Josep, sense sant

Estàndard

Avui és sant Josep. Aquest dia, ja se sap: crema cremada, que si no la faig avui a la tarda la faré demà al matí, per tenir el cap ocupat i no pensar en les cabòries que em tenen ocupada aquesta setmana. Però avui, cabòries a banda, és dia de pensar en el pape, que naltros, a casa, ho diem amb una “e” oberta a punt de fer una abraçada.

Una absència és irreparable: aquella persona ja no hi serà, mai més, jamais, never, nunca máis. El que sí que es repara és la teva animeta, adolorida, sola, esqueixada, esguerrada, perquè el taller de reparacions de les animetes és el temps, els anys, els dies i els minuts. Tornavís, clau anglesa, dues voltes, i a córrer. I, sobretot, les vivències, les experiències, els drames i les alegries que omplen aquest temps. I quan vius una gran alegria, aquella absència encara pren una mica més de cos, i fas un somriure cap a no sé on i penses que t’hauria agradat de conèixer el Macià, pape. O d’acompanyar-me en el meu casament: el Marc sempre l’has trobat molt bon xiquet. O de…

El pape, ara, és els records que en tinc. L’olor de feina que desprenien les seves mans, unes mans dures, no excessivament grosses, fortes, després d’haver pelat una taronja. L’olor de tornem-hi que no ha estat res del seu cigaló després de la migdiada abans de portar-nos a col·legi i d’encarar la sessió de la tarda-vespre. L’olor de camisa neta, pantalons blau marí i negocis tancats que desprenia el massatge Floïd que es posava en acabat d’afaitar-se abans d’anar al mercat dels dilluns, a la Lonja. L’olor de les coses canvien quan, després d’haver tingut sis fills, no va ser fins als seus néts que  va agafar per primera vegada en braços un nadó. L’olor d’autoritat dels crits que ens foties a la taula, llimpia el plat!, seu com una persona!, que l’altre dia se’m va escapar a casa i em vaig espiar per veure’t a tu en plena acció. L’olor de la misèria dels teus primers macarrons quan ens explicaves que els havies tastat de la llauna del gos, separats amb un paperet.

Descansa en pau, pape, que el que segur que vas fer a la vida junt amb la mame va ser cansar-te: cansar-te per naltros, perquè poguéssim viure la nostra vida almenys una mica més descansats.

Advertisements

5 responses »

  1. No deixis mai d’escriure. Exquisit, emocionant, el meu pare també és deia Josep. A casa fèiem festa grossa. Els records i les vivències són quelcom que ens ajuda a continuar. Parlar-ne amb els fills els matè vius. Petonets

  2. M’he emocionat molt, Esterín. Realment havia de trobar una estoneta en què no tingués massa feina per fer (que no ha estat així, de feina sempre n’hi ha), però t’he fet cas i… ha estat un moment molt emotiu. Gràcies pels records que se’ns dibuixen a tots tan vius i tan propers, i al mateix temps tan allunyats.
    Molts petons entre plors i sanglots.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s