impressió va marcar la percepció que en vaig tenir en la seva globalitat. Una llàstima, ara me n’adono. Perquè vam tenir al davant un autèntic afamat del saber i, sobretot, un mestre vertader. Una d’aquelles persones que per damunt de conèixer, volen compartir allò que coneixen, contrastar-ho, debatre-ho, enriquir-ho. No només en les seves nombroses publicacions, sinó en la seva docència, en la seva vida civil, en la seva vida política.

I aquesta és, des del meu entendre, l’autèntica raó del coneixement: transmetre’l i compartir-lo, amb el que això suposa, especialment si ets –com en el cas del Pere Anguera- una persona que dubta que el que li expliquen tal com li expliquen és una veritat. El risc, en aquests casos, és important, però el coneixement sense receptor es queda, només, en el terreny de la mera informació, neutra, sense color. És quan la informació passa pel sedàs del criteri i per la generositat del compartir que es transforma en autèntic coneixement. En el cas del Pere Anguera, amanit amb un imprescindible rigor científic i unes voraces dots de treball imparable.

Tota la riquesa, la plenitud, que va amarar el documental i, per tant, la seva creació i la seva investigació, va tenir un contrapunt trist, fins i tot dolorós: veure aquelles lleixes de la que serà la biblioteca que portarà el seu nom tan buides, tan vacues. Ho vaig trobar una metàfora impagablement crua i certa.

És un plaer molt íntim que em permeto agrair a les persones que han fet aquest documental (en especial a la sempre temuda i admirada Natàlia Borbonès) haver-me fet tirar enrere tres o quatre passes i conèixer el perfil del Pere Anguera amb la perspectiva adequada. Ànima de càntir de no haver-ho fet abans…

Anuncis

6 responses »

  1. Això és arribar tard…De vegades a les coses no s’hi pot anar en perjudicis (de fet, la que ha estat la teva cap durant molt de temps en sap una bona estona). El Pere era un intel·lectual i patriota de pedra picada, el que sorprèn és que us costés tant veure-ho. Ara ja és una mica tard. Així ens ha anat. Ara ens tocarà fer una llarga travessa del desert

    • I tant que no: ni puc ni vull. Em faig responsable de tot el que he fet, de bo i de dolent. De tota manera, la meva “responsabilitat” què hauria pogut fer? T’ho recordo, en aquest bloc només parlo per mi mateixa. I el que més volia destacar en aquest article era el fet que el Pere Anguera havia deixat un llegat, un mestratge; que més enllà de la seva investigació i de les seves publicacions, havia trasllsadat aquests coneixements i havia fet créixer, per tant, altres investigadors. M’equivoco?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s