Tants caps, tantes Salomés

Estàndard

Ahir al vespre, després d’una bona estona en una reunió tan necessària com difícil, vaig arribar a casa cansada, trista, i amb ganes de veure el documental de TV3 que havia de ser el camí cap a la Terra Promesa, Monarquia o República? Abans que comencés, i com que no ens abellia de veure el viacrucis que patia l’Arsenal contra el Milan, vam posar el Canal 33, perquè el dimecres fan el Quèquicom, que a vegades em fa entendre i tot la física i la química: en el meu cas d’analfabeta declarada en això de les ciències, això ratlla el miracle. Després del programa prodigiós, vam enganxar una altra proposta de la graella televisiva que també ens plau: Òpera en texans. I continuant amb les coses més pròpies de les Sagrades Escriptures, la meravella que ens apropaven era l’òpera Salomé, de Richard Strauss, basada en la versió que va fer Òscar Wilde de la història de Salomé del Nou Testament.

Sembla que la Salomé era una princesa filla d’Herodes Filip i d’Herodies; sa mare, Herodies, es va casar més tard amb el germanastre del seu marit (suposo que difunt), Herodes Antipes; el poble va condemnar aquesta relació perquè la consideraven pecaminosa, i un dels més abrandats en la condemna, Joan Baptista, fou pres. Un bon dia (o una bona nit), la Salomé va ballar la dansa dels set vels davant del seu padrastre Herodes (l’Antipes) i aquest, captivat per la sensualitat de la noia i de la dansa, la va agraciar concedint-li el que ella volgués. La noia, es veu que influïda per la mare, va demanar el cap de Joan Baptista en una safata de plata, per tal de fer callar les veus discordants del poble: la típica i simple tàctica de “morta la cuca, mort el verí”.

Més tard, en el profètic reportatge Monarquia o República (estrictament masculí i masculinitzat, com si després de la Pasionaria ja no existissin dones republicanes en aquest tros de món. És que ni tan sols de monàrquiques!! Ep, una: la Mariàngels Alcàzar), deia que en el reportatge va sortir –perquè certament hi venia molt a tomb- aquella cançó del “Si el rei vol corona, / corona li darem. / Que vingui a Barcelona / i el coll li tallarem.” Un altre coll tallat: això dóna molt de si. I per acabar-ho d’adobar, sembla que, entre la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i l’emissió de l’impiu documental, ben aviat hi haurà la testa rossa i exigent de la Mònica Terribas clavada en una picota a l’entrada de l’edifici d’on es remenen les cireres.  Tanmateix, avui llegeixo estupefacta que malgrat la gran audiència que va tenir el programa, la majoria de la població es va decantar per dos programes (que no sé ni què són) que porten per títol “Con el culo al aire” i “Tú sí que vales”. També haurien pogut ser bons títols per al reportatge, però potser en aquest cas només haurien pogut fer una hagiografia del Borbó.

Total, que riu-te del Robespierre i companyia, perquè amb la meva experiència d’ahir a la nit són una colla d’amateurs. Per fer-m’ho passar una mica, avui aniré a la piscina: tinc com un doloret al darrere, al clatell, just a l’alçada de les cervicals…

Advertisements

2 responses »

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s