L’amor feliç

Estàndard

Hi ha grups de música que agraden, d’altres que avorreixen, d’altres que fascinen, d’altres que acompanyen. Per a mi, que un grup de música m’acompanyi representa que la seva evolució col·lectiva i artística té clares correspondències amb el propi projecte de vida. El grup de música amb el qual em sento acompanyada és Mishima.

Salvant moltes distàncies, perquè n’hi ha moltes, quan va sortir Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa, el 2005, nosaltres ens casàvem. Feia dos anys que vivíem junts, i allò semblava més un pis d’estudiants que un niu d’amor d’una parella estable: l’hora oficial d’anar a dormir el dissabte (bé, el diumenge), eren les sis del matí; cada dos per tres teníem gent a casa per sopar; cent mitjanes per tarda a la terrassa mentre arreglàvem mig món i part de l’altre. Vam xalar molt, la veritat sigui dita.

La prosa poètica de Set tota la vida l’acomboia una música contundent, brutal, piano, guitarra, bateria, i no saps si és més transportadora la lletra o la música, amb aquesta veu de profundis del David Carabén, que fa que allò que diu sigui més seriós, més pregon, més sensual. Pell de gallina, mentre penso que mai m’he demanat ser una cançó, però que és una magnífica manera que tothom, d’alguna manera, ha volgut trascendir d’ell mateix.

Estabilitat. Canvi de pis. El nostre fill. Ordre i aventura. Inspiració, bellesa, guspira, estel o carícia. Ritme, melodia, cors, una dama blanca que t’espera ordint el gran misteri. Històries tristes de l’Anna i l’Enric, amics que es discuteixen però estic tan enamorat de tu com abans. Perquè hi ha alguna veritat en una cara bonica, aquella que acaronem en dir bona nit, a la parella, al fill, a l’amiga, a tu mateixa. Alguna nit sortim, i recordem allò que fèiem quan xalàvem molt, tot i que baixem al caixer per treure diners i em recorda que no tinc ni un ral.

I ara espero amb candeletes, friso per anar a comprar el nou disc que porta per títol L’amor feliç. Faig clic al diari Ara, que em permet escoltar el primer senzill, que es diu “L’última ressaca”. Vaja, això continua sent premonitori. Coincideixo plenament amb l’amor feliç; això de l’última ressaca, n’haurem de parlar. No penso tornar a beure mai més, així quan siguem vells recordarem el dia d’avui com la meva última ressaca. El 27 de març aniré a buscar-lo, segur. I espero no quedar-me sense entrades per anar-los a veure. Ja me’l vaig haver de perdre quan van venir fa potser tres o quatre anys amb Russian Red al Bartrina. Encara no he begut ni gota…

Advertisements

2 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s