Que ens fem grans!!!

Estàndard

Dissabte passat va ser un dia prou rodó. Després d’un matí-migdia-tarda fent vida de mare abnegada de l’escola en un esmorzar-calçotada de digestions impossibles, vam passar ràpid per la dutxa per treure’ns aquella pudoreta de foc i abillar-nos per anar cap al concert dels Amics de les Arts, al Teatre Fortuny.

Cal dir que en un principi teníem més ganes d’anar a la pantagruèlica trobada de pares i mares (i canalla) que no pas al concert: havíem escoltat el nou disc d’aquests quatre homes que volen fer de nois amb escepticisme. Hi trobàvem a faltar la frescor del Bed & Breakfast, i no cal dir que de les quatre cançons de Castafiore Cabaret. Una cosa semblava clara: per sort o per desgràcia, el planeta piruleta s’havia regalat del sol. Però és que ja era hora, perquè amb l’edat que gasten, el planeta piruleta el tenien caducat de dies, i si aguantava era perquè el devien tenir momificat, com a mínim.

Malgrat tot, ens ho vam passar bé: vam xalar, vam cantar les cançons que ens sabíem i vam enfilar les quatre paraules que havíem pescat de les Espècies per catalogar. Vam decidir, solemnement, donar-li una altra oportunitat, la qual cosa es va traduir que, el diumenge següent al matí, el disc es va repetir potser tres vegades seguides, una rere l’altra. Però tinc unes observacions a fer al concert, és clar.

Ja sé que pensareu que sóc una repatània, però la cosa ve de fàbrica. Vaig trobar que hi havia massa canalla: 15, 16, 17 anys. Molta adolescència deixada anar, i encara alimentada pels quatre xics amb la broma (??) de cridar “guapo” quan el públic volgués que callessin i que es disposessin a cantar, la qual cosa va fer les delícies d’algunes xiquetes ben jovenetes elles i que, voluntarioses, no van parar de tirar floretes des de les llotges.  Jo ho vaig trobar una mica insuportable. La meva conclusió és que aniran perdent el públic més propi de l’edat de les lletres i dels cantants, i que han seduït directament aquesta adolescència tendral, que segons el DIEC vol dir “fàcil d’encetar”. Doncs això mateix.

I és que crec que els Amics de les Arts, com ells no tenen cap mania a confessar, són la quinta essència de la síndrome de Peter Pan, i que per això només està format de quatre tios, que es pensen que encara són nois i que ja són homes. Que, si es dediquessin al futbol professional, ja estarien retirats, vaja. Que les ties, les dones, les senyores, tenim altra feina que gastar energia amb aquesta síndrome. Que en podem tenir d’altres, de síndromes, però per a aquesta no tenim temps, que ja l’utilitzem per a moltes altres coses que hem de fer i que hem de pensar. I això que no he fet una lectura acurada en clau de gènere de les lletres, perquè intueixo que em portaria a un boicot sense condicions. Més enllà de ser objecte de seducció, com a projectes de mare o com a estúpidament capricioses, les dones apareixen com alguna cosa més en les seves composicions? Val més que ho deixi córrer…

Però m’ho vaig passar bé, que és el que compta, no? I això que no cal que faci de tant en tant un Guitar Hero.

Advertisements

One response »

  1. Aquesta vegada discrepo: jo també hi era i no em vaig endur la sensació que fos un concert de fans adolescents. Hi havia gent de totes les edats, de 17, 27, 37, 47… I a mi, el planeta piruleta m’agradava (i m’agrada), que fora dels teatres i els concerts, tots tenim les nostres obligacions! (i segur que ells tb…). Qui busqués uns cosa més sofisticada i adulta havia de saber que aquest no era el dia.
    Ara, el públic que no vam acabar de saber catalogar van ser els 4 xavalets d’uns 15 anys repentinats i amb camisa i corbata!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s