A títol de presentació…

Estàndard

Avui faig 34 anys. Deixo enrere, doncs, la fatídica edat dels 33 i, per tant, un any en què havent engegat molts projectes personals i col·lectius construïts a base de treball, il·lusions i  cooperació han esdevingut desenganys, frustracions i, per què no dir-ho, derrotes. He passat, doncs, a ser una abanderada de la batalla quotidiana, i és aquesta batalla quotidiana la que vull fer palesa en aquest bloc.

Per sort, aquesta batalla quotidiana està creuada de persones amb carn i ossos, amb noms i cognoms, amb llums i ombres, amb llàgrimes i somriures. Per això aquest bloc no té cap altra pretensió que abocar, senzillament, les meves opinions, els meus sentiments, les meves percepcions, les meves satisfaccions. I ho faré des de la meva perspectiva personalíssima, sense delegar-la en ningú, donant la cara. I si a algú no li agrada, avui pau i demà glòria. Amén.

Inicialment, tenia un dubte: el bloc ha de ser anònim o personal? Malgrat que havia xalat pensant que en podria fer un d’amagat sota un pseudònim inquietant, finalment he optat perquè les opinions i els pensaments de l’Ester els emeti l’Ester, sense pintar-los d’un anonimat un punt covard i, fins i tot, pretensiós. I encara menys després d’haver viscut en primera persona la impunitat de què hom pot gaudir darrere d’una màscara, real o virtual. Perquè sense rostre no hi ha diàleg ni intercanvi ni discrepància. Potser, en la majoria de vegades, tampoc no hi ha respecte, ni tan sols per una mateixa.

Mai no m’he considerat una individualista: fins i tot ha sigut un luxe que, sent la petita d’una família nombrosa, no m’he pogut permetre mai. Però no per això deixo de reivindicar l’individu com a responsable dels seus actes, especialment en la vida comunitària. I l’individu -en una societat logocentrista com la nostra en què res no és si no s’anomena-, l’individu, deia, no existeix sense nom i cognoms. Sense subjecte, doncs, per assumir responsabilitat, assaborir èxits i aprendre de les derrotes, només queda l’acció despullada, descontextualitzada, moltes vegades verinosa.

La batalla quotidiana és la que vivim tots i totes: algú la complementa amb altres batalles, però eminentment és la que ens uneix, la que fa que ens estimem, o no.

Per acabar-ho, us deixo aquest vídeo, “Anònim”, de la Jasmina Sedó, que l’any passat va merèixer el premi RECrea, al Festival REC de Tarragona. Una víctima de les RECtallades, per cert…

Advertisements

12 responses »

  1. Felicitats per la iniciativa. El text és exquisit. Ara no pots defallir, esperem, ja n’esperem un altre. Està bé podem dir el que vols amb veu pròpia. Ànims i endavant

  2. M’ha agradat molt!!! Ara mateix estava en un assalt de la meva batalla quotidiana particular i m’he permès regalar-me una pausa llegint el teu bloc. FELICITATS també pels 34!!! Visca la quinta del 78!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s