Avorriment + maldat= Hedda Gabler

Estàndard

“A vegades crec que només serveixo per a una cosa: per avorrir-me mortalment”. Aquesta és una de les frases més impactants que una histriònica Hedda Gabler va dir a l’escenari del Teatre Bartrina. Dissabte al vespre vaig anar al teatre, encara fastiguejada perquè el dos dies abans m’havia hagut de perdre al Fortuny Qui té por de Virgina Woolf? per culpa d’un refredat inoportú que clamava a crits manta i sofà. Pel que m’han explicat, ha sigut una setmana de personalitats teatrals fortes: la Hedda Gabler, interpretada per la Laia Marull, és una autèntica bomba psicològica.

David Selvas, que fa de director i d’actor accidental per culpa d’un Francesc Orella accidentat, delega sàviament en la Laia Marull la feina de convertir una Hedda Gabler freda i excèntrica d’una alta societat noruega de finals del XIX en una capriciosa, arrogant i seductora perfecta inútil del XXI. Una dona que només naufraga en l’absolut avorriment a què la sotmet la vida que presumptament ha triat, però que no desitja de cap de les maneres. “L’estimes?”, li pregunten; la resposta és brutal: “No li sóc infidel”. Certament, en aquestes circumstàncies, millor l’adulteri. L’única salvació per a la Hedda és l’alcohòlic, el genial, el Lovborg. Però ell no és un dels vèrtexs del triangle que Brack, el degà, ha dibuixat per al seu propi interès amb la Hedda i el Tesman, el marit de la Hedda. I no m’estranya: amb un tòtil com el Tesman, el triangle (que segur que és isòsceles), podria ser una bona solució, però el Brack és potser tan malvat com la mateixa Hedda.

El que havia de passar en una mansió nòrdica revestida de fusta fosca, amb olor de vernís, succeeix en una casa minimalista, clara, lluminosa. Xulíssima l’escenografia del Max Glaenzel, que fa encara més creïble l’adaptació del Marc Rosich per convertir la Hedda Gabler en una dona postcontemporània, fins i tot punk. Em nego a dir que sigui una heroïna; per a mi, no ho és, en absolut. És una dona que certament s’escapa del seu rol, però que busca l’espai de llibertat a través de la maldat, de l’orgull, de la covardia. Que abans que la facin patir s’estima més fer patir els altres, encara que sigui infinitament, irreversiblement, fatalment; que la manipulació per no ser submisa no té cap finalitat objectivable.

Conec algunes Hedda Gabler, i no són personatges dramàtics, però et poden convertir el dia a dia en un drama. Malèvolament seductores, perversament destructives poden fer de la subrepció elnostrepadecadadiadoneunossenyoreneldiad’avuiiperdo…què?????? Perdoneu les nostres culpes??? Ecs, quin fàstic!!!

Em quedo amb una altra frase de la Hedda, per finalitzar: “Qui sembra, recull”. Una bala autogestionada a la templa, en el seu cas.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s