Retalls de paper

Estàndard

Fa unes quantes setmanes que el Macià té una fal·lera amb això de retallar. Estisores en mà, siguin les que siguin, retalla a tort i a dret qualsevol paper que es troba, amb la qual cosa ja ha provocat algun estrall en alguna notificació de l’escola, en algun apunt de la mare o en qualsevol tiquet del Mercadona l’import del qual havíem de recordar.

Amb això la casa se’ns ha omplert de paperets, i en trobem a l’estudi, a la seva habitació, al menjador… on faci falta. I la brossa s’omple dels pobres damnificats que han patit la seva febre d’estisorada a dojo. Fins i tot, alguna vegada hem hagut de recuperar de les escombraries aquell paper que no s’havia de retallar de cap de les maneres, intentar recompondre’l i procurar restituir la informació que contenia, amb aquella mena de sentiment de culpa que l’havíem deixat massa a l’abast d’aquest obsessiu de la cisalla.

Sembla que estigui imbuït per aquesta enorme mania de retallar, aquesta nova moda que s’aplica tant si vols com si no vols sense cap mena de contemplació. No sabia, doncs, que el meu fill fos un fashion victim. Es retallen serveis, personal, prestacions, sous de funcionaris, drets dels treballadors, drets civils, talment com si es tractés dels fulls ja utilitzats per una banda que encara amaguen un sensefí d’utilitats en l’altra cara per usar. Però és que trobar-hi alguna usança obliga a posar-hi esforç i imaginació. I sempre, sempre, queda la deixalla, el residu, el trosset que sempre se t’escapa, el que es reivindica, digne, com un trosset, retallat, però encara un trosset.

Almenys el meu fill ho fa perquè vol, perquè li ve de gust, perquè és el que li toca fer. No s’escuda en excuses de mal pagador ni busca criteris estranys, perquè el criteri del meu fill encara està en fase de construcció. A mi em sembla normal que si en aquesta etapa de la vida, perquè és el que creus, has de retallar, doncs retallis, però sigues valent i digues que ho fas perquè vols, perquè et dóna la gana, perquè ideològicament és el que correspon i perquè d’aquesta manera dónes feina a l’aspiradora, que ha estat massa temps sense poder competir amb l’escombra, que no gasta electricitat.

Ara bé, el cas és tenir una alternativa a aquesta fixació; el Macià, si no té les estisores, el paper el pinta, hi fa un dibuix, hi escriu maldestrament i heroïcament el seu nom. En fa una petita i domèstica creació. I aquí sí que la cosa va més fluixa; no pas en el cas del Macià, ja m’enteneu. Ara que estem en ple Carnaval, en el cas que la cosa no s’arregli sempre podem optar per obrir una fàbrica de confeti.

Anuncis

3 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s