No és el que sembla…

Estàndard

Havien començat el seu idil·li malgrat que els entorns els eren hostils. Ella, captivada per la seguretat, la fermesa, la solidesa que li transmetia ell, havia volgut fer un pas endavant en el seu amor i obviar veus que li demanaven prudència, serenor, tranquil·litat. De tant en tant havia de fer veure que els feia cas, i enganyava aquestes veus amb mentides pietoses i amb algun estirabot atemporal. Ell, seductor per excel·lència, no s’havia volgut emportar per aquells que li demanaven més gosadia i, guiat pel seu instint, s’havia rendit als peus d’ella. Tot i fer-se el milhomes, tot i fer veure que no perdia el cap, cada cop estava més segur de la seva decisió, cada vegada se sentia més vulnerable davant del seu poder d’atracció. Havien passat, de grat o per força, a ser uns nous Julieta o Romeu, amb els respectius famílies Capulleto i Montescu fent la guitza a aquell amor que ja se sabien etern i que estava nodrit de trobades furtives, coits fugaços en racons foscos, petons d’estraperlista. Els trobadors podrien haver glossat en versos perfectes aquest amor impossible, prohibit, privat.

El seu punt de trobada era un antic casalot gòtic, ple d’història i, segurament, d’encontres ocults. Sovint, ella es pintava els llavis de seducció i l’anava a veure amb un pas aparentment ferm però amb una ànima tremolant de plaer. Feien plans, de present i de futur, i se sentien invencibles. Ella sovint es pessigava dormint, quan mullava fabulant en somnis en què fornicaven sense parar damunt d’una taula rodona, de fusta, immensa, règia; ho sabia: era el seu objecte fetitxe mentre reia per dintre i es lesionava per fora. Ell, ambiciós de mena, se sentia conqueridor de batalles impossibles en països veïns, al costat d’ella les victòries pírriques esdevenien quotidianes i felices. I sabent-ho, li havia llegat tot: la seva veu, la seva manera de veure el món, les seves riqueses.

Un dia malaurat, ell va notar que ella l’enganyava; no sabia com concretar-ho, però el seu nas no li fallava. Timonejant el seu instint infal·lible, li va arribar finalment la infausta notícia:

–          Alícia –va dir, mentre a ella s’eixugava unes llàgrimes inexistents-, com m’has pogut fer això? Com em podeu portar aquests pressupostos?

–          Artur, no és el que sembla…

A punt de caure en el parany de la metzina fatal, de la rauxa i del canvi de timó, ella el va prendre amb aquella passió dels que s’acaben de conèixer la pell del cos. A ell se li van eriçar els pèls i es va tornar a deixar endur, fantasia avall, mentre ella picava l’ullet cap a l’infinit.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s