Cap a l’exili

Estàndard

Quan feia 3r d’EGB, amb el col·legi vam anar de colònies (en dèiem “anar d’acampada”) al Vendrell. No en guardo gaires bons records, d’aquesta sortida, tot i que era la primera que fèiem que suposés dormir una nit fora de casa. Una de les activitats que vam fer va ser anar a visitar la casa-museu del Pau Casals, on ens van explicar que el violoncelista cèlebre s’havia hagut d’exiliar a Prades. A Prades?, vaig pensar jo, atònita. Sí que és lluny, Prades, però tant com per marxar de la tropa del Franco i companyia? Bé, el cas és que m’ho vaig creure (ves què havia de fer: acabava de fer la comunió!), i no va ser fins uns anys més tard que vaig saber que el destí del seu exili era Prada, la de Conflent. Per a mi, però, el Pau Casals es va exiliar a Prades: claríssim.

Ahir diumenge vam anar-hi, a Prades, amb la família: entrepans, aigua, unes ametlletes, fruita, quatre consultes a Internet (insuficients, perquè ens vam perdre), samarreta de màniga curta, i a caminar una estona i a aprofitar aquell dia fantàstic que avui ja s’ha esvaït. Vam estar-hi la mar de bé, i després de la caminada i del merescut entrepà, vam anar a la plaça a fer un gelat de xocolata. En el meu cas, gelat i mig: el meu i el que m’anava menjant del Macià perquè no regalimés i no s’embrutés excessivament els pantalons. Una excusa perfecta!

El cas és que em vaig recordar d’aquest meu malentès que m’havia fet pensar que Prades era com una mena d’illa que quedava fora de les represàlies, la misèria, la mediocritat, el pensament retrògrad, la inactivitat, el tot es pot justificar atesos els temps que corren. I vaig pensar que era escaient, de recordar-ho: el dia abans,  entre el Reugenio, la Belén Esteban i les bandes de les confraries de Setmana Santa posant el fil musical a tot aquest despropòsit ens podíem exiliar de la ciutat que, tu ja no te’n recordes, va ser un referent de la cultura i de les polítiques culturals, almenys, en el sud del país. Que comptava per a plans nacionals, per a esdeveniments d’envergadura, que la presentació de les coproduccions no les feia un de Tarragona, tot i que hi hagi molt bon rotllo i tal. Ens ho vam repensar, però: avui, a primeríssima hora, havia d’agafar un tren, i a més venien a Reus les meves nebodes de Barcelona, i això, per poc que pugui, no m’ho vull perdre.

Advertisements

One response »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s